Cesc Valverde —més conegut com a Xicu— fa anys que està present al panorama musical català, tant per la seva carrera individual com per la que ha fet acompanyat de la mà de la seva bateria a formacions com Ginestà. Aquest inici de curs ha publicat el seu nou disc, Sacrificis i defensa fermament que és un àlbum positiu. Troba a faltar músics al panorama que facin lletres a consciència i que deixin de seguir una “estètica buida” plena de clixés. Pel que diu, en aquest nou disc “l’important i primordial durant tot el procés han estat les lletres”, i el cert és que en podem trobar de ben crues, però amb un rerefons positiu i esperançador. Deu cançons parlant de les sensacions quan reps una mala notícia, o fins i tot de l’abús infantil, inspirat en la pel·lícula El bola. Deu temes que ajuden a acabar de consolidar la seva sonoritat i amb diverses col·laboracions amb cantants actuals de la indústria: Triquell, Socunbohemio, Ven’nus, Maria Hein i Souto.
En quin punt de la teva carrera artística et trobes?
Doncs ara mateix em trobo en un molt bon punt. Crec que, més que reinventat, m’he reafirmat a mi mateix. Aquest àlbum m’ha ajudat molt a estimar i a creure més en el que em sona dins el cap, així com a consolidar una mica més la meva sonoritat i les meves idees.
D’on va sorgir la necessitat de parlar i fer tot un disc sobre la idea del sacrifici? És la teva manera de buidar?
Doncs la paraula 'sacrificis' em rondava pel cap abans de tenir cap cançó. No ha estat res gaire premeditat ni estudiat a fons, simplement sentia que tenia coses de les quals parlar i que encaixaven totes dins el mateix concepte. Soc defensor del dolor i de sentir coses fortes i d’utilitzar la música (o l’art en general) com a canal per expressar tot això que sento i que tinc a dins.
Dones un vessant positiu al resultat del sacrifici, és a partir d’experiències personals que ho consideres així?
Per mi Sacrificis és un disc positiu. El fet de parlar del que parlo i d’haver-ho publicat ha fet que d’alguna manera es pugui “divinitzar”. Dels sacrificis obtenim recompenses i per mi publicar aquest recull d’idees i cançons ha estat un treball intens però amb un balanç i resultat molt positius.
Aquest àlbum m’ha ajudat molt a estimar i a creure més en el que em sona dins el cap
A Gràcies al sacrifici hi trobem aquest punt de superació o llum: "la mà apuntant al cel vaig cap allà". Parla’m de la cançó i del perquè d’acabar el disc amb aquesta.
És de les primeres cançons de l’àlbum que vaig escriure. Considero que aquest disc s’havia de tancar celebrant i aquesta cançó per mi és això: una celebració de qui soc i d’on soc ara gràcies a la música.
De fet, les últimes paraules que dius són: “Sacrificis / Música”. És l’àmbit on has sentit que has hagut de fer més sacrificis?
Sí, sens dubte.
Trobes a faltar artistes que facin lletres crues dins el panorama?
Sí, crec que el tema de les lletres és una cosa que poca gent es para de veritat a pensar en què vol dir i què vol transmetre al seu públic. Simplement, segueixen una estètica buida on no es parla de res més que de vacances (quasi sempre a la Costa Brava), cervesa, festa, i quatre clixés que podrien sonar nostàlgics o interessants, però que considero que ja estan més que cremats. No criticaré mai el fet de parlar sobre coses banals o menys intenses, no hi tinc res en contra i consumeixo molta música on el fort no està en les lletres. Això sí, que es faci amb swag i bon gust, que crec que és el que més falta en aquesta escena.
Has fet cinc col·laboracions. Com van sorgir?
Tinc la sort de compartir amistat amb tots ells, alhora que admiro molt el seu so i els seus projectes. Les cançons em demanaven les seves veus i va ser molt fàcil i molt maco treballar amb cadascuna d’elles.
Quins referents musicals tens?
A escala internacional, Kanye West, Frank Ocean, Playboi Carti o Ken Carson. A escala nacional, Rusowsky també m’ha inspirat molt.
Amb què t’has inspirat per la part estètica del disc?
Doncs volia que fos una estètica més crua, més rara i més fosca. M’ha ajudat molt en Cesc Hernández, que ha portat la direcció creativa de les portades dels singles i l’estètica en general del disc i ha filtrat molt bé tot el que li proposava. La portada del disc la va fer un dissenyador que admiro des de fa anys, Growth.