Fa uns mesos es presentava al Círculo de Bellas Artes de Madrid la maqueta d'un llibre de fotografies sobre el famós music hall El Molino: A chupar del bote (editada posteriorment a MR Ediciones). La maqueta era molt simular a les de la col·lecció Palabra e Imagen, de l'editorial Lumen. Les fotografies les signava Ximo Berenguer, un fotògraf valencià que hauria nascut a Picaña el 1946 i mort a Barcelona el 1978 en un accident de moto. Els textos que acompanyaven les fotos, de gran qualitat i d'un humor àcid, eren signats per un tal Manolo de la Macha, que alguns van identificar amb Vázquez Montalbán, tot i que ningú en va confirmar l'autoria. Les fotografies existeixen, són magnífiques. L'únic problema és que Ximo Berenguer, no. Mai no ha existit. En realitat, el personatge és un fake, amb el que Joan Fontcuberta ha volgut demostrar que és increïblement fàcil enredar els experts i els mitjans de comunicació de masses, fins i tot amb uns recursos molt limitats
Un boom
La galeria EspaiVisor de València, dirigida per Mira Bernabeu va ser la que va llançar el 2016 l'obra de Ximo Berenguer amb una gran exposició, i fins i tot van aconseguir vendre algunes obres del fotògraf a l'IVAM. Més tard es va portar l'obra de Ximo Berenguer a ARCO i es van vendre fotos a col·leccionistes de Barcelona, de València i de l'Argentina. Amb algunes d'aquestes fotografies, MR va organitzar el llibre, que encara va donar més ressò a l'obra. Aquest volum va rebre diversos premis i fins i tot va merèixer els elogis de l'expert en fotollibres Martin Parr. Les imatges també es van exposar a PHotoESPAÑA el 2016, a l'espai de la Galeria Fernando Pradilla.
Foto Colectània
La veritat ha sortit a la llum, avui, a la presentació de A chupar del bote, a la Fundació Colectània, la gran galeria de Barcelona especialitzada en fotografia, quan al final de la presentació-performance de l'obra, Joan Fontcuberta ha sortit a la llum com a veritable impulsor de la iniciativa. Ha explicat que als anys 1975-1976 visitava habitualment El Molino i feia moltes fotografies, que havia guardat molts anys sense exposar. Ell, és, doncs, Ximo Berenguer. Els textos també són seus; per escriure'ls es va esforçar en imitar l'estil dels escriptors i intel·lectuals més emblemàtics de la transició. Tot això ho ha posat de manifest Fontcuberta després d'una falsa presentació, en què l'historiador de la fotografia Horacio Fernández ha reconegut ser l'autor del text i el galerista Mira Bernabeu ha explicat una rocambolesca història sobre com els materials de Berenguer havien arribat a les seves mans (evidentment, ha explicat que els beneficis de l'obra anaven a parar a mans de la germana monja de Berenguer). Fontcuberta ha equiparat el seu treball amb el d'un escamot terrorista, en el que els seus col·laboradors no es coneixien entre ells i els que estaven al corrent de la història signaven un contracte de confidencialitat. Una operació complexa, però relativament senzilla: "Si jo he pogut fer això, què no podrà fer el Ministeri de l'Interior?", ha destacat el fotògraf...
Joan Fontcuberta. Foto: Gemma Planell / MACBA.
Una història detallada
La història del fals fotògraf valencià ha quallat increïblement. No falten referències a Ximo Berenguer a internet: n'hi ha més de 4.500. Berenguer té la seva pròpia entrada a la Viquipèdia. A la pàgina de PHotoESPAÑA, se'l definia com "testimoni gràfic de la conflictiva efervescència social que agitava el país" als anys setanta; i fins i tot s'explicava que amb el seu primer sou es va comprar la càmera PENTAX SL que usaria fins al final de la seva curta vida. A través de diferents mitjans, l'història de Berenguer es va enriquint amb detalls pintorescos. Segons alguns diaris, Ximo hauria començat a fer fotos amb la Kodak del seu pare, hauria viatjat a Barcelona el 1968, per estudiar fotografia a l'Escola Industrial i hauria treballat amb Leopoldo Pomés. Fins i tot alguns aclarien que havia aconseguit fer totes les fotografies del Molino gràcies a la seva amistat (o amistançament, segons el pudor del redactor) amb el ballarí i coreògraf Negrito Poli. Aquesta sèrie de fotos, interrompuda per la tràgica mort del fotògraf, hauria estat destinada a publicar-se en forma de llibre a l'editorial Lumen, a la col·lecció Palabra e Imagen. A la seva mort, Berenguer hauria deixat un llegat de 15.000 negatius, que hauria quedat oblidat (en una maleta, és clar) fins que la seva germana monja hauria pres la decisió d'entrar en contacte amb especialistes perquè divulguessin l'escandalosa obra del seu germà. Diversos grans diaris es van fer ressò de la publicació, i també diversos mitjans digitals relacionats amb el món de la fotografia. Fins i tot Ximo Berenguer es va colar a revistes indexades, teòricament sotmeses a un control estricte de la comunitat acadèmica. La majoria dels especialistes donaven per bona la història, tot i que Juan Bonilla, a El Mundo, després d'elogia el llibre, ja apuntava clarament la possibilitat que es tractés d'un fake.
El Molino com a emblema d'una època
Hi havia famílies burgeses barceloneses que portaven els fills al Molino el dia que feien 18 anys. El Molino va ser un emblema de l'Espanya de la transició, en què el destape feia el paper, simultàniament, d'alliberador i de bandera de la misèria sexual existent. I les fotografies d'en Fontcuberta són excel·lents, perquè combinen les imatges de l'escenari, amb una visió insòlita de la platea, però també dels camerinos, dels passadissos i de tota la part més oculta del teatre... El Molino es converteix, així, en un microcosmos d'una societat espanyola on mentre el cos sortia de la roba, moltes altres coses s'escapaven de les cotilles imposades. En un moment de recuperació de l'estètica vintage, i de nostàlgia dels anys setanta, era obvi que un retorn a El Molino era de rigor. Fontcuberta ha sabut anar molt més enllà de la simple explotació del plany pels temps passats, i ha estat capaç de combinar un material magnífic, sobre el passat, amb una interpretació magnífica del present. Perquè la trajectòria d'aquest llibre ens diu tant sobre El Molino i la moral sexual de la transició, com sobre el present, la pedanteria del món artístic i les deficiències del món de la informació.
Fake o mentida?
Fontcuberta, en l'acte d'avui, ha volgut deixar clar que la seva intenció no era mantenir una mentida, en el sentit que l’objectiu d’una mentida és continuar oculta, sinó simplement crear un fake, un engany transitori destinat a posar en evidència com de fàcil és enganyar al públic... Era un fake, doncs, plantejat com una forma de denunciar la postveritat i de discutir els valors dels poders hegemònics, també en el món de l'art. Fontcuberta, en la presentació del llibre, ha denunciat els sistemes prescriptors: els mitjans, els museus, els crítics, les galeries, els coleccionistes... Fontcuberta ha equiparat el descobriment d'artistes perduts amb la creença quimèrica en els tresors dels pirates. "Ximo intenta mostrar els dispositius en què es construeix l'artisticitat"... I ha apuntat que el mercat de l'art ha sucumbit a unes formes d'explotació que només van a la recerca del benefici o del prestigi. "El senyor Berenguer demostra com és fàcil temptar als actors culturals amb l'existència d'un nou valor de la fotografia". Sens dubte, molts dels compradors haguessin ignorat les excel·lents fotografies d'en Joan Fontcuberta si haguessin sabut que ell n'era l'autor.
Fake artístic en l’era de la postveritat
Cada cop és més denunciada la manca de veritats en el món de la política. Cèlebres mentides han estat usades amb finalitats electorals o per desacreditar rivals polítics. Alguns homes d’Estat, com Donald Trump, han usat la mentida de forma sistemàtica. Des de l’Operació Catalunya també ha recorregut sense escrúpol a difamar, amb l’esperança de desacreditar a qui tenen plantejaments contraris als del govern espanyol. Ara, aquesta acció de Joan Fontcuberta ha posat de manifest fins a quin punt el món de l'art és similar al de la política i ha deixat clar que la valoració comercial d'una obra poc té a veure amb la seva qualitat artística. La moda, les dèries i l'afany de novetat s'han convertit en esquers per a la pesca en els efervescents i volàtils mercats artístics.
I a qui li importa?
Probablement A chupar del bote té, a partir d'avui, un èxit garantit. Fontcuberta ha sabut fer picar a molt actor del món cultural i ha posat de manifest l'engany i la fal·làcia del món de la fotografia. El problema és que, probablement, molta gent buscarà ara A chupar del bote perquè ha estat un llibre que ha desvelat les màfies i les carències del món de l'art. I no, per les magnífiques fotografies de El Molino o pels satírics textos, que siguin signats per Joan Fontcuberta, per Ximo Berenguer o per Manolo de la Mancha, valen molt la pena.