Acaba d'inaugurar el Serielizados Fest i la podreu veure a Disney+ el proper 30 d'octubre. I no ens cal cap bola de vidre per pronosticar que Yo, adicto ho petarà, en les reaccions del públic i en la propera temporada de premis. Dolorosa però també absolutament lluminosa, basada en l'experiència real del seu creador i director, Javier Giner, i amb un repartiment perfecte encapçalat per un sensacional Oriol Pla, Yo, adicto neix de l'honestedat. Primer en forma de llibre (editat per Paidós) i, ara, com a minisèrie de sis capítols que explora els efectes de les addiccions i la necessitat de perdó i autoconeixement. I que, per damunt de tot, esdevé una lliçó de vida: d'abraçar-la, d'esprémer-la, de surfejar-la sense permetre que ens ofegui a cop d'onada.
Comencem pel principi: els qui ens dediquem a escriure i a parlar sobre ficcions cinematogràfiques i seriòfiles coneixem Javier Giner des de fa molts anys. Alguns, com qui escriu aquest article, fins i tot hem compartit certs nivells d'intimitat. Durant molt de temps, en Javi ens ha programat entrevistes i ens ha organitzat projeccions des del seu lloc de cap de premsa d'El Deseo, on va començar a treballar de ben jove, arribat a Madrid des del seu Barakaldo natal.
Ens va passar llegint Yo, adicto i ens torna a passar en aquesta adaptació en imatges, escrita i signada pel propi Giner (amb la col·laboració d'Elena Trapé a la direcció): veure aquesta intensa minisèrie de sis episodis, que explica el descens als inferns i la resurrecció d'algú que coneixem i estimem, es converteix en una experiència insòlita per inhabitual, que fa impossible una mirada amb distància i, probablement també, l'objectivitat. Avís fet.
Un pallasso tocapilotes
“Soc un pallasso tocapilotes i histriònic, arrogant, bocamoll, frívol... Per on comença algú el relat de la seva pròpia vida?”, ens diu la veu d'Oriol Pla/Javi Giner només iniciar-se la sèrie. El protagonista és tot això i, també, un addicte a l'alcohol, a la cocaïna i al sexe compulsiu. Després de tres anys d'espiral autodestructiva i pèrdua absoluta de control, i de tocar fons en un episodi completament desolador (“trigaré molt en aconseguir verbalitzar aquest record, en perdonar-me pel què li vaig fer a la meva mare”), el nostre home decideix ingressar-se en el mateix centre de desintoxicació que havia abandonat mesos abans, convençut que aquell lloc ple de ionquis no era el seu.
Explica Giner que rodar aquesta sèrie, com posar paraules a la seva història, no ha estat cap teràpia, perquè aquesta feina ja l'havia fet prèviament, a la clínica i amb psicòlegs. Més aviat, el viatge conscient que proposa Yo, adicto pretén desestigmatitzar els malalts, mostrar-los com els éssers humans que són, en un moment en el què tots plegats ens omplim la boca amb la salut mental. Ell mateix va veure's dominat pel prejudici quan va trepitjar el centre i no s'identificava amb cap de les problemàtiques que l'envoltaven. “Els de la coca aneu de fins, però aquí som tots iguals”, haurà d'escoltar.
La sèrie també vol posar el focus en una mancança que tenim com a societat, perquè ningú no ens ha ensenyat una educació emocional sana. Potser siguin paraules majors, però Yo, adicto és, en definitiva, una història sobre aprendre a viure i a estimar, a un mateix i a qui ens ens envolta. Els mesos d'estada a la clínica centren una trama de guanys i (moltes) pèrdues, de renúncies, de violents atacs d'ira, de cures d'humilitat, de pors desfermades, d'aprenentatges i desaprenentatges, de culpes i responsabilitats, de llàgrimes i alguns riures, de crides d'auxili i de construcció de relacions humanes eternes.
Yo, adicto pretén desestigmatitzar els malalts, mostrar-los com els éssers humans que són
Els sis capítols de Yo, adicto toquen sovint el cor de l'espectador, però possiblement sigui el cinquè el que clavi el cop de puny més potent d'aquest combat contra l'autodestrucció: sota el títol de La família, l'episodi penetra en una sessió de Giner amb el seu psicòleg en la què li explica una sortida de quatre dies amb els seus pares. Com tantíssima gent d'una generació que no ha expressat mai els seus sentiments ni s'ha comunicat com caldria, la mare i el pare d'en Javi fan el que poden, l'estimen però contribueixen decisivament a la seva desorientació emocional. “Què he fet jo per tenir un fill així?” En una explosió que posa els pèls de punta, el protagonista s'obre en canal per dir allò que el crema per dins.
La simbiosi Pla/Giner
Radicalment honesta i valenta, profunda i commovedora, visceral, també divertida a estones, tota una muntanya russa d'emocions, Yo, adicto no s'entendria sense la simbiosi entre Javier Giner i Oriol Pla. L'actor barceloní està extraordinari: l'arc narratiu li demana una evolució que ell navega amb entrega i tones de talent. I aconsegueix mimetitzar-se en el seu director, reproduint gestos, tons de veu, petits detalls que deixen amb la boca oberta, com a mínim la boca dels qui coneixem en Javi.
L'exhibició de recursos i el compromís de Pla són infinits, però la sèrie també es posa en mans d'un repartiment fabulós que sap construir personatges amb cos i ànima, per petits que siguin. De Nora Navas, els seus silencis i les seves mirades a la pell d'Anaís, l'educadora social que mostrarà el camí a la sanació del protagonista, fins als veterans Itziar Lazcano i Ramón Barea com a pares de la criatura, les accions de la sèrie pugen vertiginosament gràcies a la feina de Marina Salas, de Victoria Luengo, d'Alex Brendemühl, d'Andrés Herrera, de Bernabé Fernández, d'Omar Ayuso, de Guillem Ballart, de Quim Àvila... La família intepretativa que la producció ha format és indiscutiblement brutal.
Quan qualsevol pacient arriba al centre de rehabilitació, viu la rebuda d'algun altre malalt veterà, per fer-li de guia i ajudar-lo en els complicats primers moments d'estada. D'alguna manera, Yo, adicto fa un paper similar per aquells espectadors que puguin veure's reflectits en alguna de les problemàtiques que s'hi aborden. Però, més enllà, una de les claus que fan tan impactant la sèrie és que ens interpel·la a tots. Algú diu en un moment: “Tots som addictes a alguna cosa”. I probablement així sigui, però, en qualsevol cas, i si no ho hem fet abans, tots som susceptibles de caure en un pou com el del protagonista. Tots tenim pors, frustracions, anhels, tots ens creuem en algun moment amb el fantasma de la foscor. I és en aquest punt on es fan imprescindibles els vincles, les xarxes d'afecte. Per això Yo, adicto és tan valuosa: perquè ens explica que és possible estimar, i estimar-se, més i millor.