Passaran els anys, i Yung Beef continuarà marcant els tempos de la història musical de Barcelona. Lluny queden aquells dies en què va posar la plaça del MACBA i el Raval al mapa com el nou hub musical de la ciutat. Bé, entendreu que ell mai va dir "hub musical", però parlem d’una Barcelona efervescent als inicis dels anys 2010, sense saber que estava a punt de viure el sisme sonor de PXXR GVNG, també coneguts com a Kefta Boys, Los Santos o, simplement, Los Pobres. Ara, gairebé quinze anys després, l’eco de la tempesta que va despertar encara ressona, com s'ha pogut veure aquesta nit de divendres en un Sant Jordi Club que ha tremolat al seu pas.

Gairebé quinze anys després, l’eco de la tempesta que va despertar encara ressona, com s'ha pogut veure aquesta nit de divendres en un Sant Jordi Club que ha tremolat al seu pas

Nascut a Granada com Fernando Gálvez Gómez, va arribar a Barcelona el 2013 amb una filosofia clara, com va dir al programa de ràdio Show Bizness aquell any: "Dos millones de guiris en Barcelona, dos millones de oportunidades". I les va aprofitar totes. Experimental, descarat i amb una hemeroteca musical infinita, Yung Beef no es va pujar mai a cap onada. Ell les creava. Rei del trap i padrí de l'underground, va oferir alguns dels concerts més memorables que ha viscut la ciutat. Des de les gàbies convertides en escenari fins a la històrica inauguració del Primavera Sound 2018 amb un concert profundament punk, on incitava el públic a colar-se al recinte mentre Bad Gyal proclamava que el trap era "Hakim con un kilo de cocaína". I què dir dels seus shows en solitari o les multitudinàries actuacions amb la seva clica a Bolsillos Llenos. Si hi ha una cosa que sap fer Yung Beef és sorprendre.

Els més de 4.000 assistents han viscut una experiència gairebé religiosa. Una òpera pop a ritme de trap amb referències bíbliques

El que en el seu moment es va anunciar amb un fals predicador a Callao (Madrid) com El Día de la Bestia prometia ser un dels concerts més espectaculars de la seva carrera. Amb un públic que anava des de les generacions més joves fins als veterans ja passant de la trentena (plumífers inclosos), els més de 4.000 assistents han viscut una experiència gairebé religiosa. Una òpera pop a ritme de trap amb referències bíbliques anticipades ja a l’estètica de A.D.R.O.M.I.C.F.M.S 2 i La Última Cena. Ha sigut la producció més ambiciosa de la seva trajectòria, amb convidats, ballarins, moda i una desfilada de hits incansables.

En cinc actes i amb més de 35 temes, Yung Beef ha pujat a l’escenari amb una proposta més elegant, autoconscient i grandiloqüent com mai. La nit s'ha obert amb el crit a l'uníson de ¿Quién se ha follao’ a tu bitch? YUNG BEEF. Potser no és el clam generacional més refinat, però, al cap i a la fi, és un clam generacional. A l’escenari, dimonis amb pròtesis facials vapejant i un Yung Beef que semblava un voltor. Era un descens a l'avern amb clàssics com Metallica o Inferno, i ballarines que semblaven extretes d’una versió anime de La piel que habito. "En el club con mis demonios nunca dormimos".

Yung Beef ha pujat a l’escenari amb una proposta més elegant, autoconscient i grandiloqüent com mai

Les pantalles mostraven els pecats capitals mentre avançaven els actes. Ha aparegut una taula que evocava l’últim sopar o, potser, El Triángulo de la Tristeza. Amb l’avarícia, cotxets de nadó conduïts per models. L’energia del públic ha estat intensa tota la nit, però ha esclatat amb les cançons de La Mafia del Amor. Els temes més reggaeton han resistit el pas del temps i, malgrat l’absència de Kaydy Cain, Tropical i Xapiadora, s'ha demostrat que parlaven amb el futur quan van néixer. Des del rigorós present, Yung Beef ha triomfat amb RIFLE BISEXUAL mentre Mushkaa observava des de la grada. I sense Kaydy, Si Mañana Me Muero ha fet ballar mambo a tota la pista.

Yung Beef confirma allò que alguns sospitaven, però que tots els presents ja sabíem: quan el padrí de l’underground es posa seriós, és el més gran del panorama urbà del nostre país

El penúltim acte ha conclòs amb la dicotomia de Nike Tiburón i Cigala de PXXR GVNG, un tema de 2015 que evocava el retorn dels “millors”. Finalment, la nit ha acabat en el seu punt àlgid, amb l’himne de tota una generació: Ready Pa Morir. Aquesta cançó, atemporal i plena de dolor, ha ressonat com un càntic a la catedral dels seus adeptes. "Estoy cayendo pa arriba" és una barra capaç d’emocionar des del teu amic més gangsta fins a Los Planetas (que van versionar el tema), passant per la noia de la zona alta que va aparèixer per error en un vídeo seu el 2015. Després d’El Día de la Bestia, Yung Beef confirma allò que alguns sospitaven, però que tots els presents ja sabíem: quan el padrí de l’underground es posa seriós, és el més gran del panorama urbà del nostre país.