A dos quarts de vuit del vespre, Zadie Smith i Míriam Cano pujaven a l’escenari de la plaça Joan Coromines. Durant gairebé una hora han parlat de l'última novel·la de la aclamada escriptora britànica, The Fraud. Traduïda al castellà per Salamandra, amb el títol de La impostura. Es publicarà en català l’any vinent, gràcies a una traducció de Marta Pera, a l’editorial Jande: un projecte singular que ha necessitat l'ajuda de mecenes per publicar veus racialitzades d’alta qualitat literària. Abans, però, Zadie Smith ha ofert una roda de premsa al Mirador del CCCB. Ha aterrat aquest mateix migdia de dimecres, i li espera una agenda sense aturador. A la sala de premsa només hi som tres periodistes, tècnics i companys del CCCB. La resta són a Sud-amèrica i es connecten a distància. Per tant, podem dir que Zadie Smith dirigia les seves declaracions a la ciutat Barcelona. (Per qui no ho sàpiga, la sala Mirador té unes increïbles vistes per als ponents de tot el gòtic i el mar.)
Celebrant les contradiccions
The Fraud és una novel·la escrita a partir de petits capítols: "com Middlemarch de George Eliot", sentencia l’autora, que n’ha fet un pròleg per a una de les edicions de butxaca, i que acaba de traduir al català la Bernat Metge Universal. La novel·la s’instaura a l’Anglaterra victoriana, però, revisitada des del present: "És una construcció artificiosa, per això el llenguatge no imita un anglès del 1800". Eliza Touchet és la protagonista, serventa de l’escriptor en decadència Willam Ainsworth. Sembla que tothom que llegeix la novel·la s’enamora d’Eliza. Smith prova de treure-li ferro: "Potser sí que és un dels personatges més bonics i rodons que he escrit, però també ho són els altres". En tot cas, Zadie Smith és contundent amb les seves sentències, és abstracta i profunda en qualsevol reflexió. "He escrit un llibre per parlar de la història en un sentit ampli, i per no reduir-la a la idea que el nostre present és sempre millor a conseqüència del progrés". També ens diu que el llibre parla de la seva Gran Bretanya, la dels anys setanta i vuitanta, i Jamaica (la seva mare era jamaicana). Tot i que dialoga poc amb la literatura esclavista jamaicana, bàsicament, perquè n’hi ha molt poca; la literatura anglesa és molt present. De fet, Míriam Cano li diu: "En aquesta novel·la mates Charles Dickens, però veig que sempre torna, no pots desfer-te’n d’ell?".
He escrit un llibre per parlar de la història en un sentit ampli, i per no reduir-la a la idea que el nostre present és sempre millor a conseqüència del progrés
Durant la conversa, Smith s’atura i diu, amb veu vacil·lant: "El que vull saber és com les coses van passar". També en diu una altra, que no hem sabut traduït amb el Refranyer català: "Don't let the perfect be the enemy of the good". Amb Míriam Cano, i abans a la roda de premsa, parla de tot: dels malsons dels personatges, de la similitud entre la funció social de la novel·la victoriana i la seva (totes dues creen intimitat al lector), de convertir la paraula en acció i reduir les nostres vides en les accions determinants de la nostra capa social, etc. Celebrar les contradiccions i no tenir por de les contradiccions. També critica haver viscut quinze anys a Amèrica, i celebra haver tingut escolarització gratuïta i sanitat pública. Entre totes les reflexions, insisteix que el llibre que ha escrit posa l’accent en les capes de la societat, en la distància entre els més rics i els més pobres: "Llegint Thomas Piketty vaig sorprendre’m que les desigualtats del present són comparables a les del segle XIX".
Zadie Smith sap que l’escriptura és lenta, i realça la idea de sacrifici: "El meu sacrifici n’és un: jo tinc dues criatures i un novel·la al cap. M’ha estat molt difícil escriure-la". També cita Sally Rooney, amb qui diu mantenir una molt bona amistat: "Rooney, per conviccions mediambientals no agafa avions, jo agafo molts avions: tenim un sacrifici diferent, clarament. Però m’he negat a consumir cap ampolla de plàstic. La meva acció és aquesta". La jornada és bonica. Els assistents majoritàriament parlen anglès, i l’han llegit, o la segueixen. També hi ha alumnes d’escoles que anoten atentament moltes coses que ha dit, però que la persona que fa la traducció no acaba d’entendre.
El meu sacrifici n’és un: jo tinc dues criatures i la novel·la al cap. M’ha estat molt difícil escriure-la
La Biennal és a la fresca i avui fa molt de vent. En acabar, torna a aparèixer el teaser en el qual veiem els convidats d’enguany, amb fotografies d’alta qualitat i amb el fons desenfocat: Herta Müller sembla que ens ensenyi la nova col·lecció de tardor de Zara i Wajdi Mouawad sembla que em digui a cau d’orella "penetra’m". Això és la Biennal. Però, Zadie, l’any vinent, quan les companyes de Jande et publiquin en català, no tindrem tots de periodistes d'altres països enviant-nos missatges per Youtube. Tampoc tindrem un escenari a la fresca, ni caldrà que vinguis dos dies a fer entrevistes. Però nosaltres aprofitarem per llegir-te, quan et tradueixin en català. I serà fantàstic si també hi ets tu. T’hi esperem l’any vinent, Zadie.