Mollerussa (terra de ningú entre l’emirat almoràvit de Saragossa i el comtat d’Urgell), 11 de setembre de 1102. Fa 922 anys. Les hosts d’Ermengol V, comte independent d’Urgell, s’enfrontaven a les tropes del cadí almoràvit de Saraqusta (el nom àrab de Saragossa). Aquella batalla es va resoldre a favor del cadí i es va saldar amb la mort del comte, que a partir d’aquell moment seria anomenat “el de Mollerussa”. La prematura mort d’Ermengol V i la regència del seu sogre, el lleonès Pedro Ansúrez, fins a la majoria d’Ermengol VI (1110) revela una curiosa i misteriosa relació entre dos universos radicalment diferents: Urgell, de tradició carolíngia i de règim feudal, i Lleó, de tradició visigòtica i de règim senyorial. Quin va ser el nexe i quines les circumstàncies que expliquen aquesta estranya aliança?
Zaida, la lleidatana
Aquest misteriós eix es comença a explicar mig segle abans de la batalla de Mollerussa i de la mort d’Ermengol V. L’any 1063, a la Lleida andalusina naixia Zaida, filla d’Al-Mundir al-Hayib, tercer i penúltim emir de Làrida. Zaida (i els seus avantpassats) era del llinatge dels Banu-Hud, de remot origen iemenita que s’havien establert a la vall de l’Ebre durant la conquesta àrab (714-717). No es conserva cap representació de Zaida, però la història familiar dels Banu-Hud (que entre els segles VIII i XI es van mestissar amb les oligarquies indígenes d’origen hispanovisigòtic i hispanoromà), permet aventurar un aspecte físic que no seria massa diferent del de qualsevol noia de la cort comtal d’Urgell o de la de Barcelona. Les diferències, que indiscutiblement n'hi havia, estibaven en temes com la llengua, la cultura, la religió o el vestuari.
El casament de Zaida
Trenta anys abans del naixement de Zaida (1031) i quasi un segle abans de la batalla de Mollerussa, el califat de Còrdova, immers en una profunda crisi política, havia col·lapsat i s’havia fragmentat en diversos dominis independents que rebrien el nom de regnes taifes. Còrdova conservava la traça de gran ciutat i la influència de gran centre cultural. Però, políticament, havia quedat reduïda a la categoria de simple capital d’un regne taifa. En aquest context, i segons la crònica d'Ibn Idari (1336) es va negociar i celebrar el matrimoni de Zaida amb Abu Nasr al-Mammun (1080), rei de la taifa de Còrdova i membre del llinatge dels Banu Hammud sevillans i cordovesos, parents dels Banu Hud saragossans i lleidatans. Aquesta relació de parentesc, i la necessitat d’enfortir les seculars aliances que els unien, explicaria aquella unió matrimonial.
Zaida, la califa
Quan Zaida va arribar a Còrdova (1080), el califat ja feia mig segle que havia desaparegut (1031). Curiosament —i reveladorament!— Hixam III, l’últim califa de Còrdova, havia mort al seu refugi de Lleida (1036), perseguit pels seus enemics polítics, els mateixos que l’havien deposat i que havien precipitat la fi del califat andalusí. Però durant les dècades següents, Còrdova —i la seva taifa—, és a dir, els seus reis— conservarien el prestigi de l’època califal i la resta de dominis andalusins peninsulars li reconeixerien la categoria i l’ascendent d’antiga capital. Per tant, Zaida la lleidatana no va ser casada amb un personatge del mateix rang que el seu pare (un rei d’una taifa), sinó amb un governant que encarnava la tradició i el prestigi del vell califat. Durant una dècada llarga (1080-1091), Zaida va ser la “califa” de Còrdova.
Canvi de paradigma
Però la dinàmica general de l’època no jugaria a favor d’aquell paisatge. La família reial castellanolleonesa estava immersa en una cruenta lluita fratricida que, al mateix temps, generava una extraordinària energia bèl·lica contra els dominis musulmans. En aquest context, el rei Alfons VI de Lleó entrava a Toledo (1085). La conquesta lleonesa de Toledo trencava l’equilibri entre els dos blocs (cristià i musulmà) que havia presidit l’escenari peninsular des de la fragmentació del califat (1031). I això va encendre totes les alarmes de la mitja lluna. Al-Mutammid, rei taifa de Sevilla i sogre de Zaida, va cridar els almoràvits, un grup d’ètnia berber confessionalment molt radicalitzat. El 1086, les tropes almoràvits de Yussuf ibn Taixfin travessaven l’estret de Gibraltar i aturaven la dinàmica progressiva lleonesa.
Els almoràvits: el “cavall de Troia” de la societat andalusina
Els almoràvits, sorpresos per la relaxació amb la qual els andalusins aplicaven els preceptes de l’Alcorà, van decidir derrocar els reis taifes, usurpar i concentrar el seu poder i reeditar un nou califat fonamentat en la radicalitat religiosa. Quan el sogre i el marit de Zaida se’n van adonar ja era tard, i els dos van morir defensant els seus models polítics i socials. No obstant això, Al-Mammun va ocultar Zaida i els seus fills en una discreta torre als afores de Còrdova (1091) i després de la desfeta... oh, sorpresa!, Alfons VI de Lleó es va preocupar de rescatar-los i d’acollir-los al palau dels reis de Lleó a Toledo. En virtut d’un pacte precedent i secret entre lleonesos i andalusins, Zaida, la lleidatana, es convertia en l'hostessa d’honor del rei Alfons VI a la cort lleonesa.
Zaida, una alenada d’aire fresc a la cort del rei de Lleó
Algunes fonts medievals, com la Crónica naierensis (1173) o el Chronicon mundi (1238), afirmen que Zaida no va passar mai de la categoria de concubina del rei lleonès. Però, en canvi, el De rebus Hispaniae (1243) o un diploma d’Astorga (1107) asseguren que Zaida es va convertir al cristianisme, va adoptar el nom d’Elisabet i va engendrar Sanç, l’únic fill mascle i hereu del rei Alfons VI: “Cum uxore mea Elisabet et filio nostro Sancio”. En canvi, on no hi ha discussió és en el paper que Zaida va jugar a la cort. Tots els historiadors coincideixen en el fet que la lleidatana va ser una alenada d’aire fresc. Durant la relació de Zaida i Alfons, del tipus que fos, (1091-1107), científics, acadèmics i artistes, àrabs, jueus i cristians, i vestits a la moda andalusina, es van convertir en habituals de la cort.
Zaida, enemiga dels almoràvits
La influència de Zaida va anar molt més enllà i, amb el seu marit Alfons, va impulsar iniciatives polítiques amb l’objectiu de crear una xarxa d’aliances amb altres dominis cristians (una força conjunta d’oposició) al règim de terror que havia imposat la radicalitat religiosa almoràvit i que havia provocat la fi del món andalusí. I això explicaria aquell misteriós matrimoni entre el comte Ermengol VI d’Urgell (aliat dels andalusins de Lleida i oposat als almoràvits invasors) i María Pérez Ansúrez (1095), filla de Pedro Ansúrez, home de confiança del seu marit, el rei Alfons. I això, també, explicaria el triangle Còrdova-Lleó-Urgell: un projecte conjunt del món andalusí i del món cristià, que il·lustra l’existència d’unes finestres de col·laboració i d’intercanvi que la historiografia espanyola s’ha esforçat a ocultar.
L’herència de Zaida
Sanç, el fill de Zaida (o d’Elisabet) va morir prematurament (1108) en un enfrontament contra els almoràvits a la serra de Conca. La successió d’Alfons VI no recauria en la descendència de Zaida, sinó que es materialitzaria en Urraca, filla primogènita del rei i de la seva primera esposa Constança. Però la resta de filles de Zaida (les germanes del malaurat Sanç) van tenir un paper molt rellevant. Sança, la primogènita, va ser casada amb Rodrigo de Lara, i la filla de la parella, Elvira, seria l’esposa d’Ermengol VI d’Urgell (el fill del “de Mollerussa” i avantpassat del rei Pere III de Catalunya i Aragó). Per tant, a partir del “rei del Punyalet” (1319-1387), els reis del Casal de Barcelona, els més poderosos de la Mediterrània, serien descendents de Zaida, la lleidatana, esposa d’un califa andalusí i d’un rei de Lleó i àvia d’un comte d’Urgell.