Jutjar a primera vista és lleig. En segones núpcies, molt probablement també. Però és que no hi ha qui aguanti més aquest Zenit de 3Cat. Ja en la seva estrena va ser un esperpent, i el programa de divendres passat va confirmar els pitjors presagis: no hi ha cap motiu pel qual la televisió pública hagi de programar un Juego del calamar de veus immolant-se per mancances del format o, directament, per errors tècnics.
Amb la música a la televisió, llevat de potenciar la seva presència de qualitat en viu (amb excepcions molt comptades, com el recent Les feres de Nervi), s'ha fet gairebé de tot: realities (Popstars o Operación Triunfo) amb els seus revivals respectius, programes de cameos (Tu cara me suena) i fins i tot formats que semblaven prescindibles, però que van tenir el seu públic, bons jurats i un moment oportú (Oh Happy Day). El que li podria haver passat a aquest Zenit, que gasta bon repertori, però que té un guió ple de llocs comuns: els zeta saben o no saben posar un vinil, Joan Reig d'avi “cebolleta”.
La mecànica del concurs és molt simple: vint-i-quatre cantants professionals interpreten “èxits musicals per seduir totes les generacions i convertir-se en l'artista més intergeneracional”. Com va posar en debat al seu dia C. Tangana amb OT, discutint sobre quina gràcia tenia anomenar “artista” algú que participava en un concurs com el de Gestmusic, tenint en compte que l'objectiu era —tal com dicta el nom del format— “triomfar” (és l'objectiu d'un artista triomfar?), amb Zenit passa una cosa semblant: cal convertir-se en artista intergeneracional per mostrar la vàlua artística?
Les gales posen a competir, que no a dialogar, diferents veus per “elegir l'artista amb millor estratègia per seduir totes les generacions”. Noms, tots ells amb algun èxit en el passat, surten allà, als tigres. Amb una ganyota aspra, ja que els elements tècnics no són els millors. Hi ha Manel Navarro, exrepresentant d'Eurovisió, autor d'aquell gall trencacristalls de Bohèmia, que, per si no n'hi hagués prou, en el seu retorn a la pantalla no li van funcionar els in-ears en un "Wonderwall" (Oasis) que va sonar monstruós. Després va fer un karaoke d'"Una lluna a l'aigua" (Txarango) per posar-se a plorar. Hi van ser també Natxo Tarrés (Gossos) o la generosíssima —per accedir a un espai així— actriu i cantant Helena Miquel (Élena o Delafé y las Flores Azules). Per què enganyar-nos, genial a "Karma Chameleon" de Culture Club.
I en mig de tot, Miki Núñez, que va néixer amb un somriure grapat i que ho va taral·lejar —no sense ego— tot. I no oblidem els capitans de cada generació: Suu i Lildami, un pèl més entonats, Gisela i l'esmentat Joan Reig (Els Pets). El més impressionant és l'attrezzo: grada espectacular. La resta, molta estranyesa. Veure com persones amb veus, fins i tot carreres notables, s'exhibeixen davant d'un jurat amb poquets arguments en general... Zenit sí que aconsegueix una cosa: fer emprenyar totes les generacions, és equitativament edatista. Als joves, com a beneits, als grans, com a xarucs. Maltracta fins i tot la música en directe.