Vaig tenir l'ocasió de xerrar amb László Nemes quan el Festival de Sant Sebastià va presentar El hijo de Saúl (2015). I el cineasta hongarès deixava una reflexió que ara que competeix als Oscars 2024 és pertinent recordar: “Les pel·lícules sobre l'Holocaust s'han convertit en un gènere en si mateixes. Es basen en uns codis on tot l'imaginari, el punt de vista extern, està en funció d'històries a gran escala que acostumen a acabar amb la supervivència. I tot això és una mentida. L'Holocaust era sinònim de mort. Aquestes pel·lícules, un 99 per cent de la mirada del cinema al tema, donen a l'espectador una sensació de seguretat. Expliquen massa, i ensenyen massa, enfoquen cap a la gran història, i jo crec que hem de posar el focus en l'individu, en la persona”.
 

🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella


🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes


🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella


🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes


🟠 Oscars 2024: data, nominats, on veure-ho i tots els detalls de la gala de Hollywood
 

🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
 

A El hijo de Saúl (que podeu trobar a Filmin i a Movistar+), Nemes feia una proposta immersiva enganxant la càmera a un presoner jueu membre dels Sonderkommando (aquells a qui els nazis encarregaven tasques en les càmeres de gas i els crematoris a canvi d'uns dies més de vida). No se'n separava en cap moment, convertint la seva mirada en la nostra, jugant constantment amb el so i el fora de camp, multiplicant la sensació de terror de l'espectador. Igualment esgarrifosa, igualment impactant, igualment immersiva, igualment situada en aquell temple de les pitjors atrocitats anomenat Auschwitz, arriba a les sales La zona de interés, la nova pel·lícula del britànic Jonathan Glazer, l'autor de Birth (2004) i Under the Skin (2013), dos films tan hipnòtics com inclassificables. Guanyadora del Gran Premi del Jurat al Festival de Canes, La zona de interés és la gran favorita per lluitar per l'Oscar a Millor Pel·lícula internacional amb La societat de la neu (és la producció escollida per representar el Regne Unit). 

El so de l'horror

Inspirada en la novel·la homònima de Martin Amis, La zona de interés pren el títol d'aquella superfície de terreny, uns quaranta kilòmetres quadrats, que envoltava el camp d'extermini polonès. És allà, en una casa unifamiliar amb jardí i piscina, hivernacle i hortet, on resideixen Rudolf Höss, la seva esposa i els seus cinc fills. I és en aquella vivenda on Jonathan Glazer hi palplanta les seves càmeres fixes per explicar-nos la quotidianitat d'una família de classe mitjana-alta, orgullosa de l'acollidora llar que ha construit, aliena als murs, els filats electrificats i les enormes xemeneies que no deixen d'expulsar un fum que amaga les cendres de milers i milers de jueus assassinats.

Resulta dantesc ser testimonis, gairebé voyeurs d'un insuportable Gran Hermano, del dia a dia d'aquest matrimoni i els seus nens, que conviuen sense parpallejar amb crits no tan llunyans, amb ensordidors trets de metralleta, amb infinits lladrucs dels gossos vigilants

El dispositiu narratiu plantejat pel director de La zona de interés posa els pèls de punta: resulta dantesc ser testimonis, gairebé voyeurs d'un insuportable Gran Hermano, del dia a dia d'aquest matrimoni i els seus nens, que conviuen sense parpallejar amb crits no tan llunyans, amb ensordidors trets de metralleta, amb infinits lladrucs dels gossos vigilants. El públic sap perfectament què és el que passa fora de la pantalla, però Glazer no es distancia ni per un moment del seu objectiu.

🟠 És a Netflix, té un Oscar i és un dels drames més icònics del cinema de fa 30 anys
 

Amb una fredor analítica que esgarrifa, a base de plans fixos i quasi sempre llunyans (amb prou feines podem comptar un parell de travellings prou significatius), el cineasta aposta per un contrast molt més salvatge que la sang, les humiliacions, la gana, les pallisses i els assassinats: la indiferència d'uns veïns de l'horror que fan com si res. Els esmorzars en família, els banys de sol de la mare mentre les criatures xipollegen a l'aigua, les passejades en canoa pel riu, els contes que el pare explica a les nenes abans que s'adormin... El microcosmos de felicitat enmig del MAL, en majúscules.

La zona de interés és una de les experiències cinematogràfiques més colpidores que som capaços de recordar

A pocs metres de la barbàrie

A estones, una marciana associació d'idees porta a pensar en les rutines dels Höss com si fossin les de la família de Don Draper a Mad Men. Cases unifamiliars en barris residencials, dones que cuiden de la casa i dels nens, i un pare entregat als maldecaps de la feina, a les reunions, a la promoció dins de l'empresa, a ser el millor en allò que fa. Si Draper era un expert en publicitat, Höss és insuperable quan es tracta de dissenyar cambres de gas i crematoris. En un moment de La zona de interés, el comandant d'Auschwitz (que també va ser un dels arquitectes de la maquinària de matar jueus dissenyada pels nazis) rep la notícia d'un trasllat a la ciutat, un ascens que el portarà a ser coordinador responsable dels camps d'extermini d'arreu. La seva esposa (interpretada per la magnífica Sandra Hüller, la mateixa actriu que brilla a Anatomia d'una caiguda) no es pren gaire bé la notícia: “M'hauran d'arrossegar per treure'm d'aquí, això és casa nostra”, li diu, demanant-li que parli amb el mateix Hitler, si cal, perquè els permetin mantenir la seva bonica vivenda, a què tants esforços han dedicat. Conflictes domèstics a pocs metres de la barbàrie.

Jonathan Glazer retrata sense embuts allò que la filòsofa jueva Hannah Arendt va batejar com la banalitat del Mal

Més enllà de determinats, i qüestionables, tocs d'autoria (la pantalla negra que, just després dels crèdits inicials, ens incomoda ja d'entrada, amb la sinistra música experimental de Micah Levi ressonant-nos a les orelles; el parell d'escenes rodades en càmera tèrmica; els primers plans de les flors que embelleixen el jardí dels protagonsites; l'encadenat final entre l'ahir i l'avui, amb imatges de l'actual Museu d'Auschwitz), Jonathan Glazer retrata sense embuts allò que la filòsofa jueva Hannah Arendt va batejar com la banalitat del Mal, proposant-nos una de les experiències cinematogràfiques més tremendes, agosarades i colpidores que som capaços de recordar.