Zoo, un dels grups revelació de la música catalana, prepara un estiu ben ple d’actuacions, pels Països Catalans, però també a fora. El seu segon disc, Raval, que va aparèixer fa uns mesos, ha estat un gran èxit i diversos festivals han programat espectacles del grup valencià. Es tracta d’un conjunt que va posar-se en marxa a Gandia el 2014 i en molt poc temps ha aconseguit consolidar-se com una de les formacions de referència en el panorama musical en català. Zoo està integrat per Antonio Sánchez (Panxo), Arnau, Marcos Úbeda, Hèctor Galan, Toni Fort i Natxo Císcar. Raval es pot escoltar a la pàgina web del grup valencià. En ocasió de la seva participació en el festival Clownia, a Sant Joan de les Abadesses, han viatjat al Principat i Panxo respon a les preguntes d'El Nacional.

Fa uns mesos publicàveu Raval, el vostre segon disc, sembla que ha entrat molt fort. Com es planteja l’estiu per al grup?

Estem molt satisfets. És un disc on hem posat moltes energies, moltes il·lusions, moltes hores, molts dubtes... La veritat és que ha estat un procés dur en alguns moments i ara estem recollint els fruits de tant d’esforç i estem molt contents. Tenim previstos al voltant de 60 concerts, molts d’ells aquest estiu. Estem molt motivats: tenim un bon equip humà i tècnic i estem molt contents.

Volem jugar amb diferents sonoritats, amb tots els estils, i no tancar-nos a res

Aquest disc és una mica eclèctic. Hi ha temes com “Xafant fang” amb un so molt electrònic, però d’altres cançons molt diferents, fins i tot amb un toc molt propi del hip-hop. Esteu definint el vostre estil?

Sentim que estem fent-nos poc a poc i jugant amb diferents estils. Però no sé si volem definir un estil i renunciar a altres: això no és el que volem. Volem jugar amb diferents sonoritats, amb tots els estils, i no tancar-nos a res. Això limitat tan sols per la nostra forma de fer música: no cantaré com un cantant de heavy metal, perquè no en sé. Però volem apropar-nos als diferents estils que ens agraden. Amb Raval hem donat un pas endavant per diferenciar-nos en el panorama musical. Hem tocat més estils, ens hem endinsat en diferents sonoritats que no havíem tocat fins ara...

Quines són les vostres influències musicals?

Són molt diverses, perquè som sis, i cadascun té les seves. Hi ha dos músics que venen de l’escena reggae, de sons jamaicans; dos músics que venen de la música més tradicional, de la música de banda, de la música de carrer típica del País Valencià, amb més aire de folk; l’Arnau té més influència del punk rock, de l’ska i del rock radical basc; i jo vinc més del rap. A nivell creatiu, el rap és el que he fet sempre, i m’ha marcat molt la música electrònica de ball de principis de segle XXI.

Un dels temes de Raval, “La mestra”, és un homenatge a aquells educadors que van contribuir al manteniment de la llengua en el temps difícils de la dictadura. Està basat en algun personatge real?

Està inspirat en el llibre La mestra, de Víctor Gómez Labrado, una novel·la quasi periodística que conta la història de Marifé Arroyo, una mestra que als darrers de la dictadura va endegar un projecte pedagògic molt innovador a Barx, un poble prop de Gandia. Va defensar un ensenyament progressista i en valencià, i això va tenir conseqüències roïns per a ella. Va ser expulsada de l’escola i el poble. La Marifé Arroyo és un reflex d’una lluita que es produïa al País Valencià a l’època i que preparava el que seria la “Batalla de València”. Arroyo va ser una precursora de l’escola en valencià, que es va acabar d’imposar a costa de moltes pressions.

Al País Valencià molts pares van intentar impedir que els seus fills parlessin com ells, perquè consideraven que no arribarien enlloc amb el valencià

Un altre tema està dedicat a “Un poble que brama en un idioma proscrit”. Al País Valencià encara se sent la pressió sobre la llengua, en contra del català?

Vivim en una realitat lingüística on el valencià és considerat una llengua de segona, per exemple a l’àmbit administratiu o institucional. Parlar en valencià és un símptoma d’endarreriment o de “aldeanismo”. I això és una concepció que està molt arrelada al País Valencià a nivell d’inconscient col·lectiu. Moltes famílies catalanoparlants van ensenyar als seus fills a parlar en castellà. Molts pares van intentar impedir que els seus fills parlessin com ells, perquè consideraven que no arribarien enlloc amb el valencià. És una realitat dura, que ha anat canviant gràcies al treball de molta gent, de molts col·lectius. Però queda molta feina per fer per arribar a una normalitat com la que pot haver-hi a Catalunya.

El vostre disc té un tema dedicat especialment al ministre Fernández Díaz: “Dilo en castellano”. Perquè justament a ell?

Fernández Díaz em sembla un exemple perfecte del que és el relat de la història de l’Estat espanyol en el darrer segle. La família Fernández Díaz representa el continuisme del franquisme a la democràcia. Formava part dels aparells de l’Estat durant el franquisme i també forma part dels aparells de l’Estat a la democràcia. No és l’única família en aquesta situació, però n’és un exemple molt paradigmàtic. Amb aquest tema volíem reflectir un Estat que no ha trencat amb el passat: més que una transició, va haver-hi una transacció, de la que ara en patim les circumstàncies.

Compareu les vostres cançons a ventiladors. Per què?

Les cançons, en especial les seves lletres, esclavitzen molt. Dir una frase en un moment determinat i gravar-la suposa que aquesta queda per sempre. Quan cantem alguna cosa, això es converteix en una arma que es pot girar en contra nostra amb el pas dels anys. Hi ha gent que es dedica a demanar coherència als escriptors i als cantants al cap de 10 anys. Sembla això que diuen de "engegar el ventilador perquè la merda esquitxi". Al disc Raval incloem “Ventiladors”, que és una cançó de desafiament: la cançó pot ser una arma contra el que examina les coses que dius, però també contra el qui la canta. Les cançons llencen merda per a tots.

Volen lligar-te a un discurs, a una bandera,
tot el que eres seràs
volen nugar-te a una marca, a una idea
volen que digues si és negre o si és blanc

Com és el vostre públic?

Molt divers. A nivell d’edat tenim un ventall prou ampli. Tenim la sort d’haver agradat molt a xiquets, una cosa que ens crida l’atenció, però també hem agradat a pares, i hem arreplegat tot el que hi ha al mig, molta gent de diverses edats, i això és una cosa que jo valoro molt positivament. No és una música que agradi a la gent als 18 anys i que als 30 els deixi d’agradar. Hem superat aquest límit i estem molt satisfets per això.

Com van les contractacions al País Valencià, on les institucions havien estat molt reticents a programar grups en valencià? S’ha notat el canvi quan ha sortit el govern del PP?

Tenim més oportunitats. Ens contracten per a actes i concerts. Des de fa uns anys la cosa ja anava canviant, gràcies a alguns ajuntament, a col·lectius de festers, a agrupacions com Escola Valenciana... No era difícil millorar un model cultural que tenia com a referents Bertín Osborne i Arévalo. Però el que tenim ara no és gràcies a les institucions sinó a la gent que s’ha passat anys picant pedra, organitzant coses, fent música...

La gent que defensa els que han estat robant durant 40 anys persegueix un grup d’amics que està fent directes, criminalitzant-los

Vau fer un concert a Moratalaz, a Madrid, i això va generar les protestes del búnquer, que es va indignar pel fet que es programés un grup en valencià a Madrid. Com va anar el concert?

El concert de Moratalaz va anar molt bé. Va ser un concert que va marxar amb tota normalitat. La campanya en contra de la nostra presència va ser una maniobra d’agitació per part del diari del senyor Inda. Ens estaven fent servir contra el govern de Manuela Carmena. Ens van voler posar al mig d’una guerra en la qual no volíem participar. Però ho assumim com una part més de la feina. Esperem que aquestes coses no li passin a ningú més. La gent que defensa els que han estat robant durant 40 anys persegueix un grup d’amics que està fent directes, criminalitzant-los. És prou lamentable. Però nosaltres seguim.