Àngels Chacón (Igualada, 1968) és la consellera d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya. Ens rep al seu despatx del Departament d’Empresa just el dia que fa un mes de la presa de possessió del Govern. La primera imatge: la paret plena de les fotografies dels anteriors consellers, que destaca per la manca de la presència femenina. De fet, Chacón és la primera dona que ocupa aquest càrrec. Amb una llarga trajectòria professional al món de l’empresa privada i l’administració, la nova consellera ens parla de ser dona en un món clarament ocupat per homes, de l’herència del 155, de la fuga d’empreses i dels reptes per aquest govern que tot just s’estrena.
Vostè és la primera dona a la Conselleria d’Empresa i Coneixement. Ho encara com un repte?
És un fet que encara avui l’empresa és un món bastant masculí. Jo no ho tinc com un repte personal, el fet de ser dona en aquesta conselleria, però evidentment percebo i visc situacions que sí que són molt d’homes. No ho entenc com un repte personal, però estic contenta de poder demostrar que una dona pot ser igual que un home i ocupar aquest càrrec.
És el mateix que passa a les cúpules de les principals organitzacions empresarials, que amb el nou Govern reprenen les eleccions als alts càrrecs i, tret del Port de Barcelona, els noms que sonen són tots d’homes.
Sí. En general, pel que fa als càrrecs directius al món de l’empresa, està infrarepresentat per dones, és cert. De fet, l’any passat vàrem fer un estudi de la dona i la indústria i ens vam adonar d’una cosa molt curiosa: tot i que hi havia més dones formades, ens trobàvem que en les tasques administratives estan suprarepresentades i en les directives infrarepresentades, pel que fa a l'organització més vertical. Si ho mirem per sectors, també hi trobem diferències molt grans. A l’àmbit tecnològic, les dones hi són molt poc. Hi ha molta manca d’educació en aquest sector en dones.
Per què passa això?
Una part segurament és per factors educacionals, però jo crec que avui en dia cada vegada s’està capgirant més aquesta tendència.
Comparteix l'opinió que falten referents, com explicava la CEO de Savills Aguirre-Newman, Anna Gener?
És evident que falten referents. Quins referents tenim de dones a les grans empreses? Encara és una gran minoria. També hi ha altres elements, com els horaris per a la conciliació familiar, etcètera. Però realment, si mirem les empreses de l’Ibex, per exemple, als consells d’administració i direcció, les dones hi estan molt poc representades. Tot i això, crec que són etapes que ja anem superant.
Com arriba una llicenciada en Dret fins al càrrec on és ara? El fet de ser dona ha estat una dificultat?
Jo vaig cursar Dret, com molta gent de la meva generació. Alhora, el fet de saber anglès i alemany va fer que comencés en departaments d’exportació com a traductora. Després em vaig formar en Comerç Internacional, i aquell sí que era un món d’homes! És a dir, a l’empresa privada hi havia molta dona, però molt poca dona que fes les tasques de comercial d’exportació, que és una feina que implica viatjar, negociar, etcètera.
Però vostè s’hi va ficar.
Sí. I principalment portava els mercats d’Orient Mitjà i la zona de l’Est. No és una zona fàcil, però anar a vendre en si per mi ja és un repte. Va ser una experiència molt enriquidora, i després vaig entrar a ser gerent de la Unió Empresarial de l’Anoia durant dos anys. Amb tot això vaig acabar a l’Ajuntament d’Igualada com a tinent d’alcalde de Comerç i Turisme, Promoció Econòmica i Internacional, des de l’any passat vaig ser directora general d’Indústria, i ara consellera. Però això no és una trajectòria que un es proposi. T'hi trobes.
Ara fa just un mes que va prendre possessió del càrrec. Com han trobat la situació al Departament després del 155?
Parteixo d’una situació de cert avantatge, perquè he estat aquest darrer any directora general d’Indústria, i ja he viscut des de dins què és el 155 i què comporta. Alhora també som molt conscients de tota l’activitat que hi havia, perquè tot i haver-hi el 155, teníem clar que el país no podia parar. Que tota la fortalesa del país es basava en continuar amb la nostra activitat, i per responsabilitat també amb els treballadors públics, pels projectes que hi havia de país i les estratègies de govern.
Quina herència ha deixat la intervenció de l’Estat?
Ens hem trobat molts consells d’administració que per manca de consellers no s’havien convocat, per exemple. Alhora, els efectes que hi ha hagut de la intervenció financera, que ara es nota perquè amb el 155 aixecat hi ha una major agilització dels tràmits de despesa. Però ho encarem amb unes ganes increïbles de treballar pel país, com hem tingut tot aquest temps. Cal posar molt en valor la tasca que han fet els servidors públics perquè han ajudat molt a aguantar les nostres institucions i la feina que se’n deriva.
És normal que existeixi part de desconfiança amb els socialistes. Està a les mans de Sánchez que canviem aquesta percepció
El govern de Pedro Sánchez canvia les expectatives inicials?
Diguem que no les empitjora. Ens hem de remetre al marc que concretin a la propera reunió del dia 9 entre el president Quim Torra i el president de l’Estat, Pedro Sánchez. Aquesta reunió penso que ens marcarà una mica el marc en què es desenvoluparan les relacions. De totes maneres, és normal que existeixi una part de desconfiança, perquè també hem viscut el suport dels socialistes en moltes de les accions que va fer en el seu moment Mariano Rajoy. Està a les seves mans que canviem aquesta percepció.
És més possible ara un pacte entre els governs català i espanyol?
Ens haurem d'esperar a la reunió del 9 de juliol, i veure què en diuen els presidents. No ens hi podem avançar.
L'argument de la inestabilitat que s'ha utilitzat per justificar la marxa d'empreses no té cap sentit ara ni el tenia llavors
El mes d’octubre va ser convuls a nivell de seus que marxaven de Catalunya. Vostè ha dit diverses vegades que les empreses tenen la porta oberta a tornar però no els donaran incentius fiscals. Ho manté?
Totalment. Crec que seria molt injust, primer per ser coherents amb el projecte de país i després per respecte a les empreses que sí que han manifestat que es quedaven aquí.
I quina és l’estratègia?
Entenem que és la nostra responsabilitat fer un seguiment d’aquestes empreses que han marxat. N’estem fent un informe i també en farem una classificació sectorial, i analitzarem el problema. Ens trobarem amb elles i parlarem. Hem de veure si el seu condicionament ha estat estrictament polític o si hi ha la porta oberta que tornin, i són benvingudes a tornar. Però evidentment si el motiu principal és polític, aquí ben poca cosa hi podrem fer.
L’argument de la inestabilitat s’aguanta?
Aquest argument de la suposada inestabilitat o el 'caos' que s’ha utilitzat per justificar el decret del 6 d’octubre, crec que s’ha demostrat que no té cap mena de sentit ni el tenia llavors. Però ara menys. A partir d’aquí, estan convidades a tornar, però que ningú s’esperi cap mena de tracte preferent ni bonificació fiscal.
Ens sobren anys de boom immobiliari i ens en falten d'economia productiva innovadora
Barcelona és la quarta ciutat més atractiva per a les empreses i els treballadors, segons l’últim rànquing que ha sortit. Què li falta o què li sobra per arribar a una millor posició?
La resta de ciutats que van per endavant són ciutats que tenen molta més trajectòria que Barcelona i Catalunya. Per tant, el que li falta és posicionament o màrqueting. Segurament hem d’acabar de consolidar-nos com a país a nivell econòmic. Els anys de la bombolla immobiliària ens van fer mal, perquè som els que en vam despertar més tard i això fa que els altres països ens tinguin uns anys d’avantatge. Per tant, ens sobren anys de boom immobiliari i ens falten anys d’economia productiva innovadora, i això és una combinació de molts elements.
I com a país?
Tenim dos reptes molt importants, que són, d’una banda, integrar en tota l’estratègia de les nostres pimes la indústria 4.0 ―perquè som terra de pimes―, i de l’altra, l’equilibri territorial. Cal una major integració de les noves tecnologies i noves estratègies a les nostres empreses, focalitzar-nos en aquesta transformació que hi haurà entre proveïdors, productors i clients. Aquesta alteració dels cicles productius, de la manera de treballar, la connectivitat, etcètera. També hi ha molta gestió de la informació que haurem de fer.
Què vol dir amb l’equilibri territorial?
Passa sobretot per fer un desplegament de fibra per tot el territori. En aquest sentit és molt important la tasca que es va fer amb el cens de polígons, que ens permet valorar què ens falta per fer, a nivell tecnològic, energètic, etcètera. Això ho treballarem amb la conselleria de Polítiques Digitals i Governació, i començarem a prioritzar.
Això demana un gir en la formació?
Sí, és clar. Que arribi a les pimes vol dir que haurem de formar empresaris i treballadors. Si tenim en compte l’estudi de l’impacte laboral de la indústria 4.0 al sector laboral, ens diu que vora el 37% de les tasques que fan treballadors tenen una alta probabilitat de ser automatitzades. Això vol dir que haurem de formar i transformar molta part del teixit productiu. De fet, un dels problemes que tenim és aquesta manca d’enllaç entre la demanda i l'oferta de perfils i llocs de treball.
L’economia a nivell global i la disrupció tecnològica va a una velocitat increïble, però les nostres empreses no van tan ràpid. Cal fer molta tasca de prescripció, de formació, de treballar amb ensenyament i universitats per quina formació donem, o si n’hem d’inventar de nova perquè sigui molt més ràpida.
Amb quins problemes es troben les empreses?
Principalment amb tres. El primer, no troben personal adequat per fer segons quines tasques. El segon, la fibra òptica. I tercer, els costos energètics. I tot al voltant del 4.0. I amb tot això, com cobrir aquestes mancances que ens estem trobant, és un repte amb què ens hem de posar.
De la mateixa manera que dèiem que calen referents de dones directives, Catalunya té un referent com a país a nivell d’empresa?
Totes les economies que tenen entre 7 i 10 milions de població i que són dinàmiques podrien ser-ho. S’ha dit moltes vegades que volem ser Àustria, Dinamarca, etcètera. Però si mirem el mapa del món, hi ha certes zones amb les quals no ens hi volem emmirallar, com podria ser els Estats Units, perquè tenen molt creixement econòmic i innovació, però hi ha una gran concentració de personal a grans empreses que no es trasllada al teixit industrial, i sobretot, no tenen cap mena de cobertura social. Per mi allò no és un referent; ho és en matèria de coneixement i evolució, però no com a societat.
Evidentment ens definim com a país europeu amb tot el que comporta, és a dir, un equilibri entre prestacions socials i activitat econòmica. I a tot això s’hi suma la nostra qualitat de vida, tenim una posició geogràfica excel·lent que altres països no tenen.
Què més tenim?
Som àgils. Tenim molts més actius dels que sovint pensem. El teixit universitari, els centres tecnològics, tot això existeix perquè hi ha hagut una estratègia al darrere. Jo crec que tenim bones cartes per jugar.
De flux d'empreses entre comunitats n'hi ha hagut sempre
És sabut que a Catalunya paguem molts impostos, molts més que a Madrid. Això no ens treu atractiu?
Aquest problema és més profund, va vinculat al finançament. Jo he estat a govern local i sé el que és entrar i haver de gestionar el deute. El que cal és reduir despesa i augmentar ingressos, és un exercici de responsabilitat i a ningú li agrada fer retallades i reduccions de pressupostos. A més, Catalunya té un infrafinançament reconegut. Potser podríem abaixar segons quins impostos si tinguéssim més finançament, o almenys el que ens correspon.
Que a Madrid hi hagi unes polítiques fiscals concretes, ells sabran si les poden mantenir. Però alhora hem de tenir en compte on tributen les empreses, que sovint no és ni aquí ni a Madrid. D'altra banda, de flux entre les comunitats n’hi ha hagut sempre. Com a exemple, el 2015 es van traslladar 3.000 empreses de Catalunya a Madrid, però en van venir 2.000. És a dir, de flux n’hi ha hagut sempre.
I aquest flux entre comunitats per què es dona?
Pot ser per tres motius: criteri fiscal, criteri comercial o bé criteris d’estratègia política. No en veig cap altre més. Però la nostra obligació com a govern és clara: seguir sent un territori competitiu a nivell de coneixement, innovació i competitivitat de les nostres empreses, i crear un treball de qualitat. Amb tot això, parlem d’economia productiva sostenible, innovadora, internacionalitzada i integradora. Aquest és el model que volem.
