Anna Mercadé (Barcelona, 1949) és empresària i una de les principals defensores de les dones al món empresarial. Feminista i d’idees clares, va començar la seva lluita per tal que hi hagi més dones als llocs de decisió el 1988 creant el Centre Tècnic de la Dona. Des d’aleshores i durant deu anys ha treballat per l’empoderament femení com a directora de l’Observatori de la Dona de la Cambra de Comerç de Barcelona. Ara és líder del moviment Lideratge 50a50. Amb les eleccions de les Cambres de Comerç a tocar, 50a50 s’ha fet un lloc als mitjans per reivindicar un lideratge compartit a les cúpules empresarials i un relleu generacional.
L’Anna ens rep al despatx de l’Observatori per parlar també del seu llibre ‘Dirigir en femenino’, “que en realitat no és nou”, diu ella, “és una nova edició d’un llibre que vaig publicar fa 10 anys, però tot està pràcticament igual”. A les seves paraules, un fil d’esperança: “Costarà però ho aconseguirem. Cada vegada anem més de pressa”.
Fa 10 anys de la primera edició d'aquest llibre. Quina rebuda va tenir aleshores?
En el moment en què vaig escriure el llibre fa 10 anys hi va haver molta gent en contra. "Dirigir en femení?" Es posaven les mans al cap. Em deien, "Anna, no faràs res amb això. Què vol dir, que ara les dones entreu i dirigiu diferent?". Al llibre explicava com les dones creaven empresa, com organitzaven els equips, com dirigien parlant amb tots els treballadors, sense que un sigui més que l'altre, res de tant jeràrquic, tot molt més transversal. Explicava això i em venien catedràtics d'Esade, del IESE i de diverses bandes a negar-m'ho.
Ha canviat alguna cosa en aquests darrers 10 anys?
Sí, alguna cosa ha canviat. El moviment #MeToo n'és un exemple; no ha estat un bolet, ha estat que les dones han dit prou i han estat tipes de callar. I com que n'han sortit moltes de Hollywood, ha anat bé perquè ha sortit a la premsa. Un altre exemple: a la manifestació del 8 de març passat mai havia vist tantes dones i noies joves, totes dient que volen caminar soles sense por, reivindicant-se contra l'assetjament sexual, etcètera. Això vol dir que estan canviant les coses.
Més exemples?
Sí. Abans, entre les professionals i les empresàries no es podia dir que eres feminista, perquè hi ha hagut un interès molt gran entre els mitjans de comunicació, l'stablishment i la cultura de dir que les feministes eren les gordes, les lletges, les lesbianes, etc. Però ser feminista no és això, és lluitar pels drets de les dones, que tenim tot el dret de tenir les mateixes oportunitats que ells. Ara, entre el #MeToo i que la Botín diu que és feminista, tothom vol ser feminista. Doncs bé, és un canvi.
És més fàcil que la gent entengui la teoria de la relativitat que canviar un sol prejudici del cap"
Com eliminem el sostre de vidre de les dones per arribar a posicions de responsabilitat?
D'aquí ve el moviment 50a50. Jo penso que el fet que hi hagi un 50% de dones en els llocs de decisió canvia la visió. Les dones són molt rentables, no perden temps, són unes grans gestores del temps, van per feina perquè valoren molt la seva vida privada i les seves famílies, cosa que no es pot dir el mateix dels homes. Fins ara hi ha hagut una visió del món masculina, però no hi ha hagut la visió del món en femení, i aquesta és diferent. Si hi hagués dones a tots els llocs de decisió no hi haurien guerres, això està garantit, perquè no volem que matin ni els teus fills ni els meus ni els dels altres. Ara se n'han adonat.
Les eleccions a la Cambra seran el proper 8 de maig. Què es busca des de 50a50?
La nostra motivació és canviar els patrons. Volíem incitar que totes les candidatures busquessin dones, perquè a les cadires que hi ha a la Cambra (40 en total), només hi ha 4 dones. Busquem que siguin 20 i 20. Principalment, el que pretenem és fer de motor de canvi i acompanyar i empoderar les dones que tinguin ganes de presentar-s’hi.
La falta de dones a la Cambra no és una excepció. Al 70% de les cúpules de les empreses catalanes no hi ha cap dona. Per què?
Exacte, és la norma. Això passa perquè qui hi ha són homes i a les empreses grans, en general, l’home pensa en candidats del seu entorn i amb la gent amb qui està fent lobby. Passen dues coses: hi ha moltes empreses on hi ha dones als segons i tercers nivells, i aleshores es pensa “si ho fa bé no la toquis, que continuï allà”. A més, la majoria d’espais de lobby són masculins i no es visibilitzen les dones, perquè hi ha dones potents en tots els àmbits.
Quan parlem de més dones directives, parlem d'efectivitat, d'un treball més executiu"
Quan parlem de més dones directives parlem d’efectivitat, d’un treball més executiu. A més, el 60% de les persones que tiren endavant les empreses i que treballen des de sota i mouen les organitzacions públiques, són dones però no surten a la foto.
Un dels problemes de les dones és que ens fa por demanar?
Així és. I perquè? Molt fàcil. Les dones no tenim res, ni independència econòmica ni res. Fa quatre dies, la dona que volia escriure havia de firmar el seu marit, i sempre, per tot, necessitaven el permís de l'home. I a més, sabien que sempre que demanaven alguna cosa havien de donar quelcom a canvi. D'aquí ve el tema. I un problema important: les dones sempre tenen la sensació que elles no s'ho mereixen, en això ha de canviar tot.
La cultura empresarial en aquest país està totalment obsoleta, és més important estar assegut a l'oficina tot el dia que treballar per objectius"
Al llibre comentes que tenim molt establerta la figura de les dones com a mares i com a pilar de la família i que poc hi tenen a fer a l'empresa. Com es reverteix això?
Canviant els patrons. Les dones han de trencar amb el passat. Les dones que volen ser independents econòmicament i tenir una carrera exitosa, i a més volen tenir família, poden tenir les dues coses. Però perquè totes les que tenen les dues coses em diuen que tenen sentiment de culpabilitat? Perquè tenim a l'ADN que la nostra missió en aquesta societat és tenir una família i tenir fills, d'aquí ve la frustració. La culpabilitat és una eina de dominació. No cal ser mare, no és la nostra missió.
Les religions, els mitjans, la cultura, la política... tot això és el que ens marca el pensament i la inferioritat de les dones l'han inocul·lat sempre, és una cosa que ve de molt lluny, i costa de canviar. Com deia Einstein, és més fàcil que la gent entengui la teoria de la relativitat que canviar un sol prejudici del cap.
Què aporta la visió femenina a l’empresa?
Hi hauria un planeta més sostenible, perquè les dones som creadores de vida i les millors conservadores de la vida som nosaltres, i per tant volem tenir una economia sostenible i mirar a llarg termini a 20 anys vista, que és el que fem amb els fills. Els homes no, els homes només miren els beneficis de finals d'any, i els polítics a quatre anys vista per les eleccions. Així no es pot tenir un planeta sostenible. Això és el que ha de canviar: cal tenir clar que el més important de la societat són les persones, no els diners, i que el PIB no demostra res, només que uns quants s'enriqueixen cada vegada més. Per tant, amb més dones canviarien moltes coses, i per tant canviaria la cultura.
Com és la cultura empresarial aquí?
La cultura empresarial en aquest país està totalment obsoleta. En aquest país és més important estar assegut a una cadira tot el dia que treballar per objectius, encara que sigui des de casa. Però és clar, si els que manen resulta que són els homes de sempre, ho tenim difícil.
Aquí també hi juga un paper important l'educació...
Sí, exacte. És bàsica, i no ha canviat res. S'està fent la mateixa educació que fa 30 anys. Després del franquisme ens vam pensar que ajuntant nens i nenes a l'escola ja n'hi havia prou, però no. Perquè si no s'ha canviat i no s'ha pres consciència de tot plegat, tant els mestres com els nens i nenes vénen d'una societat patriarcal, amb cultura patriarcal en què les seves famílies, els mitjans, els contes, les pel·lícules i tot transmeten el mateix de fa 100 anys. I si ni els mestres se n'adonen, com vols donar una cultura diferent als nens i nenes?
Comentes que aconseguir que les dones arribin a llocs de decisió és només el primer pas. Si aquest pas ja és difícil, què cal fer?
És un camí molt llarg. Ho acabaran els nostres fills o els nostres néts. Venim de molt lluny, fa molts anys a les dones les cremaven, s'havien de casar, no eren ningú... Costarà però ho aconseguirem. Cada vegada anem més de pressa. Les dones som les úniques que podem fer aquesta presa de consciència i fer un pas endavant. Per suposat que hi haurà homes, sobretot joves, que ens seguiran, però hem de ser nosaltres.