Han passat quasi deu anys des que es va iniciar el procés de destrucció del model centenari de les caixes d’estalvi. Catalunya, el territori d’arreu del món on aquestes institucions tenien proporcionalment més mercat, va quedar pràcticament sense presència ni existència de caixes d’estalvi. I avui encara la societat es qüestiona que va passar. Quines van ser les causes, les de debò, que van precipitar la mort sobtada i l’enterrament pagat d’un model financer que, en una altra època, havia estat tan íntimament lligat a les necessitats del territori. Males praxis i corrupció directiva només són la punta de l’iceberg. La part oculta del fenomen (la que està, interessadament, submergida sota l’aigua) i la recuperació d’un model que, en circumstàncies normals, ha de garantir el retorn dels beneficis a la societat; van ser els dos eixos que van conduir un debat sobre la qüestió en el marc de la 50a edició de la Universitat Catalana d'Estiu.

Val a dir que en Joan Olivé, president de la Cooperativa Catalana de Serveis Financers, em van convidar a impartir una conferència-taula rodona no tant en la meva qualitat d’ex-empleat i ex-directiu d’una caixa d’estalvis, sinó en la d’autor de La caixa negra (Pagès Editors), un thriller que, amb grans dosis de sarcasme i humor àcid, novel·la (si més no ho pretén) el procés detallat i laminat de destrucció d’una d’aquestes institucions.

En tot cas, el debat va posar de relleu que l’opinió pública està àvida de saber que va passar exactament; que i qui hi havia darrera aquesta demolició escenificada (la de debò) sobre el cadafal d’una crisi econòmica que, a hores d’ara, ja ningú s’empassa que no hagi estat induïda, que és el mateix que dir provocada. Qui ha vist la sèrie televisiva nord-americana Billions o ha llegit La caixa negra se’n pot fer una idea molt aproximada.

Però la qüestió que genera més interrogants era: És possible (i és factible) recuperar el model de caixes i amb quin propòsit?. La resposta a la primera part de la qüestió seria la que va generar un debat més obert: ponents i assistents vam debatre el grau d’implicació social i empresarial en un projecte d’aquesta envergadura. En canvi, en la segona part de la qüestió (amb quin propòsit cal recuperar el model), no hi va haver pràcticament diferències de criteri: tant els ponents com els assistents a la sessió vam coincidir que el model de caixes, conduït amb encert, garanteix a la societat el control dels seus propis recursos (el retorn); i sobretot, la independència financera: no cedir la gestió i el control dels recursos de la societat a entitats bancàries que actuen contra les aspiracions socials i contra la voluntat democràtica de la seva pròpia clientela.

Circ du soleil com a exemple

Joan Olivé va defensar el model cooperatiu, i ho va argumentar sobre l’èxit del cas Circ du Soleil, una iniciativa que va néixer gràcies a la confiança d’una cooperativa de crèdit quebequesa. Un model que entronca amb les caixes d’estalvi, tan íntimament vinculades amb una tradició que es remunta a mitjans del segle XIX: la Revolució Industrial i la mecanització del camp que van canviar per sempre la fesomia del país i que van convertir Catalunya en una potència econòmica no haurien estat possibles sense l’existència d’un aparell financer propi i lligat als interessos de la seva societat. Al marge, naturalment, de la seva aportació a la construcció d’una cultura social d’estalvi i d’inversió que, malauradament, en la darrera dècada de la seva existència va degenerar (o més ben dit, va ser degenerada) fins a la indecència més absoluta.

Fa deu anys a Catalunya hi havia nou caixes que gestionaven el 60% dels dipòsits del país. Institucions que, per la seva particular governació, mai s’haguessin ni tan sols pogut plantejat la possibilitat de traslladar les seves seus fora del país. Si més no, sense la ferotge oposició dels estaments representatius d’institucions, clients i empleats en els seus òrgans de govern. Entitats que, amb el pretext que eren “zombies financers” que amenaçaven la pretesa estabilitat econòmica espanyola, van ser devorades pels seus històrics competidors -la banca- al preu d’un menú de restaurant fast-food. Amb la inestimable col·laboració (per no dir promoció) dels poders econòmics i polítics de l’Estat espanyol. La desaparició de les caixes va certificar la pèrdua de la independència financera de la societat i del país. A Prada (Conflent) es va resoldre que és l’hora de repensar-ho.