Fa deu anys de la crisi econòmica. Han passat moltes coses, en aquests deu anys! Del 15M a l’abdicació de Joan Carles I, passant pel moviment independentista i la fi del bipartidisme. Hi ha una qüestió que les travessa a totes, però: l’Estat del Benestar, el model dissenyat al finalitzar la Segona Guerra Mundial, està ferit de mort.

Dos dels pilars que el sostenien s’ensorren com castells de sorra a la vora del mar. D’una banda, vivim en un país (i un món) cada cop més desigual, amb més diferències econòmiques entre el 5%  amb més ingressos i la resta de la població. De l’altra, el paradigma d’un model laboral de plena ocupació ja no és més que una de les falses premisses sobre les quals les democràcies liberals ens havien de conduir a la Fi de la Història: el segon trimestre del 2018 tenim un índex de desocupació del 17% a l’Estat, 11% a Catalunya. No hi ha perspectives que això canviï radicalment ni a curt ni a llarg termini.

Si a tot això hi afegim una piràmide demogràfica progressivament envellida i el consegüent increment constant de la despesa en pensions, la conclusió sembla clara: espanyols i espanyoles, catalans i catalanes: l’Estat del Benestar ha mort.

Podem veure com es descomposa davant dels nostres ulls i vides i seguir pensant en les següents eleccions, o podem ser valents per afrontar el debat del nostre temps: el treball no ens farà lliures. La necessitat de treballar ha existit en tant que condició necessària per a l’obtenció d’un salari que cobrís les necessitats materials de la nostra existència. Un sostre que en puguem dir casa, un plat a taula per a no morir de fam, i poder estalviar una mica per a pagar l’entrada al cinema, comprar una novel·la, o un bitllet d’avió a Suïssa per fugir d’Hisenda.

El treball també ha estructurat moralment les nostres societats. Curiosament, la persecució als ganduls és una de les poques coses que uneixen la II República i el franquisme. L’any 1933 s'aprova per unanimitat al Congrés dels Diputats la Ley de vagos y maleantes amb l’objectiu de collar a nòmades, captaires i proxenetes. La llei va ser només lleugerament modificada en temps de la dictadura de Franco per afegir-hi, també, la persecució judicial als homosexuals.

No tot són males notícies. Hi ha coses a fer abans que la Península esdevingui un spin-off de Mad Max i el continent es vegi abocat als Jocs de la Fam. Descomptant que l’Estat del Benestar ha mort, encara que el seu cadàver es mantingui calent durant anys, els tres eixos sobre els que s’hauria d’edificar el nou Estat del Benestar podrien ser:

Decreixement. El model extensiu en l’ús de recursos naturals hauria d’acabar-se el cigaló, pagar el compte i fotre el camp. Prendre consciència de la futilitat de tenir trenta-dos samarretes no és només una exigència ètica sinó material. Comencem a qüestionar aquest model de producció i de consum que ens enterrarà vius.

Robotització. Hi ha un discurs decimonònic de l’esquerra que pregona la necessitat de mantenir la classe obrera com una identitat política unitària, i que és capaç d’atacar tant les persones migrades com les màquines abans no ocupin el seu lloc de treball. La robotització de la feina, amb la progressiva pèrdua neta d'ocupació, és un fet. Aprofitem-ho i pensem formes de tributar sobre la màquina. Que treballin elles per nosaltres.

Renda Bàsica Universal (RBU). Atenent que la feina es convertirà inevitablement en quelcom més aviat estacional i abans que la progressiva desigualtat produeixi conflictes civils de gran envergadura, la RBU es presenta com una resposta nova adequada als nous temps. Pensar un model de política fiscal més progressiu, que alhora aprimi l’Estat (l’entrada en vigor de la RBU elimina tots els subsidis existents d’una quantia inferior) és un projecte a considerar. Una RBU ben aplicada, tot mantenint una educació i sanitat públiques, hauria de ser el somni de socialistes i liberals: igualtat d’oportunitats i reducció de l’Estat a la mínima expressió.

Ho sabem tots encara que els polítics no s'atreveixen a dir-ho per la seva necessitat de respondre al curt termini: s’acaba una era. Per la nova que ve haurem de dotar-nos de noves eines. Comencem a pensar-les com més aviat millor.

Guillem Pujol és Politòleg i doctorand en Filosofia en l'UAB. Editor de Finestra d'Oportunitat i col·laborador de BCNMÉS