Hem arribat al punt que només la insinuació que ja paguem prou impostos et posa en risc de lapidació. L’afrontaré. Un impost és una quantitat de diners que l’estat extreu d’un privat (persona física o jurídica) per a pagar les despeses del mateix estat. Històricament, les despeses dels estats es concentren en dues partides principals: sous de funcionaris i guerres. A partir del segle XX, la despesa pública guanya importància tant pel que fa a la quantitat (els recursos que gestiona l’Estat mai havien estat tants) com pel que fa a la qualitat (despeses socials, pensions... i els serveis que hem convingut que gestioni l’estat, com l’educació i la sanitat).
A més a més, qualsevol impost sobre un bé o servei té conseqüències més enllà del seu efecte recaptatori. Un impost també pot modificar conductes: si incrementem els impostos sobre un bé o servei, s’incrementa el seu preu i, per tant, es modifica la seva demanda. Els polítics tenen ben present aquest component distorsionador de cara a prendre certes decisions.
A la capacitat de modificar conductes dels impostos s’hi afegeix un altre efecte, que és el seu gran argument propagandístic: el seu possible efecte de redistribució de la renda
L’objectiu de l’estat quan grava un producte concret és reduir-ne el seu consum. Un exemple n’és l’impost sobre begudes ensucrades instaurat per la Generalitat, que va entrar en vigor el 2017. Un altre cas més recent és el de l’acer xinès que importen els EUA. El president Trump ha anunciat que el gravarà amb aranzels (un aranzel és un impost sobre les importacions) per afavorir que es compri acer fabricat als EUA. Gravant les importacions d’acer xinès, aquest s’encareix i s’equipara al dels productors nord-americans, que és més car i, per tant, menys competitiu.
Sobre aquesta capacitat dels impostos de modificar conductes, és sa plantejar-se algunes qüestions:
- Un producte amb sucre que ha passat tots els filtres normatius i sanitaris i, per tant, es pot vendre, cal gravar-lo per perjudicar-ne el consum? No incorre aquesta política tributària en una doble moral, motivada sobretot per l’afany recaptatori? Es pot vendre el producte... però no tant? Serveix realment l’impost per dissuadir-ne el consum? És l’impost l’única mesura correctora del mal ús que els consumidors facin d’aquest producte? Com a consumidors i contribuents, no atorguem a l’estat un paper paternalista que ens infantilitza? Augmentaran vendes els fabricants d’altres begudes competidores? A qui beneficia l’impost?
- Si Trump grava l’acer xinès, no obliga els seus compatriotes a pagar més per l’acer? Un cop instaurat l’aranzel, els consumidors nord-americans no estarien pagant indirectament aquest aranzel i també la manca de productivitat dels productors del seu país? A qui protegeix exactament Trump?
- Quan tot el consum es grava amb IVA, es contrau la demanda general?
A aquesta capacitat dels impostos de modificar conductes s’hi afegeix un darrer efecte important, que pot esdevenir, si és que no ho és, el gran argument propagandístic per la proliferació de més impostos o per a incrementar els existents: l’efecte de redistribució de la renda i de la riquesa que poden tenir alguns tributs.
Determinades mesures tributàries poden afavorir la reducció de la distància entre les rendes més baixes i les més altes. Aquest efecte de redistribució es mesura amb el Coeficient de Gini, una gran eina per estimar l’efecte de redistribució d’impostos com l’impost de la Renda (IRPF) o el del Patrimoni, que s’han venut històricament com a eines tributàries redistributives.
L’IRPF no millora gaire la diferència entre rendes altes i baixes i l'efecte de redistribució de l’impost del Patrimoni és gairebé nul
A Espanya, l’IRPF fa que el Coeficient Gini millori una mica un cop liquidat aquest impost, però no es millora tant (no redueix tant la distància) com als països escandinaus. Quant a l’impost del Patrimoni, el seu efecte de redistribució és gairebé nul.
És sensat que l’Estat (administracions central, autonòmiques i locals) es replantegi el sistema tributari actual i que afronti el repte que suposa una economia oberta, globalitzada i digital, més enllà de l’interès a curt termini dels pressupostos anuals de l’administració de torn i les limitacions de les seves competències. També cal pensar en qui sosté realment la recaptació, i si l’efecte de redistribució no és millorable. Les xifres indiquen que hi ha recorregut de millora però que augmentar la càrrega impositiva, seguint la tònica dels darrers anys, no és el més recomanable. El contribuent mitjà està anèmic.
Com s’ha dit al principi, l’Estat detrau, recapta i obté uns recursos del sector privat (particular o empresa) que aquest ha guanyat lícitament, contribuint al PIB del país amb la inversió dels seus recursos, esforços i riscos. Hi ha consens social en que existeixi aquesta funció extractiva i de traspàs de recursos del sector privat al públic per proveir l’Estat d’eines per afrontar les seves obligacions. Això també vol dir que, com a administrats, tenim l'obligació d’exigir efectivitat i eficiència en la recaptació, que es faci causant-nos els mínims perjudicis; que existeixi una veritable progressivitat fiscal, i que l’administració pública s’apliqui amb diligència i transparència a retre comptes, perquè hem de poder fiscalitzar on i com es gasten els nostres diners. Ni més ni menys que el que faríem amb qualsevol altra despesa de la nostra economia domèstica. Perquè els impostos són una despesa, sí.
Anna Rossell és economista.