David Marín va ser nomenat nou president de la Fundació FemCAT, la fundació d'empresaris catalanistes, el passat 19 de gener. Dues setmanes més tard, un cop assentant en el seu nou càrrec, rep a ElNacional.cat al bell mig de la Via Laietana de Barcelona per explicar-nos els objectius del seu mandat al capdavant de la FemCAT i aprofitem per preguntar-li sobre l'actualitat política i empresarial catalana. Fons Europeus, reforma laboral, salari mínim i fins i tot els polèmics Jocs Olímpics d'hivern del 2030 a Catalunya i l'ampliació de l'aeroport del Prat:
El van nomenar president fa poques setmanes de la FemCAT. Com encara el mandat? Quins són els objectius de la fundació aquests pròxims anys?
Normalment, els presidents quan engeguen el seu mandat el que fan és continuar la bona feina feta en els darrers anys i sempre incorporen algun tema específic. En aquest mandat el que volem és fer una reflexió estratègica sobre com ha de ser el nostre posicionament davant el món canviant, no només per la pandèmia, sinó per molts altres condicionants, sociològics, polítics, climàtics... El món està canviant enormement i cal reflexionar sobre com hem d'encarar aquest nou món que apareix, i des d'una fundació com FemCAT, que es dedica a treballar pel bé del país, cal veure com ens hem de posicionar, quins són els objectius que hem d'atendre i com els hem de plantejar a la societat. Això per una banda, per l'altra també volem incidir una mica més en la comunicació per part de FemCAT, és a dir, fem propostes bones des d'un punt de vista empresarial i social, diguem-ne els projectes i activitats que tirem endavant, són molt apreciats per la comunitat, però cal poder donar un impuls a la comunicació perquè arribin d'una forma més eficient i eficaç a la resta de la societat.
En tercer lloc, volem continuar amb la bona feina que va fer la presidenta Elena Massot en el darrer mandat, perquè hi ha una sèrie de projectes que amb una fundació per si sola costa molt tirar endavant, per tant, el que buscarem és trobar complicitats amb altres entitats per avançar en aquells temes de país que siguin comuns en els diferents actors socials que hi participin.
Algun exemple d'aquestes complicitats?
Per exemple, ara no fa pas gaire, a final del mandat de l'Elena es va posar en marxa la iniciativa pels idiomes, per posar sobre la taula el debat sobre les llengües estrangeres, és a dir, a Catalunya hi ha una manca de competència lingüística, sobretot de l'anglès, que és la principal llengua de comunicació global, és un projecte que liderem, i hem buscat suports amb altres actors socials, com les patronals, Pimec, la Cecot, els sindicats, les Cambres de comerç... per tal de portar aquest projecte endavant.
Foto: Sergi Alcàzar
El que falta per veure és si els efectes de la reforma laboral seran tan beneficiosos com es pretén
Aquestes primeres setmanes de mandat han estat mogudes en l'àmbit polític. S'ha aprovat la reforma laboral, com creus que afectarà l'empresariat català?
Una reforma laboral afecta, segur. El que falta per veure és si els efectes de la reforma laboral seran tan beneficiosos com es pretén. El teixit empresarial català és un teixit molt particular, és molt de petita i mitjana empresa, és molt diferent del teixit empresarial que hi ha a la resta d'Espanya i això requereix que les polítiques laborals siguin molt específiques. Per exemple, en aquesta reforma laboral trobem a faltar —així per resumir, o per fer una pregunta—, una petita empresa catalana aquesta reforma laboral, l'animarà a contractar més personals, vista la flexibilitat que hi ha ara mateix en el món econòmic. En fi, és complicat créixer i atendre el client, és molt flexible en les seves demandes i, per tant, les empreses hem de ser molt flexibles a l'hora d'atendre els nostres clients. No sé si serà un element que ajudi a crear nous llocs de treball de cara a les pimes, que són el gruix del teixit empresarial català. Per altra banda, tampoc tenim clar que resolgui el greu problema d'atur estructural que tenim a Catalunya i Espanya. És a dir, una reforma laboral en un país on hi ha un atur, sobretot en els joves, molt important i que les empreses a l'hora de buscar personal per treballar no el trobem, no em fa l'efecte —i aquest per a nosaltres és una part del moll de l'os de què hauria de ser, diguem-ne, una política laboral de creació d'ocupació—, no ens fa l'efecte que aquesta reforma estigui encarada a això, ni a la retenció de talent tampoc. En fi, és difícil de jutjar en aquest moment quin serà l'impacte real, però ens sembla que no serà massa convenient per a les empreses catalanes.
Aquesta setmana s'ha aprovat un nou augment del salari mínim. Finalment, la CEOE no ha format part de l'acord final i sindicats i govern espanyol han acordat apujar-lo fins als 1.000 euros al mes. És necessari per a la societat aquest augment?
Mira, el que és necessari per a la societat és que quan la gent treballa, després d'estar 8 o 9 hores a la feina, al final del mes no estigui en risc de pobresa. I malauradament, en aquest país i a la societat europea en general el que està començant a passar és que comença a haver-hi milions de treballadors pobres, es passen el dia treballant i a final de mes difícilment poden allunyar-se del llindar de la pobresa, que són dades que apareixen constantment. Això es resol amb el salari mínim? No ho sé. Com a FemCAT no ho hem estudiat i no t'ho puc respondre, però el que sí que és cert és que s'ha de mirar que els treballadors del país després de treballar tota la jornada laboral durant tot un mes al final del mes puguin viure dignament, que ja hi ha molt agent que ho fa, però en definitiva, hi ha una bossa important de treballadors pobres. Això ho resoldrà el salari mínim? No t'ho sabria dir, però alguna cosa s'haurà de fer.
Les circumstàncies polítiques actuals, les discussions permanents entre els partits del Govern, en definitiva l'esbroncada permanent, afecten el teixit empresarial o és aliè a tot el soroll que això genera?
Home, certament l'estabilitat política ajuda a la creació de riquesa, que les empreses s'atreveixin a fer el pas, s'atreveixin a invertir, en definitiva que s'atreveixin a moltes coses. Quan no hi ha estabilitat és més difícil. Afortunadament, i s'ha de donar gràcies al Govern en aquest sentit, feia molts anys que no es començava una legislatura amb uns pressupostos. Tenim uns pressupostos, són els que són, i segurament hi haurà tantes opinions sobre els pressupostos com persones hi ha al país, però en definitiva hi són i ara el que cal és que es tirin endavant per tenir una bona sanitat, una bona educació, però també el fet que les empreses tinguin, diguem-ne, aquells ajuts i palanques per poder continuar desenvolupant i treballant.
El model que s'ha fet servir a Espanya per a la gestió d'aquests fons està molt centralitzat a Madrid
Més enllà d'això, la inestabilitat política que existeix malauradament ja comença a formar part de la vida i el món empresarial ha d'intentar abstraure's d'aquest soroll i mirar de fer i tirar endavant els projectes i l'economia. Certament, un escenari més plàcid seria molt més convenient, és el que hi ha.
Ara parlaves d'ajudes, un gran paquet que arribarà, o que en teoria ha d'arribar, són els fons europeus NextGenerationEU. Com ajudaran a les empreses, sobretot les pimes? Arribaran els diners que diuen que arribaran a tocar aquestes pimes més enllà del kit digital? Quan arribin, perquè no ho tenim clar…
Aquí s'ha de diferenciar. Els NextGenerationEU, són per definició fons per destinar a projectes tractors per l'economia del futur, és lògic que una part important dels fons vagin a grans projectes tractors que lideren les grans companyies. Òbviament, les grans companyies, afortunadament, no ho poden fer soles i s'han de nodrir de moltes petites pimes per acabar tirant endavant aquests projectes. Per tant, indirectament, acabaran arribant a les pimes, el que sí que és cert és que no es preveu que arribin aviat, perquè els projectes van lents, s'ha de desenvolupar, s'ha d'executar i aleshores ja hi entraran les pimes a col·laborar en aquests projectes.
Això, d'una banda, però per l'altra el que sí que és cert és que el model que s'ha fet servir a Espanya per a la gestió d'aquests fons està molt centralitzat a Madrid, i les dinàmiques de Madrid, per la mateixa idiosincràsia del teixit productiu i empresarial, són molt diferents de les catalanes. A nosaltres ens sembla que s'està perdent l'oportunitat quan aquests fons que poden anar dirigits a petites i mitjanes empreses no siguin traspassats al Govern de la Generalitat en aquest cas perquè, en definitiva, és el que més entén la problemàtica i idiosincràsia del teixit català i és el que el coneix millor i el que pot gestionar millor aquests fons perquè puguin arribin el màxim possible i el més ràpid possible, que és un dels principals problemes, ara mateix. Si te n'adones, en alguns països europeus, van molt més avançats que nosaltres amb la consecució dels fons i amb la generació dels projectes, i aquí, a Espanya, sembla que anirem una mica endarrerits. A més, hi ha una dinàmica d'exposició de les convocatòries que moltes vegades fa difícil que les pimes tinguin la capacitat de respondre, dins el termini i en la forma escaient, a aquestes convocatòries que es fan. Les grans companyies no tenen massa problemes, les pimes, en canvi, tenen més problemes si les coses es fan amb molta celeritat i es demana amb molta urgència i a una part del teixit li pot costar arribar a les convocatòries.
Foto: Sergi Alcàzar
Sembla que Espanya no hagi començat, des de fora hi ha la sensació, que s'han anunciat molts PERTE i moltes convocatòries, però que al final, a moure diners encara no hem començat...
El gruix dels diners encara no ha arribat. No el gruix, el començament del gruix dels diners encara no ha arribat. I n'hi ha molts, hi ha milers de milions d'euros. 70.000, per una banda, i 67.000 de l'altre. Uns són subvencions i els altres préstecs, que estan allà i a disposició. Només és qüestió de tirar endavant els projectes, portar-los a Europa, que els aprovin i posar-los en marxa. De fet, no ens ha d'estranyar, Catalunya —i Espanya— és un país en el qual tirar un projecte endavant costa molt. És a dir, obtenir les autoritzacions, els permisos, per tirar endavant una planta, una fàbrica, l'ampliació d'una activitat, és molt complex, els terminis de resposta de l'administració davant de la generació de noves activitats, nous projectes, és molt lenta, veurem com es conjuga això, la velocitat perquè aquests fons arribin i s'executin, perquè recorda que, de fet, hi ha terminis. Primer s'ha de presentar el projecte, el projecte s'ha de fer, i es va rebent el finançament a mesura que el projecte es va executant i també té un termini, veurem si som capaços de tirar això amb temps perquè els fons arribin.
Hi ha una part dels fons que són exclusivament per recuperar-nos de la pandèmia. Com està vivint l'empresariat català el que sembla ser, toquem fusta, la fi de les restriccions covid, en definitiva la fi d'aquests dos anys de paràlisi?
Home, amb molta esperança i molta il·lusió. Hem de tenir en compte que, de fet, hi ha una part de la indústria i del teixit empresarial que, sempre des del punt de vista empresarial, no han patit gaire o gens, però també n'hi ha que han patit molt, hi ha sectors, imagina't, que et venen i et diuen que demà has de tancar l'empresa i ja li direm quan la pot obrir. I clar tu has fet unes inversions, tens uns treballadors, tens uns compromisos i, escolti'm, l'Estat ha de compensar aquestes empreses. Que ja s'està fent, amb més o menys criteri, i més o menys encert. Segurament, això sí, no es podrà ajudar totes les empreses amb relació amb el que han patit, i ara el que faria falta és crear aquells estímuls perquè si realment, i afortunadament, sortim ja del pou de la pandèmia i podem ja funcionar, encara que res serà igual que abans, però bé, els experts diuen que els pròxims anys anirem tenint alguns problemes i tindrem interferències del virus, però home, el que es tracta és que els sectors més castigats tinguin el suport i les ajudes necessàries per poder tirar endavant. El que hem de procurar és que aquelles empreses que ho han passat malament i que funcionaven i eren solvents, que estaven ben gestionades, però que estaven al sector que han fet tancar o estaven en els sectors que treballen per empreses que han hagut de tancar i que tenien un projecte sòlid, no es vegin ara abocades a tancar, això seria una pèrdua irreparable i el Govern ha de ser conscient d'això i ha de prendre les mesures adequades per ajudar-los i estimular l'economia perquè puguin recuperar l'activitat.
A vegades sembla, una mica, que es busqui tot el contrari. Tot el tema de l'oci nocturn, sembla que es busqui frenar el sector i l'empresariat començar a estar una mica fart...
Evidentment, aquí el que ha passat és que, per una banda, hi ha visió mèdica i per l'altre hi ha la visió de l'economia. No ha hagut de ser fàcil, ja t'ho regalo haver de prendre segons quines decisions i en segons quins moments! I totes aquestes decisions que s'han pres han estat molt discutides i són molt discutibles, tant, per una banda, com per l'altra. Al final és difícil entendre què és el que hagués estat millor de fer. El que és obvi és que, per exemple, abans de tancar el sector de la manera que s'ha fet l'últim cop, has d'avisar, el que no es pot fer és, d'un dia per l'altre, obrir l'aixeta a reobrir l'activitat i quan la cosa es complica, prendre la decisió de tancar pràcticament sense marge. A la gent la va agafar amb les neveres plenes i amb el personal acabat de contractar per tirar endavant la temporada. Aquesta decisió s'hauria pogut prendre d'una altra manera, sense que afectés tant a aquests sectors de l'oci.
Les empreses no van marxar. Van canviar el seu domicili social, fiscal i en alguns casos només el postal
Hi ha un fet que a mi particularment m'ha sorprès molt, i és que tot i la paràlisi per la pandèmia, Catalunya ha tornat a marcar un nou rècord en exportacions. Com s'explica això? Són les empreses catalanes les que van a buscar els clients a fora o ens han vingut a buscar?
Crec que, bàsicament, és conseqüència que tenim, si em permets l'expressió, un país collonut i unes empreses molt endollades! El teixit productiu català, els empresaris, les empresàries, treballen molt intensament per tirar endavant les seves empreses, pandèmies i problemes a banda. Però en definitiva, mirem de solucionar-lo i tirar endavant. Catalunya, diguem-ne, en aquest sentit, està molt ben posicionada, no només a Espanya, sinó a tot el món. El teixit industrial i empresarial català és molt fort i molt potent i gràcies a això les empreses no han aturat la seva activitat i hem fet mans i mànigues per poder continuar donant el servei que donàvem abans de la pandèmia, que ha estat molt complicat. Segurament alguns sectors han mirat de trobar clients on no els tenien, en fi, cada sector i cada empresa ha fet el camí que li ha semblat per mantenir-se a màxim nivell. Afortunadament pel país, tenim aquest potencial d'empreses que mirem de no aturar-nos ni plegar veles quan hi ha dificultats.
Foto: Sergi Alcàzar
Pel que fa a la fuga d'empreses del 2017, l'efecte ha estat tan devastador? Han tornat algunes empreses?
No li sabria dir, però les empreses no van marxar. Van canviar el seu domicili social, fiscal i en alguns casos només el postal. Les fàbriques es van quedar aquí, les indústries es van quedar aquí i els motius pels quals van marxar són molt diversos. Fora bo que tornessin? Segurament. Però aquí, des d'aleshores fins ara el que sí que ha continuat passat és que la generació de noves empreses de matriu catalana ha continuat augmentant, les inversions estrangeres a Catalunya han continuat incrementant-se, per tant, des del nostre punt de vista, l'efecte d'aquell canvi de domicili social d'algunes companyies en el teixit industrial i productiu real no s'ha notat. Veurem si al final algunes tornen o no, però són decisions en clau política que estrictament econòmica, tothom farà una mica el que li sembli que ha de fer.
Aquesta setmana hem sabut que Catalunya ha tornat a batre un rècord en la generació d’startups, quins avantatges li dona això al teixit empresarial? El fet de tenir tanta gent pensant noves maneres de fer, ajuda al teixit empresarial més madur a seguir esforçant-se per continuar evolucionant?
Sense cap mena de dubte. Les dues coses són conseqüència d'un altre element, i és que Catalunya, per se, és un país innovador, que té un teixit d'universitats, de centres d'investigació molt ben estructurat i desenvolupat. Naturalment, podria ser molt millor, però està bé. Tenim un esperit emprenedor que ens ha caracteritzat per segles i, escolta, tenim ganes de treballar. Aleshores, quan sumes aquestes coses i hi ha oportunitats et surten les startups perquè hi ha molta gent que s'espavila, que vol fer coses i veu l'oportunitat i vol tirar endavant el seu projecte empresarial, el seu projecte il·lusionant i el tiren endavant.
Tot plegat, segurament, ajuda a la resta del teixit empresarial. Hi ha una indústria tradicional i ara neix una indústria i economia 4.0, però no són, absolut, excloents, les dues economies s'uneixen perfectament perquè són les startups les que fan que les indústries tirin més endavant en segons quins processos. És la mateixa indústria la que molts cops genera la necessitat que aquestes startups es produeixin, perquè és la indústria la que presenta noves necessitats dins dels seus processos. Difícilment es poden generar startups en un lloc on no hi ha indústria i on no hi ha un sistema educatiu i d'investigació adequat. Tot va molt lligat.
A Barcelona 1992, vam ser capaços de fer uns JJOO extraordinaris, van ser un nou paradigma, van canviar la ciutat
S'han de fer els Jocs Olímpics a Catalunya el 2030?
Són una competició esportiva, per tant, el que s'ha de tenir és una bona infraestructura perquè la competició esportiva sigui lluïda i reeixida, d'aquí la importància de les infraestructures. Però jo sempre dic el mateix, a Barcelona 1992, vam ser capaços de fer uns JJOO extraordinaris, van ser un nou paradigma, van canviar la ciutat, es va canviar el concepte de fer uns JJOO amb el tema de la participació ciutadana... i es va fer una transformació realment interessant de Barcelona. Estic segur que Catalunya i la gent de l'Alt Pirineu és capaç d'organitzar uns JJOO fantàstics, sostenibles, que aquelles infraestructures que es facin siguin útils no només pels JJOO sinó també pel futur, sense trinxar el territori i fer-ho bé! Quan et donen l'oportunitat de ser olímpica, cal recordar que el primer teleesquí que es va instal·lar a Espanya va ser a la Molina, és a dir, vol la Molina ser seu d'uns JJOO i posar el Pirineu i l'Alt Pirineu al centre del món i fer-ho bé? Ostres, intentem-ho! El que no ens acaba d'encaixar és aquest "no" d'entrada, perquè si es pot fer bé pot ser magnífic, si s'ha de fer malament, ja et dic jo que no, jo tampoc vull que es facin uns JJOO i que allò sigui una trinxada perquè durant 15 dies a la televisió quedem bé... no. Però jo crec que tenim la capacitat de fer-los i de fer-los bé, per tant jo ho provaria, presentaria un bon projecte i aniria al COI a veure si me l'aprova i si ens l'aprova el fem.
Crec que el màxim problema és que encara no s'ha dit què es vol fer... d'aquí el "no" del territori...
Certament. Segurament encara no s'ha explicat tot prou perquè segurament tampoc se sap, és a dir, penso que el que se sap és que es vol fer bé, i ara s'ha de dibuixar com el fem bé. Òbviament, si encara no has fet això, difícilment ho pots explicar, però, en fi, això forma part del procés normal de pensar un projecte, planificar-lo i dur-lo a terme. Veurem a veure què passa...
S'acabarà ampliant l'aeroport del Prat?
No ho sé. Però el que necessitem és un aeroport amb condicions internacionals. Si Catalunya vol estar al mapa, si vol que els catalans puguem sortir amb eficiència i eficàcia pel món a vendre i a viatjar i si volem que des de l'exterior Barcelona sigui considerada una plaça atractiva per invertir-hi ha de tenir connexions directes internacionals, si no, això no passa, per tant, les hem de tenir. I a més, el que sempre ha proposat FemCAT és que la gestió d'aquest aeroport ha d'estar a prop de la societat econòmica i civil catalana. Això ho reivindiquem des del 2007, de fet vam ser un dels impulsors de l'acte a l'IESE.
El que ha passat ha estat bastant trist en definitiva, perquè no hem vist per part d'un govern ni de l'altre una clara aposta per construir o tenir un hub intercontinental i el que sí que et dic és que nosaltres no sabem com s'ha de fer. És a dir, no sabem si per aconseguir aquest hub intercontinental s'ha d'ampliar la pista per la Ricarda o si s'ha d'ampliar per Gavà, si s'ha de canviar la configuració de les pistes... No som experts, per això ja hi ha experts que ho poden definir. Però el que sí que és cert és que a nosaltres el que se'ns va posar sobre la taula és que fèiem un aeroport, que no l'havíem d'aprovar nosaltres ni Aena, sinó Europa, per tant crec que costava poc asseure's, fer un projecte que pogués ser aprovat per Europa, que si passava això, segurament hauria estat d'un impacte ambiental mínim o, si més no, amb compensacions adequades per reduir aquest impacte. Bé, ara hem perdut aquesta oportunitat, d'aquí a cinc anys se'n tornarà a parlar amb el nou DORA, i espero que amb aquests cinc anys siguin capaces les administracions de seure i discutir quin aeroport necessita Barcelona pels pròxims anys.
Foto: Sergi Alcàzar