Alfons Durán-Pich és sociòleg, empresari i analista econòmic. Gran coneixedor del món de l'empresa catalana, espanyola i internacional, des dels 23 anys ha estat conseller delegat o director d’empreses i, com diu ell mateix, "mai he tingut feines intermèdies". Es defineix com a "independentista i independent". Quedem amb ell al cafè de la Pedrera, un dels seus llocs preferits de la ciutat per passar les estones lliures, per parlar del seu nou llibre, L'oligarca camuflat. Parlem durant hores sobre el poder, el concepte d'Estat, la política, l'economia, la riquesa i la independència de Catalunya. Moltes dades i una cita curiosa: "Com diu Warren Buffet, s’ha de deixar prou als fills com perquè facin alguna cosa, però no massa com perquè no facin res”.
Què és abans, el poder econòmic o el poder polític?
El poder econòmic, absolutament. El poder polític en el fons és un poder eventual. Els polítics en tot cas són empleats. El Tajani és empleat del Berlusconi, per exemple. El polític té el poder regulador, i pot fer coses per afavorir qui vulgui, i després hi ha les famoses portes giratòries i ja els col·loquen on sigui. On van a parar? Normalment a empreses que eren abans públiques i van ser privatitzades i que tenen situació de monopoli o depenen de l’Estat: electricitat, telefonia, aigües, banca, obra pública, etcètera.
Com s’ha arribat a aquesta concentració de poder en poques mans?
Ve de molt lluny. Hi ha un antecedent molt important i és el moment en què s’acaba la paritat or-dòlar, el 1971. Aleshores desapareixen les paritats fixes i alguns llestos descobreixen el negoci de les divises. Avui dia els diners es mouen fonamentalment fent arbitratge, i com que es fa electrònicament, de cada 100 euros que es mouen cada dia en comerç, només 5 corresponen a transaccions reals en mercaderia i serveis. La resta no crea riquesa per a la societat; la financerització de la societat fa que el món pivoti al voltant de les apostes. En definitiva: Juguen al Monopoly amb nosaltres.
Com és que s’han disparat les finances?
Fa massa anys que estem en interès 0, molts més dels que la gent pensa. Això vol dir que a la gran empresa li ha passat que en el seu balanç té una partida bestial que és cash. Una dada: el tancament de Berkshire el 31 de desembre passat tenia en caixa 100.000 milions de dòlars. Això vol dir que el big business no necessita la banca però necessita gestionar els diners que té a la caixa, i ara està passant que les empreses arriben a guanyar més diners gestionant els seus diners que no pas amb el negoci en si.
El poder real el tenen fonamentalment les multinacionals i els financers"
I què necessiten? Ja no els cal un director financer, sinó un trader que els gestiona la cartera, fa la feina dels bancs. Aquesta substitució fa que la banca deixi d’estar interessada a donar crèdits i es dediqui a l’arbitratge, els derivats i els Swaps (CDS). Tot això acaba provocant un excés de tresoreria en la gran empresa, la banca fa apostes i a més les llars també estan financeritzades.
El món pivota al voltant de les apostes; juguen al Monopoly amb nosaltres"
A més, abans l’estat del benestar produïa una sèrie de béns socials: sanitat pública, educació pública, etc. Però això cada vegada més s’està escurçant: a casa nostra, per exemple, l’educació concertada està disparada en comparació amb la pública.
Què passa amb el deute públic?
El deute públic i privat que existeix al món mai es tornarà perquè tampoc hi ha cap voluntat de tornar-lo. I on hi ha el negoci? En el servei del deute. És el que li passa a l’Estat espanyol. Quan vencen, refinancen, però l’interès puja, és normal. I arriba un moment en què el pes del servei és tan alt que el pressupost de l’Estat no dona de si, i per tant s’apliquen retallades a la despesa social. És un exemple de com la financerització de l’economia està afectant la vida diària de milions de persones, i això no són els polítics, sinó un col·lectiu d’oligarques, que no són necessàriament els més rics.
Qui són aquests oligarques?
Són perfils concrets que sorgeixen principalment en dos llocs. Un, el Council on Foreign Relations, a Washington, que és un think tank. El segon, el Grup dels 30. I després, amb menys rellevància, el Banc Internacional de Pagaments (BIP), i ja ho tindríem. Sempre són els mateixos, sempre tenen el perfil financer. Dels diversos agents que conformen el poder i creen pensament, un dels més importants és el Council on Foreign Relations. Sempre és això: fabriquen doctrina i idees, i són les que després s’estenen i es postulen com a conducta i manera de funcionar.
Qui té, aleshores, el poder real?
Fonamentalment dos: les multinacionals, que són molt superiors als estats, i els financers, que són encara més importants.
Per què?
El financer va més enllà, sempre pensa a trencar empreses i en operacions financeres. I com que disposen de recursos, poden fer-ho. El que fan és entrar a les companyies, reduir despeses, trencar l’empresa i vendre a peces.
Conflictes polítics com el de Catalunya-Espanya, fins a quin punt poden afectar l'economia?
En la mesura que aquest contenciós Catalunya-Espanya s’incrusti, això farà mal a la moneda, a l’euro, i pot afectar la política monetària d’Europa.
En cas que Catalunya s’independitzi?
No, abans. El que es pot incrustar és aquesta tensió, i això no interessa ningú. Catalunya pot arribar a ser independent en la mesura que els oligarques camuflats diguin: "S’ha acabat aquesta història!". És a dir, si Amazon continua desenvolupant-se i aquesta posició nostra és fonamental per al sud d’Europa, per exemple, empreses d’aquest tipus poden posar els punts sobre les is.
La cartera no és més important que la bandera, però permet defensar-la"
Ho diu al principi del llibre, quan explica els tipus de poder: “El poder condigne és el més rudimentari perquè va lligat a l’amenaça del càstig. [...] És el poder d’un govern que avisa els seus crítics que si procedeixen amb les campanyes de denúncia els empresonarà”. Es refereix a Catalunya?
És així, és el que passa aquí. En el fons la civilització no és més que gestionar de manera correcta les forces de la natura. Quan una societat que ha arribat a aquest punt on som ara, va cap enrere, és una societat que està caient en picat. Quan oblides la paraula i treus la porra, no pot anar mai bé. Entendria que Espanya ens digués: "No vull que te’n vagis perquè m’ajudes a pagar les despeses; les meves, les del meu germà i les de la meva tieta". I que ens seduïssin. Però no, en canvi, diuen: "Tu no te’n vas perquè ho dic jo, punt".
Diu que el poder econòmic va abans, però en el cas de Catalunya, la famosa fuga de capitals… al final va ser la política que es va imposar a l’economia.
Això és una bestiesa. Una cosa és l’activitat i l’altra la fiscalitat. Hi ha moltes societats multinacionals que tenen les plantes on sigui però que estan domiciliades a Irlanda, perquè l’impost de societats allà és més baix. El fet que agafis i t’emportis el domicili fiscal on sigui, diguem Madrid, per quedar bé davant el poder, doncs molt bé, però la fàbrica la segueixes tenint aquí. El que importa és on és l’activitat econòmica, no la fiscal. I a més hi ha una altra cosa: l’impost de societats està centralitzat, és igual on siguis!
Preguntar-se si una Catalunya independent és viable és una bestiesa"
Per què Volkswagen va decidir no moure Seat? Perquè el clúster del sector auxiliar de l’automòbil, que és al voltant de Martorell, no existeix a cap altre lloc d’Espanya, i per tant no es poden permetre moure’s. A més, a molts dels que han marxat se’ls ha fet una sèrie de favors que no s’han explicat. Se’ls han perdonat algunes coses, etcètera. Però no ha marxat cap multinacional rellevant, al revés, cada vegada en venen més, de més grans i més importants. I ells en canvi fan una lectura rocambolesca: diuen que venen més perquè saben que no es trencarà Espanya. Però què diuen!
Sovint diu que és una tonteria preguntar-se si una Catalunya independent és viable.
Sí, absolutament. Tot és viable. Depèn del que tu vulguis, és a dir, depèn de l’estàndard de vida que es vulgui tenir. Espanya és un país dilapidador, i l’AVE mateix n’és un exemple: l’AVE sí que no és viable, tècnicament parlant. És una estafa. Al cap i a la fi, un estat és la contribució que paguem tots; sense impostos no hi hauria estat. Sense Catalunya, Espanya seria viable però no podrien mantenir el nivell que tenen ara. Catalunya és una vaca per a Espanya. És el 20% del PIB, el 22% dels impostos, etcètera.
La independència està feta. Trigarà més o menys, però no té marxa enrere"
La cartera és més important que la bandera?
En general per a molta gent ho és. Però per a mi la cartera no és més important, ja no que la bandera, sinó que el sentiment, que és el que importa. El que sí que és cert és que la cartera et permet defensar aquest sentiment.
La independència arribarà?
La independència està feta. Trigarà més o menys, però no hi ha marxa enrere. És un punt sense retorn. El que es pensi que això anirà enrere s’està equivocant estrepitosament. Al contrari, anirà a més. Les noves generacions encara són més lliures i es poden permetre el luxe de dir: s’ha acabat.
