​Mònica Roca i Aparici (Barcelona, 1969), presidenta de la Cambra de Barcelona, ens rep a la seu de la Cambra, al bell mig de la Diagonal de Barcelona. Concretament, ens rep a l'Auditori del HUB CambraDigital, justament la part més nova de la seu de la institució, una bona metàfora del que Eines de País fa amb la institució: fer el següent pas. De posat tranquil, Roca repassa els primers sis mesos al capdavant de la Cambra, l'aprovació, i posterior suspensió, de l'ampliació de l'aeroport del Prat i la taula de negociació. A més, aprofitem per aprofundir en el nou índex que la corporació va presentar fa poc més d'una setmana, els indicadors de progrés i benestar (IPB), que volen anar més enllà del ja tradicional PIB a l'hora de mesurar, com bé diu el seu nom, el progrés i el benestar dels ciutadans de Catalunya.

Foto: Sergi Alcàzar

Fa sis mesos que és al capdavant de la Cambra de Comerç, com valora aquest temps?
Valoro positivament la feina que està fent la Cambra els últims dos anys. Nosaltres ho veiem com una feina d’equip, i per tant, qui hi ha al capdavant d’aquest equip és circumstancial, sense menystenir la importància de la presidència, en absolut.

 

Aleshores, el que nosaltres volem és donar continuïtat a tots els projectes i la visió que estem intentant incorporar amb el model de negoci que defensem. I qui hi ha davant és una mica a qui li toca explicar-ho i tenir més presència, però al final és una feina d’equip i, per tant, jo recullo la feina que està fent tot l’equip. I ja no només del comitè executiu, que té molta presència i molta força, sinó que parlo de tot l’equip de la Cambra, l’equip tècnic també. Fa dos anys que estem molt ben avinguts amb tots els canvis que hem anat introduint. L’equip tècnic crec que està content amb aquests canvis i, per tant, em refereixo a tota la institució, comptant amb totes les territorials que tenim distribuïdes pel territori, crec que cada cop estan agafant més protagonisme, i això és el que pretenem. 

Nosaltres sempre parlem d’un país en xarxa i la importància de tot el territori. De fet, la paraula territori a vegades dona la idea que hi ha una central i un territori, i no; tots som territori i nosaltres en som un més. Jo recullo una feina que porta tot l’equip i ara em toca defensar, però és una feina d'equip i a la qual volem donar molta continuïtat.

En aquest temps s'ha aprovat una ampliació de l'aeroport que s'ha acabat anul·lant. A més, us hi heu implicat molt, com veu que s'hagi perdut aquesta inversió?
Ens impliquem amb tot el que pensem que té un impacte econòmic al nostre país, i en el tema d'infraestructures des de la Cambra sempre hi hem tingut un paper rellevant. L'aeroport té una repercussió econòmica i hi tenim un peu a dins, ens hi hem implicat. Nosaltres hem reclamat el dèficit d'inversió en infraestructures de l'Estat en territori català, que ve de molts anys enrere, i que hem catalogat en 45.000 milions d'euros en estoc. És un dèficit molt gran amb un gran impacte en el PIB i el benestar de Catalunya.

Aena ha fet les coses sense la involucració de l'administració local

Així doncs, hem exigit aquesta inversió en infraestructures, i més si és una infraestructura clau com l'aeroport. Ara bé, una altra cosa és com es fan les coses. El que no ens ha agradat és com s'ha dut a terme la proposta per part d'Aena, que, sigui dit de passada, nosaltres tampoc deixem d'exigir la gestió d'aquest aeroport per part del territori, tal com passa a la majoria d'aeroports d'Europa.

Dit això, Aena ha fet les coses sense la involucració de l'administració local. Ens ha posat damunt de la taula un projecte que tampoc està clar, perquè s'ha fet amb presses perquè sigui aprovat. Això d'entrada no agrada, perquè no hi has tingut res a dir. Per tant, nosaltres, per una banda, reclamem aquesta inversió i pensem que l'aeroport de Barcelona necessita una adequació a les necessitats territorials i actuals, tenint en compte la sostenibilitat, perquè estem enmig d'una crisi climàtica, i això ho hem de tenir en compte, hem de saber vetllar per tots dos aspectes: l'economia i la sostenibilitat. Bàsicament, el que nosaltres exigim és que des del territori i les administracions locals es pugui discutir, dialogar i crear un projecte comú perquè sigui beneficiós per al país, per a la seva economia i que preservi la sostenibilitat i el medi ambient.

Nosaltres tenim un model de negoci en què potenciem el coneixement, la ciència, la cultura, però sempre amb el coneixement al centre. El que volem són unes destinacions que aportin riquesa al país i, per tant, també exigim que aquestes siguin intercontinentals. Així, amb el model aeroportuari-ferroviari que defensem, en el qual les distàncies curtes acabaran sent per tren, el sentit que li queda a un aeroport és el de les distàncies llargues.

Per resumir: distàncies curtes amb tren; distàncies llargues en avió. I s'han de poder fer aquestes distàncies llargues que aportin valor al nostre país. Ara bé, el projecte s'ha de desenvolupar d'acord amb totes les administracions i institucions locals, no ha de ser imposat per una empresa o govern de fora.

Què hem fet malament des de Catalunya per no aprofitar aquestes inversions?
El poble català som molt autocrítics i això està molt bé per avançar i reconèixer els errors, però no hem d'equivocar-nos on rau el quid de la qüestió. Crec que el que nosaltres proposàvem era dir: "D'entrada, sí a la inversió, però no al projecte que ens esteu plantejant; asseguem-nos a fer un pla director entre tots que sigui convenient per al nostre país". Perquè, d'entrada, si tanques massa la porta, crees una confrontació.

Alhora, jo no penso que s'hagi perdut aquesta oportunitat: al final, al DORA dels 1.700 milions no tots eren per a ara. Vull dir que, estrictament, per a aquest projecte potser hi havia 140 milions. Tampoc s'ha perdut tant. Jo crec que l'opció ara és seure i veure què necessita el país en l’àmbit d’infraestructures.

Penso que és evident que Catalunya necessita un aeroport potent i fort si volem el nostre país en un bon lloc a Europa i el món. Necessitem aquest aeroport intercontinental i hem de poder decidir sense limitacions tècniques quines destinacions ens convenen en el nostre model econòmic. Per tant, jo el que diria ara és "seguim treballant", aprofitem l'avinentesa o malentesa, perquè no sé com acabarà tot plegat, però asseguem-nos a discutir i crear un projecte conjunt que sigui de valor afegit per al país.

No hi havia temps per negociar els pressupostos, o sigui que al final potser hauria estat pitjor no haver-ho previst

Foto: Sergi Alcàzar

També penso que aquí hi ha hagut, si em permets, d'alguna manera, des del govern central, la imposició d'un projecte sense tenir en compte les necessitats del territori, o potser han tingut en compte les que ells pensen que són bones. Tot i que jo no ho tinc clar. Però, en qualsevol cas, el que no han fet és discutir-ho amb les administracions i entitats locals.

A més, des del govern espanyol tenen desavinences i és molt fàcil dir: "Aquí no us aclariu". Ara, què hem fet nosaltres malament? Hauríem d'haver tingut una veu més coherent entre els socis de Govern, que és una cosa que sempre reclamem des de la Cambra.

Com veu que el Govern hagi optat directament per negociar els pressupostos de l'any que ve en lloc de fer-ne uns per a aquest 2021?
Ens hauria agradat que hi hagués hagut pressupostos, evidentment, i d'entrada ens pensàvem que n'hi hauria, i potser, si ho haguéssim sabut d'entrada, doncs... Però com que ens pensàvem que sí que hi hauria pressupostos, d'entrada no vam encaixar massa bé la notícia. També és veritat que després se'm va explicar que realment no hi havia temps per negociar els pressupostos, o sigui que al final potser hauria estat pitjor no haver-ho previst, haver-nos fet creure a tots que hi hauria pressupostos i que després durant les negociacions no hi hagués hagut temps i també passàvem al 2022.

Preferim un Govern que trigui una mica més a constituir-se, però que després estigui cohesionat

O sigui que si al final es va poder preveure que no hi havia temps per fer pressupostos, em sembla intel·ligent no haver perdut el temps en una cosa que no ens hauria portat a res i que passem directament a negociar per a l'any 2022. 

Creu que l'actuació del Govern està sent coherent aquests primers mesos, li falta alguna cosa, és una mica més del mateix...?
Jo, quan vaig fer la revisió dels 100 primers dies de Govern, vaig dir que una de les coses que més m'agradava del Govern és que almenys havien estat cohesionats, que és un dels reclams que nosaltres fèiem. Preferim un Govern que trigui una mica més a constituir-se, però que després estigui cohesionat, tingui un pla conjunt i una ruta conjunta i entesa de la mateixa manera per tots dos. 

Això vam dir-ho als 100 dies, però després han evidenciat desavinences en altres àmbits, i nosaltres el que sempre demanem és que tinguin una veu única. Entenem que evidentment no amb tot han d'estar d'acord, perquè són dos partits polítics i si estiguessin del tot d'acord amb tot, serien només un partit. Vull dir, jo ho entenc, però sempre diem que la roba bruta la rentes a casa i al final treus una veu única. Discuteixes i al final s'acaba amb una decisió i de cara enfora en surt una, que crec que és el que la ciutadania en general reclama. 

Com veieu la taula de diàleg, creieu que és un espai útil per arribar a la independència o és un espai estèril?
A mi, d'entrada, m'agrada dir-li taula de negociació, perquè per dialogar anem a un bar a fer una cervesa; aquí es tracta de negociar. Ja es va veure amb quin objectiu venen des de l'estat espanyol. Si no es pot parlar de referèndum, si no es pot parlar d'amnistia, què venim a fer? A parlar de l'aeroport? Aquest no és el marc. Això es parla dins de les conselleries i hi ha altres àmbits per parlar d'aquest tipus d'actuacions. 

Hem de donar aquests dos anys per apostar per la taula de negociació

Foto: Sergi Alcàzar

Aquesta taula de negociació es tracta de negociar això, no una altra cosa; per tant, ja veiem que no tindrà grans resultats. En general, la visió, fins i tot des del Govern, és que no ens portarà enlloc. Ara bé, també entenc que si hi ha un partit, que és el que va guanyar les eleccions, que tenia com a punt número 1 la taula de negociació, doncs s'ha de respectar i ara hi ha dos anys de treva de dir: "Fem la taula de negociació i omplim-nos de raons", i de veure que per part de l'altra banda hi ha poca, per no dir cap, voluntat d'arribar a cap acord i hem de sumar-hi encara més raons.

Això evidencia que hem aparcat la independència?
Jo espero que no! Els dos socis de Govern portaven la independència en els seus programes, per tant, entenc que la independència no està aparcada, simplement són dos fulls de ruta diferents. 

Hi havia un full de ruta que era més ràpid, més clar, més evident, i un altre que demana omplir-nos més de raons. Aleshores, independentment del que a mi em podia haver agradat més, s'ha de respectar. I jo crec que Junts ha fet aquest esforç de respectar el guanyador de les eleccions, ERC en aquest cas, per tant, el seu full de ruta. Així doncs, això s'ha de respectar i hem de donar aquests dos anys per apostar per la taula de negociació i hi hem d'anar. 

Deixem la política... La setmana passada vau presentar l'IPB, com se us va acudir aquesta idea d'anar més enllà?
Tot va començar l’octubre del 2019, quan vam presentar l'estratègia Catalunya 2030-2040, ja hi ha un esbós allà. Es parla d'un model econòmic que defensa una sèrie de punts que articulem al voltant de 15 eixos, en els quals ja parlem de coneixement, inversió en recerca, desenvolupament, innovació; ja parlem de les noves tecnologies; ja parlem de sobirania energètica, d'aspectes culturals... Allà comença a coure's una mica la idea. 

També et dic que no hem inventat la roda, això estava inventat ja. Nosaltres l'hem tret del calaix, la fem útil i la posem perquè tothom en pugui parlar i ho utilitzi com un índex de com nosaltres estem progressant i quin és el benestar del nostre país i cap a on va. 

Aleshores van passar coses. Quan comença la pandèmia, el maig del 2020, un cop superada la primera onada i quan ens semblava que ja podíem reactivar-nos, vam organitzar unes jornades que es deien "Reactivem-nos" en diversos sectors, com el cultural, el comerç... Allà fem una taula que no és "Reactivem-nos", sinó "Activem un altre model econòmic", un model diferent, és a dir, com ho hem de fer, quina lliçó hem après de tot plegat i posem en valor altres aspectes. I allà ja parlem de benestar i progrés. En aquella taula hi convidem un activista social, un filòsof i un científic, i ja ens encaminem cap aquí. 

Ara bé, nosaltres no diem que el PIB no sigui important, el seguirem tenint en compte. De fet, dels 12 índexs que nosaltres agrupem en quatre grups, hi trobem el PIB; no n'hem prescindit, però no ho explica tot. En tot cas, explicaria quant, però en cap cas explica com i què fem de tots els beneficis i pèrdues, com repercuteixen en el progrés i benestar. Això és una mica el que hem posat a l'estudi que fa un any que fem.

Agafeu quatre eixos per crear l'IPB, per què els vau triar?
Per triar-los vam estar un any. De fet, vam començar amb 33 (riu)... I vam passar a 10 perquè vam observar el que estan fent a altres països d'Europa i, evidentment, portant-ho al cas català, que és el que ens interessa. I dins del model econòmic i de país vam anar ajustant. 

És evident que hi ha uns aspectes que són molt evidents, com el tema de les energies renovables, que les hem de posar en relleu, i el tema de la sostenibilitat. Altres aspectes també evidents, com els socials o de gènere, i com la inversió en educació, en recerca i desenvolupament, la transferència que es fa a les empreses i d'aquestes a la societat. Del que s'inverteix... que és poc, perquè hi ha hagut retallades en educació molt importants al nostre país i que les han de revertir, però com això acaba transferint a la ciutadania...

Al final tot plegat es va anar polint i van quedar aquests quatre eixos amb tres índexs cada un. 

Catalunya no ha aconseguit transformar el creixement del PIB en benestar i progrés real per a la societat. Què s'ha perdut pel camí?
De tot plegat jo en trec una conclusió, si em permets, des d'un punt de vista no només tècnic, però bastant-me en l'estudi estrictament tècnic: si tu observes les corbes, la corba del que fa Catalunya està sempre una mica per sobre o per sota de la corba de Espanya, però estem enganxats a la corba espanyola i no ens en podem desenganxar. De fet, concretament, una em ve al cap, perquè a mi em frapa molt, la inversió en R+I+D. Si tu veus la crisi del 2008, tant Catalunya com Espanya i Europa tenen una corba ascendent, però amb la crisi del 2008 Europa continua amunt i Catalunya i Espanya baixen en aquesta corba. 

Països que en els moments de crisi decidim que, en lloc de tenir una visió a llarg termini, que és el que ens traurà d'aquestes crisis —la recerca i el desenvolupament, la ciència i el coneixement...—; ens pensem que ens traurà d'aquí la defensa, i les inversions se'n van cap a Defensa, perquè aquelles no baixen mai, i en canvi, educació, recerca, desenvolupament, transferència i tots aquests aspectes socials van avall... Nosaltres al final estem llastrats pel que és el conjunt de l'estat espanyol i no aconseguim desenganxar-nos de la seva corba, perquè tenim un dèficit fiscal molt important, que no deixem de denunciar. 

El dèficit fiscal és molt important i una condició 'sine qua non' per poder desenganxar-nos de la corba espanyola

Foto: Sergi Alcàzar

Al final nosaltres tenim una sèrie de competències transferides, que són educació i sanitat, bàsicament, llavors, d'on hem de treure els recursos per a qualsevol altra cosa? És l'únic que tenim, aquestes competències transferides, vull dir que està molt lligat de peus i mans el Govern… Que ho podria fer millor? Evidentment, però que no massa més. Per què està molt lligat de peus i mans? També és una evidència. Per tant, el dèficit fiscal és molt important i seria una condició, pràcticament sine qua non, per poder desenganxar-nos-en i apostar fort pel model que defensem, per apostar per educació, per apostar per salut i per noves tecnologies i aspectes socials. 

La condició sine qua non és no tenir el dèficit fiscal i desenganxar-nos de l'Estat. Ara bé, també és veritat que nosaltres diem que és una condició sine qua non, però no és una condició suficient. Nosaltres aquests diners que tindríem si no estiguéssim lligats a l'estat espanyol, els hem de saber invertir i aquí és una proposta de què hem de fer perquè tot aquest PIB reverteixi en progrés i benestar. I de fet, això augmentaria el PIB substancialment, però per revertir sempre en progrés i benestar. 

Queda un any i mig per a les eleccions a la Cambra, teniu pensat presentar-vos-hi un altre cop? Canviarà el presidenciable, com ho teniu plantejat? O encara no hi ha res sobre la taula?
A veure, és una qüestió que està sobre la taula, evidentment. Perquè el temps passa molt de pressa i nosaltres ens tornarem a presentar com a Eines de País, perquè s'ha de consolidar el model i totes les accions que està fent la Cambra i els projectes són a llarg termini. Hem d'aprendre a mirar a llarg termini i no buscar el benefici immediat, per tant, ens hi volem tornar a presentar. 

Com t'explicava al principi, som un equip, la feina és d'equip, i al final qui hi hagi al capdavant no és tan important, sense menystenir el que significa presidir una institució com la Cambra, però és una feina d'equip i aquest s'ha de mantenir. 

El sistema d'eleccions a les cambres és una mica complicat. Així doncs, per a nosaltres, parlar d'un presidenciable o una presidenciable quan no sabem si ni sortirà escollit és una mica agosarat i preferim no fer-ho, tal com vam fer l'últim cop. I aquest cop encara no ens ho hem plantejat, però imagino que la filosofia serà la mateixa i no ens pronunciarem massa en aquest sentit, però el que sí que assegurem és que l'equip es manté, que es va renovant, però sempre amb una continuïtat en l'equip, la idea i en tots els projectes que hem encetat.