Javier Pachecho (Barcelona, 1970) ens rep al seu despatx de la Via Laietana pocs dies abans d'inaugurar el 12è Congrés de CCOO a Catalunya. Aquest cap de setmana aspira a revalidar el càrrec com a màxim representant del sindicat a Catalunya, després d'un primer mandant marcat per la tardor del 2017, el judici del procés, els atemptats de Barcelona i Cambrils i, per acabar, la pandèmia de la Covid, que ha deixat una crisi i ha accelerat la transformació del sistema econòmic i de treball. Afirma que amb tots aquests ingredients, i si és escollit secretari general, li esperen quatre anys amb un gran nivell d'exigència.
Aquest cap de setmana s’obre el XII Congrés de CCOO, on aspira repetir com a secretari general, creu que aquests quatre pròxims anys seran més calmats que els últims? Com encara aquest segon mandat?
(Riu) Confio a ser escollit i revalidar la meva candidatura en aquest congrés per poder seguir quatre anys més i sembla que tenim les condicions per poder-ho fer, però portem quatre anys molt complicats; portem quatre anys d’una intensitat diferent, sobretot a l’inici del mandat. Perquè nosaltres vam fer el congrés l’abril del 2017 i el juny d’aquell any es trencava la taula pel pacte pel referèndum i, per tant, el full de ruta del Govern, i l’activitat parlamentària començava a articular la llei del referèndum i es van produir tots els fets de setembre-octubre, que van provocar un esclat d’intensitat política que va exigir molt al sindicat en aquells moments. I, per acomiadar el mandat, en aquest darrer any hem patit la crisi més important que han patit les nostres generacions en vida. Així doncs, ha estat tot molt complicat. Tot plegat ens deixa un teixit prou complicat perquè aquests pròxims anys tinguin un nivell d’exigència també molt elevat.
I tot plegat, no ho oblidem, ho estem fent enmig, probablement, d’un moment històric que implica la transformació d’un model econòmic i d’un model polític que afecta de manera molt directa el món del treball, perquè avui dia els treballs comencen a canviar d’una manera molt radical al que coneixíem fins ara, per tant, si faltava algun ingredient al mandat, (torna a riure) no estarem avorrits.
A propòsit d'això, estem vivint una nova revolució industrial, s’estan destruint molts llocs de treball, sobretot amb els ERO dels últims mesos. Això pot provocar que sorgeixin molts llocs nous de treball que fins ara no havíem imaginat?
Hem de fer l’aprenentatge correcte de la pandèmia, que ens ha deixat una crisi, però ens ha deixat aprenentatges també. Per exemple, ens ha deixat la lògica de la transformació al voltant del model de treball en relació amb la digitalització. A aquells que vaticinen que es perdran milions de llocs de treball amb aquesta nova revolució tecnològica, els hem de dir que la pandèmia ens ha deixat clar que el treball és essencial per sostenir una societat, és a dir, que els treballs essencials han estat els treballs de tota la vida. Per tant, aquells que volen desplaçar la centralitat del treball com un element fonamental pel manteniment de les societats, han de llegir correctament el que ha estat la pandèmia, perquè tot el que envolta el treball, mercats, empreses, fins i tot models financers, etc., no han donat la resposta ni global ni local per fer front a la pandèmia.
Algú ha de començar a pensar en què hauria passat si el sistema públic i el treball no haguessin estat sostenint la societat quan tot queia de cop... És per això que nosaltres, al Congrés, hem intentat donar un missatge fent la primera lectura d’aquests aprenentatges, i és que el concepte del treball ha d’incorporar tot allò que fins ara no hi era, amb un cert reconeixement social, que ha d’estar associat a unes condicions materials de vida digna pels treballadors i les treballadores, que és tot el que està vinculat a les cures i al treball reproductiu. Aquí hi ha un nínxol importantíssim de creació de llocs de treball si els donem el valor social perquè tinguin les condicions de vida digna; no com fins ara, que viuen i pateixen la precarietat més absoluta.
Per tant, hem de tenir aquesta lògica perquè tot el procés de transformació tecnològica es posi al servei de les persones i no al servei de l’economia. Aquí és on nosaltres hem de tenir la nostra confrontació clàssica entre capital i treball. Amb això estem transformant també la nostra forma de fer l’acció sindical per poder estar a l'altura d’aquest segle.
Parlant d’això, precisament, aquest dimecres la ministra Díaz es va tornar a comprometre a derogar la reforma laboral abans que acabi l’any…
Per enèsima vegada…
Sí… Aquest cop ha afegit que si no ho aconsegueix, al desembre passarà comptes al Congrés… Arribarà aquesta derogació?
Crec que anem molt tard. Opino que anem molt tard, perquè crec que ja és el tercer mes de desembre que sento que té com a límit la derogació de les reformes laborals. El primer mes de desembre que no es va portar a terme va ser amb la ministra Magdalena Valerio, un altre que va estar aturat per les portes d’un procés de negociació que havia de culminar quan va entrar la pandèmia i un altre desembre que és una fita de termini.
Anem molt tard, anem molt tard perquè, quan comença a veure’s la sortida de la crisi, o com a mínim la llum al final del túnel de la sortida d’aquesta crisi, amb el procés de la campanya de vacunació i comenci a reactivar-se l’economia, mantindrem la mateixa lògica de precarietat de les condicions de treball per incorporar-la de nou a tota aquesta gent que està amb el treball suspès o amb el treball que ha perdut. Recordem que a Catalunya durant el 2020 es van perdre 100.000 llocs de treball, que s’han de reincorporar un altre cop a aquesta realitat. I aquesta realitat, aquest marc normatiu que els condemna a la precarietat absoluta, no és la recepta que necessitem per incorporar la gent a la reactivació econòmica, al desembre se'ls pot haver passat l’arròs…
Foto: Sergi Alcàzar
Fins quan és necessari allargar els ERTO?
Crec que la fórmula ERTO-Covid pot ser concatenada sense tenir una disrupció amb una fórmula estructural de flexibilitat interna utilitzant aquestes figures o unes de semblants. De fet, nosaltres ja anàvem plantejant per la crisi anterior utilitzar fórmules que ja estaven utilitzant, per exemple, els alemanys d’intentar compartir entre estat, treballadors i empreses un compartiment del treball en temps de crisi. Per tant, en lloc de fer fora la gent, es fa un repartiment de la jornada per intentar equilibrar la caiguda de l'activitat i el govern actua com un factor actiu per intentar ajudar empresa i treballadors amb algun tipus de prestació, com ha estat el cas dels ERTO durant la Covid, que ha donat prestació als treballadors i exoneració de cotitzacions als empresaris.
Això, no ens n'oblidem, obliga l’Estat a fer més despeses per a la cobertura social de la gent que cau en la vulnerabilitat. Per tant, el que nosaltres proposem és estructurar aquests mecanismes que penso que han estat exitosos i són molt millors que fer fora la gent, com va ser el cas de la crisi del 2008.
De fet, vostès ja ho van dir l’1 de maig, no volen que els treballadors paguin els plats trencats d’aquesta crisi, però qui hauria de pagar aquesta crisi?
Aquesta crisi l’hauria de pagar qui més té i qui més guanya. Aquí tenim un problema i un debat que es vol ajornar perpètuament en el conjunt de la nostra societat, i hem d’intentar establir els mecanismes del model de societat que volem. Si volem una societat que estigui protegida amb un concepte d’una estructura d’estat que posa els serveis per evitar les desigualtats, que a Europa hem conegut com l’estat del benestar; o bé si volem un estat on primi la individualitat i el campi qui pugui, on els que puguin tenir accés a l’educació, a la salut a diferents serveis de manera privada els puguin pagar… Hem de decidir quin model volem, i nosaltres defensem un model que, evidentment, sigui un factor de protecció solidari de l’Estat. I avui en dia, després de les receptes d’austeritat i de la retallada en la capacitat d’ingressos, ara volem que aquells als qui els hem comprat el deute ens retornin el que hem fet, com per exemple els més de 40.000 milions a la banca, per poder donar-nos la capacitat per fer front al que ha estat una despesa ingent per poder sortir d’aquesta crisi.
Jo ho dic a tothom: hem salvat milers de llocs treball amb els ERTO, però també hem salvat milers d’empreses i darrere d’aquestes empreses hem salvat milers i milers de milions en patrimoni empresarial, i ara s’ho volen quedar a les seves butxaques? Home, doncs no ho podem acceptar. Què fa falta aquí? Un canvi del sistema impositiu fiscal. El que no és admissible és que les grans empreses multinacionals tinguin certes bonificacions de l’impost de societats, que gairebé paguen menys de la meitat del que està pagant una pime. O que les grans empreses tecnològiques, energètiques o immobiliàries la seva mitjana d’aportació en l’impost de societats sigui d’un 2,6%, mentre que una pime està al 17 o al 18%, i pensem que això no és tolerable.
Abans parlàvem de la recuperació econòmica i aquí tindran un paper molt important els fons europeus. Aquests han d’ajudar a portar la planta de bateries a Martorell…
Això està molt complicat, perquè crec que no s’han fet bé els deures. Aquí hi havia un projecte que s’estava articulant entre l’administració central i la Volkswagen, que, al voltant dels fons de recuperació, ha obtingut un impuls i han accelerat, probablement, l’anunci de les seves decisions amb una important inversió per electrificar la Seat aquí a Barcelona, i aquí el Govern de la Generalitat no ha estat al cas i no hi ha participat de manera proactiva. Ara ja hi ha decisions preses que la línia d’actuació que havia obert la Generalitat per intentar portar bateries en el procés de reindustrialització de Nissan s’han quedat en un carril que té dificultat de sortida, i aquí el que estem intentant fer, juntament amb la resta del moviment sindical, és intentar ordenar aquest trànsit, perquè una gran inversió per intentar electrificar la Seat necessita el motor, i mai millor dit, de funcionament d’aquesta electrificació que és la bateria. Posar-li les piles a la fabricació del cotxe elèctric.
Que això marxi de Catalunya perd un cert sentit empresarial, per tant, hem de convèncer el grup Volkswagen que hi ha una oportunitat important per apropar al màxim possible aquesta fabricació d’aquest component, que és fonamental per a l’electrificació i que jugui un paper fonamental a Catalunya. Necessitem una administració que s’hi posi, i confio que amb el nou Govern puguem seure d’una manera clara i decidida per poder fer una ofensiva per intentar arrelar aquí la fabricació de bateries. Si no, tenim una dificultat seriosa per com s’ha conformat el projecte, no ha estat tenint en compte Catalunya com una clau fonamental i molt menys d’exclusivitat per desenvolupar la producció de bateries.
Foto: Sergi Alcàzar
L’altre gran problema amb l’automoció a Catalunya és Nissan… s’aconseguirà reindustrialitzar les plantes a temps?
Penso que és central que aquest projecte acabi en èxit, perquè és vital per al país i és un missatge a totes les multinacionals, és un missatge al conjunt de la societat. Estem enmig d’una transformació, i el sector de l’automoció està, probablement com sempre, a l’avantguarda dels canvis i està impulsant els principals factors d’afectació d’aquests canvis. Ho estem veient no només en la decisió de la Nissan, sinó que també amb les decisions d’algunes empreses de components que canvien els avenços tecnològics de la seva fabricació.
Tot això té efectes en la producció, té efectes en l’ocupació, té efectes en el teixit productiu i en l’àmbit territorial, per tant, té efectes en tot el component social. I aquí s’ha de donar un missatge a les multinacionals: que qui vulgui marxar ha de deixar teixit productiu i ocupació garantint que hi ha un projecte d’èxit, i, alhora, donar un missatge a la societat, que és que, en el projecte de transformació, es fan tots els esforços públics perquè ningú quedi enrere. Tot això és cabdal i central, per tant, confio que puguem acabar aquesta reestructuració amb èxit.
Tenim alguns projectes, alguns que podrien acabar-se de concretar i acabar tenint un impacte important, i ara és el moment de treballar-los, perquè no és moment de fer soroll, sinó de treballar aquests projectes. I les administracions no han d’entrar en el soroll, sinó a definir el treball concret amb les empreses que puguin tenir la previsió d’inversió. I hem de començar a lligar quins efectes té i quina possibilitat real hi ha de donar-li èxit en aquest projecte, perquè és central pel país.
Tot plegat, aquests projectes, ja els haurà de tractar el nou Govern. Com valora l’acord entre ERC i Junts?
De moment podem valorar el continent; el contingut de moment no el sabem. Nosaltres anàvem plantejant que seria desastrós anar una altra vegada a repetir eleccions i que, per tant, hi havia una lectura de les eleccions del 14 de febrer que havia donat diferents formes de majoria al Parlament i n'hi havia una que havia decidit obrir una via cap a la investidura i aquesta era la que més probabilitats tenia i havia d’intentar arribar a acords per evitar el desastre d’una repetició electoral.
Per tant, ens alegrem que hagin arribat a un acord, perquè realment volem que hi hagi un Govern que doni resposta a la situació de la crisi. Ara hem de valorar el contingut d’aquest pacte, no només el repartiment de carteres, sinó les polítiques que han de definir, i això ho podrem veure amb la discussió dels pròxims pressupostos.
Foto: Sergi Alcàzar
Què és el primer que reclamen al Govern?
No podem acabar el 2021 amb una pròrroga dels pressupostos del 2020 en plena pandèmia. Hem d’articular uns pressupostos nous per a aquest any. La primera tasca que exigim a aquest Govern un cop es conformi és començar a discutir els pressupostos i el tràmit parlamentari. A més, em consta que tota la tasca tècnica el Govern en funcions l’ha deixat preparada per desenvolupar el marc dels pressupostos, per tant, només s’ha d’acabar de consensuar l’acord polític de com es configuren aquests pressupostos.
El que també demanem és que aquests comptes tinguin una clara línia d’intenció. En primer lloc, protegir la gent, perquè encara estem patint les conseqüències d’una crisi i de projectar el país intentant posar tots els recursos necessaris que venen també des de fora, aprofitant la principal palanca d’inversió que la UE ha fet en la seva història per canviar el model productiu del nostre país, per posar-nos a l’avantguarda de la digitalització i de la lluita contra el canvi climàtic.
Espera que el Govern funcioni millor que aquesta última legislatura?
Soc sindicalista. I per ser-ho hi ha una condició, l’optimisme de la voluntat, si no, és impossible ser sindicalista, per tant confio que aquest Govern pugui endreçar totes les disbauxes que tenien l’última legislatura, que eren moltes, i des del moviment sindical ho vam viure en primera persona. I també confio que puguem endreçar les prioritats que té el país, que sempre intento reduir en dos conceptes: protegir la gent, amb tot el que comporta, sanitàriament, econòmicament i socialment, i projectar el país perquè Catalunya torni a ser la referència i el motor econòmic del país.
Què li sembla que s’hagin ajuntat els departaments d’Empresa i Treball?
Penso que en aquest moment és adient que s’hagin ajuntat, estem en un procés de transformació, que no podem deixar ningú enrere, per tant, lligar l'orientació de les polítiques empresarials amb l’impacte en el mercat de treball és importantíssim, perquè, no ens n'oblidem, el mercat de treball és el reflex del model productiu d’un país i del model econòmic. No podem tenir un mercat de treball de qualitat amb empreses i negocis de misèria, i ara que s’està transformant el model productiu, hem d’impulsar-lo per guanyar qualitat en la nostra balança econòmica i això ho hem de lligar amb el nostre mercat de treball. Perquè no pot ser que creixi la qualitat del treball, però que en canvi les condicions dels treballadors siguin precàries; les hem de lligar. Així doncs, penso que té sentit ajuntar Empresa i Treball.
Foto: Sergi Alcàzar