Una de les cites tecnològiques més importants de l'any, el Mobile World Congress (MWC), va tancar ahir l'edició del 2018, després d'una setmana plena de novetats, amb paraules com 5G, intel·ligència artificial (IA), l'internet de les coses (IoT) i gadgets de tot tipus. Un MWC que va comptar amb 107.000 assistents, deixant un impacte econòmic de 471 milions d'euros. Però què hi ha a l'altra banda del Mobile? Es tracta d'un congrés ple de luxes i tecnologia puntera, però on queda la part de la població que no pot accedir a aquesta digitalització?

Parlem de l'escletxa digital —o fractura digital—, una qüestió d'abast polític i social que fa referència a la diferència socioeconòmica entre les comunitats que disposen d'accés a les noves tecnologies i les que no. A més, també fa referència a les diferències que hi ha entre grups segons la seva capacitat per a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de forma eficaç. Principalment, és la distància que hi ha, en tots els sentits, entre els "connectats" i els "no connectats". 

El vicepresident de la Comissió d'Organització i Sistemes d'Informació del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Josep Maria Gallart, explica que aquesta fractura digital la trobem a diversos nivells, com són l'edat, el nivell d'ingressos, el nivell d'estudis i el territori on viuen. 

L'edat, el primer distanciament 

Segons Gallart, el factor edat és un dels més importants en aquest sentit. Més del 50% de la població catalana es troba dins de la categoria dels millennials, és a dir, els nascuts entre el 1980 i el 2000, i d'aquests, la gran majoria dominen l'internet i les TIC. De totes maneres, assenyala Gallart, cal tenir en compte que hi ha un 40% restant —els no-millennials— que té més problemes per accedir a la tecnologia, i més en el context d'una població envellida. De fet, de la gent entre 50 i 60 anys, només el 40% utilitzen Internet. 

Ingressos, estudis i territori

El nivell de poder adquisitiu és també un gran determinant de la fractura digital. Segons diversos estudis, pràcticament el 100% de la gent que té uns ingressos mensuals superiors als 2.000 euros té internet. Entre els 1.200 i els 1.800 euros al mes, l'accés a internet comprèn el 53% d'aquest grup. En canvi, dels que no arriben als 1.000, només un 40% en té. Per últim, els salaris de menys de 900 euros mensuals, es calcula que només accedeixen a internet un 15% d'aquests. 

El nivell d'estudis és també un indicador. En general, segons explica el vicepresident de la Comissió d'Organització i Sistemes d'Informació del Col·legi d'Economistes, assegura que gairebé el total de la gent entre els 25 i els 35 anys que té estudis superiors accedeix a Internet. El nivell d'educació és important a l'hora d'accedir a les noves tecnologies perquè és una àncora, entrena la intuïció i incentiva les ganes d'aprendre'n. 

L'àmbit territorial és clau per accedir a les xarxes: no és el mateix viure en una ciutat del tot interconnectada, que viu principalment del sector serveis, com és Barcelona, o bé viure als Pirineus, on fàcilment el temporal o la zona posa més difícil l'accés a Internet. 

Internet, una eina o una necessitat?

La capacitat de navegar i les prestacions de les xarxes han evolucionat vertiginosament en pocs anys. Fins fa poc, les xarxes socials o comprar per internet eren serveis que feien la vida més fàcil al consumidor que hi podia accedir; ara, sembla que sense Internet no podem viure. I ja no només per la febre dels smartphones, el Whatsapp o l'email, sinó que cada vegada hi ha més coses que s'estan digitalitzant, privant-ne l'accés a les persones que formen part dels "no connectats". 

"És el que passa amb l'Administració Pública, s'està digitalitzant", assegura Gallart. De fet, sense anar més lluny, ja fa un parell o tres d'anys que la declaració de la renda es fa a través d'internet. I no només això: les factures de la llum, el gas o el telèfon són digitals, i sovint has d'especificar-ho si les vols per correu ordinari. "Com aquest, mil exemples", diu el vicepresident, i reitera que el que cal és "neutralitat tecnològica". 

I és que com diu Gallart, "internet aporta molts valors, però no tothom s'ho pot permetre, i el primordial és cobrir les necessitats bàsiques". Això fa pensar: potser és que internet ha deixat de ser una eina i ha passat a ser una necessitat?