Va ser Joseph A. Schumpeter qui va popularitzar la idea que les crisis serveixen -en part- per eliminar “els menys capaços” i que, en aquest sentit, poden ser positives per la societat. És el que s’anomena destrucció creativa: la idea que la competència creixent en els mercats destrueix les empreses menys eficients en benefici de les més capaces d’innovar i crear valor adaptatiu. La tesi de Schumpeter, que ha arrelat en el capitalisme, s’ha evidenciat en diverses crisis. Una destrucció creativa que podria servir com a punt de partida per explicar, també, el futur dels bancs. Els nostres bancs o els bancs de ningú, perquè al final, què vol dir que un banc sigui “d’aquí” o “nostre”?

La pandèmia va aterrar a Espanya sense preavís creant una crisi que ha afectat tots els sectors, i un dels sotracs que va evidenciar que alguna cosa passava al sector bancari va ser l’anunci de la fusió -o més aviat absorció- de Bankia per part de CaixaBank. Va ser el setembre d’aquest any fatídic, i com un bolet van començar a sonar campanes d’altres possibles operacions similars: BBVA-Sabadell, Liberbank-Unicaja, alguns pretendents per Bankinter… Res que ens hagi d’estranyar, si bé des del sector financer la història avala la tendència creixent d’unir-se uns i altres per crear entitats més fortes. 

Un oligopoli a la vista?

Entra en la política del Banc Central Europeu (BCE) incentivar aquest tipus de fusions. “Les fusions no es produeixen tant perquè les entitats ho vulguin, sinó que són un requeriment del BCE per tenir una estructura més òptima”, avisa el president de l’Institut d’Estudis Financers Josep Soler. “Abans de la pandèmia, el sector bancari ja vivia molt pressionat principalment perquè els tipus d’interès -és a dir, el preu del diner- seguien una tendència de mínims i també perquè tenen una estructura massa gran per la demanda actual”, explica Soler. 

Amb la pandèmia, s’hi ha afegit una gran crisi econòmica “i veurem que aviat, quan s’acabin els crèdits ICO i les ajudes, la morositat dels bancs es dispararà, i un efecte immediat d’això és que els bancs donaran menys crèdits i per tant caurà la seva rendibilitat”. Anticipant-se a aquest fet, “el BCE ha avisat que cal que es fusionin bancs per tenir uns serveis centrals més petits i optimitzar una estructura que ara no és rendible”, explica Soler. Per tant, les constants fusions que alimenten els diaris són una política deliberada per parar el cop d’una possible crisi financera. 

Amb tot, la por d’un oligopoli davant aquestes grans operacions és creixent. La idea de múltiples fusions que deixin el panorama bancari amb poques entitats i molt fortes fa créixer un cert recel entre alguns experts, pel fet que pot disminuir la competència i ser un problema per les empreses i els particulars. “El problema que hi pot haver és que si anem fusionant es pot arribar a un oligopolisme” però segons Soler, “de moment les alternatives són bastant nombroses. Hem d’estar alerta, però encara no hem arribat a aquesta situació”. 

Amb tot, la presidenta de la Comissió d’Economia Financera del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Carme Garcia, considera que “ja tenim un problema de competència, que ara amb la crisi i les ajudes s’ha camuflat, però si no hi fem alguna cosa, ens passarà factura”. 

Les seus i la Catalunya orfe

Un dels principals recels que sorgia quan CaixaBank i Bankia van anunciar la seva fusió era la sensació de pèrdua d’un banc català. Una sensació que ja va sorgir quan el 6 d’octubre del 2017, després del referèndum d’independència, els dos principals bancs catalans CaixaBank i el Banc Sabadell van decidir moure les seves seus fiscals al País Valencià. La resta de la història ja la coneixem, aquest moviment va servir per arrossegar milers d’altres empreses a fer el mateix pas, deixant Catalunya orfe de seus socials. 

L’exemple clar que evidencia la sensació de part de la societat catalana és el creixement exponencial que va fer Caixa d’Enginyers com a conseqüència de no moure’s, un gest que molts van aprofitar per etiquetar-la d’independentista o, si més no, de catalanista. Per alguns, un símbol d’identitat ‘necessari’. En molts casos ja s’ha discutit la importància de la seu social d’una entitat, però el debat es torna a posar damunt la taula amb aquestes macrofusions. 

CaixaBank i Bankia explicaven fa uns dies que la previsió és que els dos bancs segueixin operant per separat fins a finals del 2021, quan finalment desapareixeria Bankia. Serà el major banc d’Espanya amb actius superiors als 660.000 milions d’euros, uns 20 milions de clients i una quota de mercat de prop del 25% en els principals negocis. L’entitat seguirà mantenint la seu social a València i, segons les paraules del conseller delegat Gonzalo Gortázar, “existirà una doble seu operativa: a Barcelona i a Madrid”.

José Ignacio Goirigolzarri, actual president de Bankia, i Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank. / CaixaBank

Cal no confondre la seu operativa amb la seu formal o social. La seu operativa és la més important a nivell econòmic perquè aporta activitat, riquesa, ocupació… “CaixaBank ja tenia una part de la seu operativa a Madrid i a Barcelona i ara amb Bankia serà un banc més gran, cosa que per a Catalunya és positiu”, assegura Soler. Segons Carme Garcia, la importància d’on estigui la seu d’un banc “ara per ara és poca. Si la recaptació de l’IS estigués a Catalunya, aleshores sí que en tindria”. En el cas de les seus operatives “ja existien a Madrid i Barcelona abans per a Caixabank, perquè hi ha coses que el fet d’estar a Madrid aporta unes possibilitats, per exemple en borsa. També, en el cas de CaixaBank, tenir seu a Catalunya, on hi té molta clientela, aporta un valor de proximitat”. 

El president de Fundació La Caixa i el qui serà el primer accionista de la nova CaixaBank, Isidre Fainé, considera que “la fusió CaixaBank-Bankia ajuda a vertebrar Espanya”, segons anunciava en una entrevista a El Mundo. Unes declaracions controvertides que el que evidencien és que aquests dos bancs deixen enrere la seva territorialitat i queden més integrades en el panorama espanyol general. “Però això fins quan?”, es pregunta Soler. “Quan veurem un sistema bancari que vertebri tota Europa?”

La (no) nacionalitat del diner

En tot cas, el diner no té identitat ni nacionalitat, el diner és global i es bescanvia a tort i a dret i avui és aquí i demà a l’altra punta del món. I per què, doncs, ens importa tant d’on són els bancs? Generalment pel sentiment de proximitat, de coneixement del territori i de l’entorn. “A tu t’interessa un banc arrelat al teu territori, que conegui bé la problemàtica de les pimes d’aquí, etcètera. Això ho intenten fer, però de vegades és complicat… és qüestió d’adaptar el producte al cada target”, explica Soler. 

En paraules de Carme Garcia, hi ha exemples de bancs de fora que intenten adaptar-se, però “no és el mateix”. “El Deutsche Bank, per exemple, és alemany i els òrgans de decisió a partir de cert nivell estan a Alemanya, i la manera de decidir és una altra i hi ha negocis que no acaben d’entendre. Per exemple, en la crisi anterior el Deutsche Bank no tenia pràcticament hipoteques perquè era un negoci que no entenia. En aquest cas això els va salvar, però en un altre moment seria un problema”. 

Un futur incert

Sense anar gaire lluny, el model històric de caixes d’estalvis ja se’n va anar en orris amb la crisi del 2007, comprimint el model financer a menys peixos i més grans. Ara les fusions són de major magnitud, però segons el president de l’IEF “tot això és en part provisional perquè sembla que d'aquí a deu anys el panorama serà molt diferent”. Segons Josep Soler, les empreses tecnològiques jugaran un rol important en el món financer, una tesi que molts experts en el camp sostenen. 

“Aquestes empreses tenen dades -informació- i capital. Si no es fiquen ara en banca és perquè no és rendible, però quan la banca comenci a recuperar la rendibilitat, segurament no trigaran”. Parlem de gegants com Amazon, Apple o Google, entre d’altres, molts dels quals ja han començat a fer passos cap al món financer. Però no tothom ho veu així. Segons Carme Garcia, “aquestes empreses podrien competir com a sistema de pagaments i substituir entitats com Visa o Mastercard, però no tant com a estructura bancària i financera per a les activitats econòmiques”, assevera. 

Sigui com sigui, l’evidència que anem cap a una globalitat financera i que caldrà estar alerta d’oligopolis és clara. En paraules de Garcia, “si no aconseguim ser un mercat atractiu perquè vinguin altres entitats, ho passarem malament. I no només a Catalunya, a tota Espanya. Necessitem més entitats, no més oficines”.