Un dels temes estrella d’aquest juliol ha estat l’acord entre el govern de l’Estat i els agents socials, sindicats i patronals per a la reforma del sistema de pensions espanyol. Davant d’aquesta reforma, sabem quines són les diferències entre el nostre sistema i els de la resta d’Europa? En aquest article veurem tres sistemes relativament diferents de l’espanyol: el francès, l’alemany i el de Noruega, de més a menys semblant amb el que tenim aquí.

Ara bé, abans d’això, i aprofitant la reforma actual, quines són les grans deficiències del sistema espanyol? El gran problema és que el sistema actual es basa en la solidaritat intergeneracional, és a dir que els treballadors actuals paguen les pensions dels jubilats, per tant, quan pagues a la seguretat social no estàs assegurant la teva pensió, simplement estàs pagant la de generació anterior, i seran els treballadors futurs els qui paguin la teva.

A priori el concepte funciona, però has de tenir una societat homogènia a escala generacional, cosa que no ha passat a Espanya, ja que la generació del baby boom són molts més que els millennials o la generació Z, per tant d’aquí a 15 anys, quan els nascuts entre 1950 i 1970 estiguin jubilats per complet el sistema patirà perquè voldrà dir que el 30% de la població seran jubilats si no canvien molt les coses perquè si no el que passarà és que el sistema perdrà l’equilibri i s’enfonsarà. A més cal recordar que els primers baby boomers es començaran a jubilar d’aquí a cinc anys, per tant, és un problema que s’ha de començar a solucionar immediatament.

Virar cap a la productivitat

L’economista i membre del Col·legi d’Economistes, Josep Lladós, assegura a aquest diari que actualment dins del mercat laboral hi trobem males feines, que no aporten productivitat i que, a més, cotitzen poc perquè venen de salaris baixos. Això fa que els joves, els principals afectats per aquest fet, no aportin suficient a la contribució general. 

En aquest sentit, Lladós assegura que la solució és aconseguir que els joves entrin al mercat de treball amb condicions, és a dir, amb feines que aportin valor afegit i, alhora, augmentar el nombre de la gent que cotitzi, això es pot fer incorporant els joves al mercat laboral -actualment hi ha quasi un 40% d’atur juvenil-, implementant polítiques de natalitat o incentivant la immigració. La qüestió, al final, és augmentar el nombre de treballadors que cotitzin.

Un altre problema al qual s’enfronta la societat és l’acceleració de la digitalització i el canvi tecnològic amb la pandèmia. Hi ha molta gent que s’ha quedat desfasada i corren el risc de convertir-se en aturats estructurals. Per això, les administracions, a tots els nivells, haurien d’invertir en la formació de tota aquesta gent. 

Lladós també ens recorda que aviat, en teoria, arribarà la primera de tanda de fons europeus a l’Estat i amb aquests hauríem de ser capaços de digitalitzar el teixit productiu per aconseguir una major productivitat i flexibilitzar l’organització del treball. Si tot això surt bé i s’aconsegueix que el sistema de pensions sigui sostenible, segons Lladós, sí que es podrà reformular, que no reformar, el sistema actual de pensions.

Vistes totes deficiències del sistema espanyol, com funciona arreu d’Europa el repartiment de les pensions?

França, solidaritat intergeneracional

El sistema francès s’assembla bastant a l’espanyol perquè també es basa en la solidaritat intergeneracional. Ara bé, té algunes diferències substancials. Per començar, es basa en nivells de jubilació: els dos primers, el bàsic i el complementari. Aquests nivells són obligatoris per a tots aquells que cotitzen, però el tercer és un sistema d’estalvi que pot ser personal o col·lectiu. Si t’aculls a aquest tercer graó, la teva pensió augmenta, ja que com a mínim aquest apartat no dependrà de la solidaritat entre generacions. 

Per poder començar a rebre pensió, com a quasi tot arreu, primer t’has de jubilar i actualment l’edat marcada són entre els 60 i els 62, ja que França està augmentant l’edat de jubilació dels seus ciutadans. A part, per poder rebre la pensió has hagut de cotitzar durant com a mínim 20 anys. Ara bé aquí entra la possibilitat de jubilar-se abans en carreres de llarga cotització. 

Com acabem de dir, si et jubiles a l’edat que et toca i tens 20 anys cotitzats, cobres la pensió màxima disponible. A partir d’aquí, si has treballat menys de l’estipulat, cobres menys, i si has treballat més tens la possibilitat de cobrar més del màxim establert. Ara bé, si arribes a l’edat de jubilació i no tens els 20 anys coberts, pots allargar la teva vida laboral per arribar a poder cobrar el màxim si així ho vols. 

A més, França també ofereix la possibilitat, als majors de 60 anys, de reduir la seva jornada laboral a la meitat i cobrir la meitat de la teva pensió i, amb el sou, seguir cotitzant per arribar al màxim de la pensió. 

Alemanya, el sistema mixt

Alemanya també consta de tres esglaons en el seu sistema de pensions: un nivell bàsic obligatori, que reporta una pensió mínima al ciutadà pagada per l’Estat; un segon nivell complementari i voluntari, que en definitiva és una previsió social empresarial; iI un tercer nivell, també voluntari, que és un pla de pensions privat a títol individual. Això fa que Alemanya tingui un sistema mixt, ja que el primer es basa en la solidaritat, però els altres dos són únicament a títol privat. 

Més enllà d’això, els alemanys cotitzen sempre que cobrin més de 5.400 euros l’any i paguen un 18,6% del sou a dividir entre l’empresa i el treballador a parts iguals. I per cobrar una pensió mínima han hagut de cotitzar com a mínim 5 anys i un d’ells al país. En aquest sentit, la pensió es calcula d’acord amb mesos cotitzats i amb un sistema de punts en funció del que hagi contribuït cada ciutadà.

Per jubilar-te, ho has de fer saber al govern i demanar-li que vols cobrar la pensió, ja que no hi ha una edat estipulada per deixar de treballar. Ara bé els nascuts a partir de 1964, a partir del 2029, es podran començar a jubilar amb 67 anys, llevat que tinguin més de 45 anys treballats. Si és el cas, es podran jubilar als 65. Si allargues la teva vida laboral més enllà dels 67, rebràs una bonificació del 6% en la teva pensió cada any que treballis de més.

Ara bé, les empreses no et poden fer fora per haver superat els 67 ni rescindir el teu contracte quan l’empleat supera l’edat de jubilació. Per tant, la solució és que s’ha d’arribar a acords per a la sortida de treballadors de les empreses. En aquesta mateixa línia, si l’empresa vol prejubilar un treballador, a part d’arribar a un acord aquesta sortida anticipada de l’empresa l’ha de pagar íntegrament la companyia.

Per acabar, els treballadors poden tenir una feina sense pagar seguretat social, i tot i això cobrar íntegrament la seva pensió si els seus ingressos no superen els 6.300 euros mensuals A partir d’aquesta xifra es van descomptant parts de la pensió.

Noruega, als antípodes d’Espanya

El sistema noruec funciona radicalment oposat a l’espanyol. De fet no es basa en la solidaritat intergeneracional. Cada treballador contribueix per pagar-se la seva pensió a través de plans de pensions col·lectius i personals, que constitueixen el gruix de la pensió de cada ciutadà. 

A part, també paguen un 18% del seu sou anual a l’Estat per sufragar la seva futura pensió un cop es jubilin. Quan arriba el moment, de tot el que han pagat, el govern ho divideix en mensualitats en funció de l’esperança de vida. Per tant, si et jubiles abans cobres menys cada mes, però, amb més temps i si ho fas més tard cobres, més però en menys temps

Fins aquí tot bé, però, a més, per garantir les pensions a llarg termini, l’any 1990 Noruega va crear el Fons Sobirà Noruec, un vehicle d’inversió que canalitza els beneficis estatals del petroli per garantir les pensions. 

Actualment aquest fons per garantir les pensions té un valor de 10 bilions de corones noruegues, o cosa que és el mateix, 969.000 milions d’euros aproximadament, segons les dades aportades pel Norges Bank Investment Magement, banc noruec que gestiona el fons.