La repressió policial de diumenge passat ha fracassat. Els catalans han votat en un referèndum d’autodeterminació vinculant, no han acceptat la submissió i, per si fos poc, han demostrat al món sencer que tenen control sobre el territori. Sobre el seu territori.

Quan els catalans resisteixen a les amenaces de violència tal com s’ha pogut observar, estan cedint al fet que les pors els afectin més la butxaca. Aquest és el pensament que, lògicament, tenen els qui volen ajornar (sine die) la declaració d’independència. I en aquesta tessitura ens trobem ara mateix, parlant de “corralitos”.

Situem-nos: un “corralito” és una restricció temporal de la quantitat de diner en metàl·lic que hom pot treure del compte que té al banc. A Xipre, l’any 2013, aquesta restricció va ser de 300€ diaris; a l’Argentina, l’any 2001, va ser de 300 pesos diaris i, en general, podria ser una restricció extrema (zero euros diaris) o molt laxa, quasi imperceptible. Els diners no es perden, naturalment, però no se’n pot disposar lliurement en metàl·lic durant una temporada.

Un “corralito” s’esdevé quan, per la raó que sigui, la gent pensa que els seus diners no estan segurs al banc i va corrent a treure’ls per guardar-los sota el coixí. Si aquesta acció només l'ha realitzen uns quants clients, no hi ha cap problema. En canvi, si tots ho fan, el banc no té prou diner en metàl·lic per fer front a la demanda ja que, com bé sabem, cap entitat no guarda tots els dipòsits en una caixa, sinó que només hi guarda una petita part en reserves. La resta la inverteix en tota mena d’actius. Aquest fenomen es coneix com a “pànic bancari” o “carrera al banc” (“bank run”, en anglès). Quan això passa no hi ha més remei que limitar els reintegraments en metàl·lic.

la maquinària mediàtica estatal i processista es dedica a fer propaganda per fer-nos creure que hi ha perill de pànic bancari

Jo encara no he vist els catalans sortint en massa dels bancs i corrent pels carrers amb bosses plenes de cash per amagar-les sota el matalàs de casa. Per tant, dedueixo que no hi ha pànic bancari. És cert que la maquinària mediàtica estatal i processista es dedica a fer propaganda de persones que transfereixen els seus dipòsits d’unes entitats (diguem-ne catalanes) a d’altres (espanyoles) per fer-nos creure que hi ha perill de pànic bancari. Això és senzillament fals, atès que les transferències són moviments electrònics que no pressionen les reserves en metàl·lic dels bancs. En el pitjor dels casos, pot afectar la solvència de les entitats que perden dipòsits i, com a conseqüència, pot fer caure el seu valor a borsa.

Per acabar, els pànics bancaris tenen una característica que no recomana jugar-hi massa: com un virus, són altament contagiosos. Poden començar afectant una entitat i acabar destruint el sistema financer. En resum: el pànic bancari només és una altra branca de l’estratègia del pànic col·lectiu a què estan jugant des de fa dies. 

Lluís Mosella és Doctor en Economia i professor de la Universitat Pompeu Fabra