Miquel Valls s'havia acomiadat de la Cambra de Comerç de Barcelona, que havia estat casa seva durant 17 anys, feia tot just tres mesos, després del sotrac independentista que va fer fora l'establishment de la institució. Només dos dies abans de la seva mort, es proclamava president del Consell General de Cambres de Catalunya Joan Canadell, càrrec que també havia ocupat. L'etern de la Cambra, el rei de la casa cameral, un dels de sempre de la burgesia catalana, Miquel Valls, ha mort la matinada de diumenge a causa d'una malaltia. 

La notícia no ha agafat per sorpresa els seus propers, que sabien de l'estat de salut de Valls, qui ja no va anar aquest divendres a fer el relleu de la presidència al Consell de Cambres. Valls, economista i empresari, va dedicar mitja vida al sector metal·lúrgic i al grup empresarial de la seva família, i l'altra mitja a la institució cameral. Des de sempre que es va moure entre els cercles més ben posicionats, des de la vicepresidència de la Fira de Barcelona, de la Cambra d'Espanya i de l'Associació de Cambres de Comerç del Mediterrani (Ascame). A més, el 2009, en representació d'Espanya, va ser elegit vicepresident d'Eurochambres, i el 2017 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, "per la seva participació en les institucions empresarials catalanes" i per haver "contribuït a reforçar-les i potenciar-les, posant-les al servei del desenvolupament econòmic i de la projecció exterior de Catalunya".

Però no només en l'àmbit públic. Valls també va tenir lloc entre la crème de la crème del món empresarial privat, des de membre del consell assessor d'Abertis i de la patronal Foment del Treball; del consell d'administració de Gas Natural Fenosa, de VidaCaixa i de Grup Emergir, i del comitè executiu del Consorci de la Zona Franca de Barcelona.

Un pal de paller de l'statu quo

Durant els 17 anys de Valls al capdavant de la Cambra de Comerç barcelonina va comptar, pràcticament fins al final, amb el suport de l'establishment i la burgesia que controlava la institució. El diàleg i la voluntat d'entendre's són les principals virtuts que destaquen els que el coneixien. Van ser els darrers mesos quan, amb el nerviosisme per trobar un delfí ―Valls no es podia tornar a presentar a la presidència cameral― i les pugnes per canviar la manera de fer les coses, van començar a aparèixer les dissidències internes. 

Unes dissidències que van acabar amb un ple transformat, en el qual tanta lluita interna i una fervor de l'empresariat per posar sobre la taula el procés independentista van capgirar les eleccions camerals i van situar la candidatura independentista Eines de País, impulsada per l'ANC, a la direcció de la Cambra. Un sotrac per a l'establishment, que va perdre la cadira i el control; i també per a Valls, qui prudentment deia en públic "que guanyi el millor", però no és cap secret que la llista encapçalada per Joan Canadell no era sant de la seva devoció. 

Controvèrsies

Pel que fa a la política, Miquel Valls preferia no mullar-se. "Jo soc empresari, no pas polític", havia etzibat sovint. Els darrers mesos del seu mandat, si se li preguntava pels interessos polítics a la Cambra, Valls feia posat de no haver trencat mai un plat i responia amb fermesa que "la Cambra no ha estat mai sotmesa a cap interès polític". Quan algun periodista feia una pregunta una mica punxant, s'hi dirigia amb un somriure als llavis i una resposta com si no anés amb ell. I també d'aquesta manera va marxar de la Cambra, amb un somriure i un "a reveure", com si l'endemà hagués de tornar.

Amb tot, era sabut que la línia independentista no era la seva, cosa que es va fer palès en les disputes amb la consellera d'Empresa, Àngels Chacón, a l'hora de triar un candidat a presidir la Fira de Barcelona. De fet, els crítics amb Valls es queixaven de la poca força de la Cambra a l'hora de defensar Catalunya, principalment pel que fa a infraestructures i al dèficit fiscal, que sempre s'havia fet amb la boca petita i mancat de lideratge, acusant-lo de ser "seguidista amb les solucions que venen de Madrid". Segurament també va ser això el que va revolucionar l'empresariat, que va respondre votant en massa l'independentisme de cara al nou mandat. 

Sigui com sigui, hi ha quelcom que fins i tot els crítics lloen de Valls. Va ser el 2010, quan Valls portava ja 8 anys al capdavant de la institució, que el president Zapatero va canviar la llei de finançament cameral i va treure la quota obligatòria a l'empresariat, cosa que va fer trontollar l'estructura de la institució, deixant-la amb l'aigua al coll. A Miquel Valls se li lloa "els esforços que va fer per mantenir la Cambra en peu" i evitar que caigués la institució per falta de diners. 

Avui, després de saber-se la notícia, els condols del món empresarial i polític català no deixen de fer bullir els mitjans. I és que 17 anys de president d'una institució com és la Cambra, són molts anys. La Cambra ha començat una nova etapa, diferent, rejovenida i clarament independentista. Ara és moment per a Miquel Valls de descansar en pau.