2018

Què ens trobarem el 2018?

El Banc Central Europeu (BCE) redueix les compres de deute públic i privat a la meitat, cosa que tindrà un impacte formidable sobre l'economia espanyola, atès que gairebé tot el deute públic d'Espanya acaba al BCE.
Per pura lògica, Espanya perdrà els milions de turistes prestats que han arribat aquests anys fugint de la inestabilitat del Magreb, Turquia, Egipte... en la mesura que la situació en aquests països es normalitzi, amb les implicacions que això tindrà.
Els “vents de cua” que han ajudat l'economia espanyola (petroli molt barat, euro depreciat, tipus d'interès reals negatius, les esmentades compres de deute pel BCE) aniran desapareixent i això deixarà Espanya cada cop més depenent de les seves capacitats.
En termes monetaris, el deute que suporten les famílies no para d'augmentar. Cada espanyola, cada espanyol, de l’edat que sigui, deu una mitjana de gairebé 40.000 euros. Encara que els tipus d'interès siguin ultrabaixos, el nominal hi és i tensa les economies domèstiques.
El consum privat s'ha convertit en un dels eixos de la “recuperació” d'Espanya, però el consum creix a una taxa superior a la del PIB. Això suposa que una part d'aquest consum es paga via desestalvi. De fet, la taxa d'estalvi actual és baixíssima, una de les més baixes dels últims anys. Una situació insostenible.
El poder adquisitiu de les famílies i dels pensionistes caurà, ja que s’enfrontaran els augments de salaris que es negocien i l’augment de les pensions amb els augments del preu dels serveis: aigua, gas, electricitat, del transport... que s'estan produint; en definitiva, de l'IPC previst.
Espanya està complint amb el seu compromís de dèficit, però a costa de carències clamoroses en serveis públics i al fet que la inversió pública es trobi en la seva cota més baixa en mig segle. L'alternativa és —seria— un augment de la pressió fiscal, però les rendes mitjanes no ho suportarien. El govern central continuarà amb el compliment d'aquest compromís.
L'estructura regional d'Espanya haurà de ser abordada: al costat de regions que han de prescindir de fons que necessiten per créixer, conviuen altres creades artificialment que no són viables ni sostenibles.
Per part dels polítics en general i del govern espanyol en particular, l'accent es continuarà posant en la creació d'ocupació: que el nombre de persones ocupades augmenti, això sí, sense entrar en el tipus de contracte que s'ofereix, en el nivell de subocupació, en les condicions de treball. Variables que, penso, continuaran degradant-se, ja que la demanda de treball és inferior a l'oferta.
I pel que fa als salaris mitjans, penso que creixeran molt poc pel fet que la competitivitat d'Espanya continua descansant en els baixos costos salarials i d'acomiadament. El salari mínim ha estat augmentat, però 3,3 milions de treballadors no ho perceben perquè no treballen les hores necessàries per cobrar-lo. En aquesta línia, el govern central ha fet molta publicitat per tota l'ocupació que s'ha creat el 2017, però no ha dit que el 90% d'aquesta ocupació ha estat temporal i que la taxa d'activitat a Espanya (el 59%) és de les més baixes d'Europa. Penso que variarà molt poc el decorat laboral al llarg d'aquest any.
Per conveniència econòmica, i a causa de la influència europea per l'impacte negatiu de la situació de tensió a la prima de risc espanyola, així com en la valoració d'Espanya en els mercats internacionals, les relacions entre Catalunya i el Govern de l'Estat espanyol entraran en una fase de negociació, en la qual Catalunya podrà obtenir una autonomia financera i fiscal semblant, a efectes pràctics, a l'establerta en l'Estatut de Gernika. En aquesta línia no seria estrany que entrés en un escenari d'independència o similar. Per la seva banda, Euskadi anirà obtenint el traspàs de competències que encara té pendents de rebre des de l'Estat, alhora que aprofundeix en les seves demandes per obtenir una caixa pròpia de la Seguretat Social.
En l’àmbit mundial —Europa en particular— possiblement s’entra en la problemàtica dels deutes impagables i en la qualitat dels actius de la banca. Una altra cosa serà el nivell de voluntat amb què es vulguin abordar aquests problemes.
També en l’àmbit europeu, i molt especialment a Espanya, es posarà de manifest la insostenibilitat del sistema de pensions. Afrontar aquesta problemàtica generarà tensions encara que s'arribi a la imposició de criteris per part dels Estats.
Potser aquest és l'any en què el món es pregunti si el dòlar EUA realment val el que fins ara s'ha acceptat que valgui.
S'avançarà en la robotització de tasques, en la Indústria 4.0, cosa que tindrà conseqüències i suposarà que, en aquesta línia de posada en marxa del nou model, un gran nombre de mesures siguin imposades, agradin o no agradin a la població. El procés serà venut per mitjà d'aliances, pactes, acords i coalicions entre partits polítics, i alguns poden ser contra natura i, fins i tot, assolir tints dictatorials.
S’avançarà en l'acceptació de la renda bàsica i en el decreixent ús dels diners fiduciaris amb l'argument que perseguir l'economia submergida, cosa que suposarà que l'oferta monetària serà molt més fàcil de controlar per part dels creadors monetaris.
El poder de les corporacions serà creixent i continuadament imparable i hi haurà una tendència més clara cap a l’oligopolització de l’economia.

[Aquest article s’ha publicat en espanyol a Santiago Niño-Becerra].