A Catalunya, els preus dels béns i serveis de consum es van enfilar al 9,7% al juny, motoritzats per l'encariment de l’energia —la guerra d’Ucraïna— i l’embranzida postpandèmia. Això és la inflació. Aturar-la i tornar-la a situar en el 2% és l’objectiu del Banc Central Europeu (BCE), que aquest dijous ha apujat un 0,5% els tipus d’interès que cobra a bancs i entitats financeres per prestar-los diners. El doble del que havia previst. Per tant, els bancs cobraran més interessos als clients per compensar l’augment del preu dels diners. Si els diners són més cars, la gent demanarem menys crèdits —consumirem menys— i els inversors deixaran de posar diners als negocis. En fi, hi haurà menys diners en circulació. Menys diners significa menys despesa. Menys despesa significa menys vendes. Menys vendes vol dir que tard o d’hora els preus cauran. Si cauen els preus, cau la inflació. El risc és que, si no es calcula bé l’augment de tipus, l’economia entri en recessió. Alhora, alguns preus estan lligats al tipus d’interès del BCE, com ara les hipoteques o els préstecs al consum. És a dir, la decisió del BCE toca la teva butxaca.
Explicar en un titular la decisió del BCE no és tan senzill. Les portades d’aquest divendres ho demostren. El Periódico, seguint la seva tradició més popular, s’ho agafa per la conseqüència més rellevant per la majoria dels ciutadans: l’augment de tipus encarirà les hipoteques de l’habitatge, en concret 100 euros més al mes segons publica el diari. La Vanguardia, al contrari, prova de cridar l’atenció qualificant la moguda de “sorpresa” en comptes d’explicar-ne la substància o la finalitat. És un recurs típic. Atraure al lector al tall amb un emplatat vistós i una mica de sal i pebre és un recurs gens estrany per explicar coses complicades. L’Ara també el fa servir —en diu “gir històric”, però— potser amb més traça, perquè n’apunta l’objectiu: frenar la inflació. A El Punt Avui no se li entén res, segurament perquè dues o tres paraules no són prou per explicar aquesta operació. Diu que el “BCE colla” i sembla que el banc central europeu ens vulgui ofegar, escanyar o cosa pitjor.
El País juga el mateix truc d’espantar i/o de fer veure la magnitud formidable de la cosa amb el verb “liquidar” —sembla que s’ha assassinat algú— i l’expressió “la pujada més gran en 22 anys”. Sense cap mena de dubte, aquest recurs impacta però, com s’ha dit suara, són detalls més aviat banals que no expliquen ni el moll de l’os de la mesura ni les conseqüències. La Razón, com l’Ara, va cara a barraca i diu que es tracta d’aturar la inflació. El Mundo parla de “la fi dels diners de franc”, expressió inquietant perquè a tots ens agraden els diners, més encara si són de franc. Afegeix, però, aixafaguitarres, que es tracta de “refredar l’economia” —expressió clàssica— i contenir la inflació. Queda per comentar l’ABC però no es deixa, perquè en portada no diu res dels tipus d’interès i la dedica íntegrament a les cuinetes polítiques del Poder Judicial en la ratificació del nou Fiscal General espanyol. Al títol principal explica que el nou cap dels acusadors públics s’ha trobat amb el banquer andorrà a qui la policia patriòtica va enfonsar el banc perquè no col·laborava a fabricar proves contra els Pujol. No se sap si el diari s’alarma o li cau bé. Segurament s’alarma amb afany de presentar al nou Fiscal General com una terminal del PSOE que vol enfangar el prestigi mundial i la trajectòria magnífica d’estadista de Mariano Rajoy, cuya vida guarde Dios muchos años.
