El títol no és molt original, d’acord, perquè ja tothom té clar cap on s’inclina el diari de la Diagonal. També és una simplificació, perquè només amb els vots del PSC, el Govern d’Esquerra suma 66 vots, a dos de la majoria necessària per aprovar els pressupostos, i caldrà afegir-hi algú més. Calia posar-lo, però, no només perquè atrau, sinó perquè anar a cercar al PSC per fer els nous pressupostos és el missatge que corre per sota de l’obertura de La Vanguardia. Un missatge en una portada: no hi ha més remei que pactar amb els socialistes. Sembla més lògic pensar que la posició del Cercle li ha servit al diari d’excusa per aconsellar al Govern en portada. Perquè resulta difícil d'empassar que el diari de referència cregui que la notícia mes important del dia és un “avís” del Cercle d’Economia sobre el que sigui —en aquest cas sobre la necessitat que la Generalitat aprovi uns nous pressupostos—.
Seria com bufar en caldo gelat, que diuen al País Valencià. No hi ha memòria de quan fou l’últim cop que algun moviment del Cercle d’Economia va tenir alguna conseqüència fora dels salons del mateix Cercle i de les pàgines dels diaris, especialment d’aquest. La Vanguardia, tradicionalment, ha estat la publicació de bord dels salotti buoni de Barcelona que s’atribueixen el paper de la mítica burgesia catalana, classe extingida a principis de l’últim terç del segle XX com a força innovadora i creativa capaç d’algun impuls o canvi remarcables pel país. Josep Pla es lamentava irònicament que el parlamentarisme (o era el republicanisme?) espanyol només havia provocat una immensa paperassa. Una cosa semblant els hi passa al Cercle o al Foment del Treball: fa anys que generen onades d’estudis, jornades i “avisos” —ara als diaris tot són “avisos”, “exigències”, “reclamacions”, etcètera— sense més resultat que anar a morir a la platja de paper imprès de La Vanguardia. Comptat i debatut, la mateixa paperassa que Pla deplorava.
La prova de tot plegat és la fotografia principal de la mateixa portada de La Vanguardia d’aquest divendres: una multitud d’empresaris, executius i mandarins aplegats a Barcelona per sotmetre la ministra de Transports, la gavanenca Raquel Sánchez, al ritu anual de reclamar el Corredor Mediterrani, blasmar els endarreriments en l’obra, plànyer-se de la inacció del govern espanyol, etcètera. “Sis anys després d'arrencar aquesta reivindicació empresarial de l’AVE —diu el diari de referència en la seva crònica—, [Vicente] Boluda [president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE, té gràcia)] ha recordat que “en democràcia hem tingut set presidents del govern [espanyol] i cap ha canviat aquesta dinàmica, és a dir, que cap ha completat l'actual Espanya radial amb una de circular, en termes d’infraestructures”.
La frase de Boluda funciona igual si canvies “set presidents del govern” per “tantes juntes directives del Cercle d’Economia”, “tantes juntes directives del Foment” o “tantes juntes directives de l’Associació Valenciana d’Empresaris”. El resultat és que el Corredor Mediterrani acumula 25 anys de retard i desenes de promeses i compromisos incomplerts dels ministres del ram. Les entitats, institucions i pròcers locals són només paisatge. Els diaris ressenyen invariablement els seus vernissatges —aquella trobada llegendària a l’IESE del 2007 sempre en la memòria— mentre el govern espanyol, qualsevol, de l’època i color que vulguis, respon “preferiria no fer-ho”, com el memorable escrivent Bartleby del conte de Melville.
