No fa gaire, en Xavier Sala i Martin explicava la història de l’inversor Isaac Newton, el científic que va descriure la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, base de la mecànica clàssica. Cap a 1712, Newton havia invertit uns quants calerons en la South Sea Company, un fons que gestionava el deute del govern britànic. El matemàtic va obtenir bons beneficis a mesura que augmentava el preu de les accions en la dècada de 1710. Tanmateix, el 1720 les accions van experimentar una de les pujades i caigudes més llegendàries de la història financera.
En les primeres etapes del boom, Newton va pronosticar que acabaria malament i va liquidar la seva participació amb un gran benefici. Però la bombolla s’inflava més i més i Newton no va resistir la temptació de tornar a comprar accions de la SSC just el moment abans que s’esfondressin. Ho va perdre gairebé tot. La història de les pèrdues de Newton és una de les històries més famoses de la literatura financera. En analitzar les seves pèrdues, Newton va dir que podia “calcular els moviments dels cossos celestes, però no la bogeria de les persones”.
Una mica de tot això és el que hi ha darrere de les portades d’aquest dissabte sobre la sacsejada borsària del Deutsche Bank. El Financial Times explica la patacada del gegant financer alemany i la consegüent caiguda de les borses amb termes com “sentiment pessimista”, “por” o “temor al contagi”. Fan el mateix els diaris que parlen d’aquesta crisi en primera pàgina.
En Sala i Martin afegia que és molt difícil evitar una corredissa bancària perquè no respon a cap raó sinò a les tripes i als temors dels dipositants, que es disparen amb la pura sospita o malfiança, encara que les autoritats mundials hagin intentat apaivagar les preocupacions dels inversors després de la fallida de dos bancs regionals estaunidencs (Silicon Valley Bank i Signature Bank) i l’absorció precipitada de Credit Suisse per part del seu rival UBS. Pels títols que es llegeixen a les portades d’aquest dissabte, sembla que els diaris s’han apuntat al dramatisme, que és la millor manera de espantar als dipositants i generar la crisi bancària que diuen que se sospita que seria possible.