Els bons títols de la portada de La Vanguardia fan venir tremolor de cames. Diu el principal que el governador del Banc d’Espanya recomana més impostos i menys despesa pública per acarar-se amb la recessió econòmica derivada de la pandèmia. Alhora, segons el subtítol, el mateix governador alerta de l’augment de les desigualtats, que afecta especialment dones i jovent —aquest és el tema que ha triat El Periódico per al seu títol principal—. El governador, Hernández de Cos, ha formulat els dos conceptes en el mateix discurs. Costa d’entendre que algú en la seva posició no sigui conscient que, a Espanya, una cosa va amb l’altra, i que el que proposa com a remei al títol tindrà les conseqüències de les quals ell mateix ens alerta al subtítol. Aquesta gent, d’on la treuen?
Traduït al llenguatge de diari popular —la tècnica és simplificar i exagerar sense explicar mentides— el títol podria ser: “El Banc d’Espanya vol que la crisi també la paguis tu”. El subtítol seria: “Així es va reaccionar a la recessió del 2008 i no va anar gaire bé”. Una alternativa: “Seràs més pobre i tindràs menys prestacions socials (i confinat)”. Etcètera.
La bona notícia és que el Banc d’Espanya (BdE) no té poder per decidir polítiques concretes —ni gaire poder en general, que està traslladat al Banc Central Europeu—. La tasca principal del BdE és supervisar el sistema bancari espanyol. També ho havia de fer abans de la recessió de la passada dècada, la que va acabar justament en el rescat dels bancs, als quals es coneix que no vigilava ningú, com queda ben documentat en diversos llibres de gent seriosa. La mala notícia és que el BdE sí que influeix en els planificadors de polítiques econòmiques i socials.
A més, pel que avancen El Mundo i l'ABC —que té el valor que té, ja ens entenem—, sembla ser que l’ensenyament concertat no es beneficiarà del pla de reconstrucció postpandèmia. A Catalunya, aquestes escoles suposen més d’un terç dels alumnes i, com explica en Jordi Barbeta per aquí ("Uf! I ara tornen els papanates!"), no poden tancar d’un curs per l’altre perquè no hi ha prou centres públics per assumir tants estudiants. Això sense entrar a discutir la part substancial de la cosa, que és la llibertat, etcètera. Es veu que quan la recessió (o la pandèmia) entra per la porta, la llibertat salta per la finestra —i la cartera també.
