Portades: el govern espanyol (i El País) fan l’orni amb la vaga del transport

Molt curiós com El País mai ha obert aquests últims dies la portada impresa amb la magnitud de la tragèdia de la vaga del transport. Més curiós si llegeixes la seva cobertura a la web, que ahir a la nit obria a tota castanya amb l’aturada i les seves conseqüències, encara no greus però gairebé. Aquesta és la primera pantalla de la web del diari ahir a la una i escaig de la matinada (a sota de la peça tens la portada de paper, per si les vols comparar):

epw

Portada web d'El País

El País, agradi o no, és el diari de referència d’Espanya. Ho és perquè les ambaixades i els corresponsals estrangers l’hi consideren. El diari, no cal dir-ho, coneix perfectament la seva posició. Per això és desconcertant que ignori el tema en la seva portada de paper. Què apareix i com a la portada és una decisió, diguem-ne, única i definitiva, i la tria dels fets del dia anterior que es consideren rellevants ve a ser una foto del criteri informatiu dels responsables de la redacció del diari. Per això té interès —perdona la pedanteria— el Quioscos & Pantalles. Si no fos pel valor de la portada impresa, aquesta peça seria l’autòpsia del cadàver de la realitat de fa deu o vint hores, d’un món mort que ja ha canviat, d’un artefacte —el diari de paper— que agonitza.

Quin serà el motiu que ha dut a El País a no posar en primera pàgina més que la proposta del govern espanyol de gastar 500 milions d’euros en subvencions al preu del gasoil? Només ahir i per sota de la pàgina. Pots pensar que és perquè s’extralimiten en el seu afany de protegir l’Executiu de Pedro Sánchez però costa de creure. No serà per manca de suport d’El País a la coalició PSOE-Podemos però, en aquest cas, és massa. És estrany, perquè els fets estan a la vista de tothom. Pedro Sánchez i els seus ministres han reaccionat tardíssim a la vaga —activa des del 14 de març— i hi han volgut intervenir tot negociant amb entitats que no representen a bona part o la majoria dels afectats. Les ministres encarregades de resoldre el tema —Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica, i Raquel Sánchez, titular de Transports— no només no volen rebre la representació real dels transportistes rebels, sinó que els acusen d’estar manipulats per l’extrema dreta i afavorir l’agressió militar de Vladímir Putin a Ucraïna. Entretant, Sánchez espera que la Unió Europea prengui algun determini, mentre països com França o Àustria ja han endegat mesures… que agraden als vaguistes. L’ombra del desabastiment plana sobre sectors sencers de l’economia, especialment l’agroalimentari, i sobre el rebost de gent com tu. Les pèrdues en la cadena alimentària de la primera setmana d'atur s’enfilen ja a 600 milions i 100.000 llocs de treball estan en risc, segons les patronals del sector del consum. En fi, que fa molt estrany, més encara si compares la primera d’El País amb les de la resta de diaris.

També té gràcia com El Punt Avui i l’Ara obren amb l’anunci d’un decret per protegir la llengua catalana a l’escola. Oficialment, es tracta de “reforçar el model d'escola catalana i dotar de major seguretat jurídica els projectes lingüístics dels centres”, segons va dir ahir el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray. Aquesta regulació desplega el títol II de la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada fa… 13 anys. Cambray no va concretar com la nova normativa aconseguirà aquells objectius i donarà resposta a la imposició arbitrària del 25% de castellà a les aules feta pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per això sobta la ingenuïtat dels dos diaris. Són ben conscients que amb la llengua hi viatja el mateix país i voldrien veure en les generalitats i bones intencions del conseller una acció decidida i determinant que, de moment, encara no existeix. D’aquí l’entusiasme de les portades. Que el periodisme ha de passar comptes als governants es diu per moments com aquests. De vegades, però, la il·lusió sincera o l’interès noble dels periodistes ens fa veure darrere de les paraules buides dels governants i poderosos la realitat que desitjaríem… i resulta que només n’és l’esborrany.