Les modes són una realitat? A vegades és difícil palpar-les i quantificar-les, però hi ha una que comença a prendre força. Des dels Estats Units ha pres força un concepte: la gran renúncia i ràpidament ha tingut una resposta, el gran acomiadament. Anem a pams. Milers de persones han abandonat la feina des de començament d'aquest any 2022. Es tracta d'un fenomen que es coneix com la “gran dimissió” o la “gran renúncia” i s'ha anat estenent fins arribar a casa nostra. Amb la tornada després de les vacances, amb el “nou curs” recent inaugurat, són molts els que es plantegen objectius i preferències professionals.
Una tendència americana
El 2021, 40 milions de nord-americans van deixar la seva feina. Es tracta d'una tendència del mercat laboral sorgida després de la crisi del coronavirus i en què els treballadors deixaven la feina majoritàriament per estar descontents amb els seus llocs. Tal com reflecteixen els informes de la Seguretat Social, des de començament d'any el nostre país ha registrat els majors índexs de renúncia des de que es tenen dades: al voltant de 30.000. Només a l'abril, 5.500 persones van abandonar el lloc de treball per iniciativa pròpia. Les companyies es troben davant d'un complicat repte de retenció del talent. Com prevenir aquesta fugida? Quines accions han de posar en marxa les empreses? Aquestes preguntes se les han fet molts responsables. Woffu, startup especialitzada en l'optimització de la gestió del temps dels empleats, aposta per uns canvis concrets.
Solucions en positiu
D'entrada, donar flexibilitat al lloc de treball. Una de les opcions principals a tenir en compte a l'hora de retenir el talent és, sens dubte, oferir flexibilitat als empleats a l'hora de gestionar els seus horaris. Oferir facilitats per teletreballar o flexibilitzar les entrades i sortides de l'oficina pot resultar enormement útil per evitar que els empleats acabin “cremant-se” i buscant alternatives. En aquest punt hi ha una dada important i és que, si analitzen les xifres, hi ha un patró força significatiu: el nombre més gran de renúncies es produeix en el segment de població que va des dels 30 als 45 anys. D'altra banda, cal assegurar un benestar físic i mental a nivell laboral. Amb l'esclat de la pandèmia fa dos anys ens vam adonar de com és d'important preservar i cuidar la salut mental de les persones. I també la física, és clar. L'estrès, l'ansietat o la depressió poden ser factors determinants per desencadenar la desgana a la feina i la necessitat de buscar un “lloc millor”. Això passa, tal com se sosté des de Woffu, per desenvolupar programes específics per millorar la salut física i mental dels empleats, a través d'espais o classes de meditació, exercici físic, esmorzars saludables i recursos per als treballadors.
També cal tenir en compte, més enllà de canvis quirúrgics, una gestió i distribució idònia de les càrregues de treball. No és estrany comprovar que a moltes empreses la distribució de les càrregues de treball no és la més idònia. Les raons? No s'està contractant personal, es prenen decisions desencertades i sempre acaben carregant amb la major part de les tasques aquells empleats que solen mostrar més predisposició per treure la feina endavant. Aquestes dinàmiques, que encara que no siguin normals solen fluir naturalment durant molt de temps, poden acabar esgotant les persones, que comproven que les càrregues de treball sempre recauen sobre ells i que verifiquen, dia rere dia, que l'empresa no està fent res per fer una redistribució més justa de les tasques. Aquest problema, que pot estar present tot el temps o només durant temporades en què els pics de treball són més elevats, pot trobar solució per diferents vies.
Per això, els experts també aposten per la comunicació personal i periòdica amb els empleats. Els responsables de recursos humans i caps d'equip han de mantenir reunions personals periòdiques amb els empleats, on apropar posicions i obtenir el seu feedback de la manera més directa possible. I per això no cal esperar que es produeixi la manca de sensació de pertinença a l'empresa. Són necessàries reunions periòdiques perquè els empleats expressin les seves inquietuds i necessitats, encara que sembli que no hi ha res del que parlar. Aquestes reunions encara tenen més sentit a la tornada dels empleats després de processos personals complexos: la maternitat o paternitat, una baixa mèdica o el dol per la pèrdua d'un familiar o ser estimat.
"L'acomiadament silenciós fa anys que va arribar"
Aquest és un camí que els responsables d'una empresa poden emprendre, però n'hi ha un altre de més dràstic: l'acomiadament directe. La resposta pot anar a l'extrem radicalitzat i també s'ha constatat que, davant una crisi econòmica mundial, els resulta més fàcil aplicar la màxima del "ningú és insubstituïble" que crear estructures d'equip fortes i consolidades. Aquest també ha passat a tenir un nom propi i una entitat: l'acomiadament silenciós. En anglès l'han batejat com el 'quiet firing', és un tipus d'acomiadament “sota radar” sense cridar gaire l'atenció no com va ser el tema dels ERTEs en el seu moment. Una mica més de l'estil de “convidar la persona a poc a poc i amablement a abandonar l'empresa”. D'aquesta manera es constata, Daniel Pascual, Executive Coach and Business Mentor, que l'empresa té poca paciència i temps. Està sota pressió. "Tenim una crisi encara per arribar-hi i per definir-se. No sabem l'abast, però segur que serà una desacceleració de l'economia. I és clar que això crea tensió i necessitat de ser àgils i ràpids. No vull sonar alarmista o injust, però has de tenir clar que hi ha moltes persones que estan molt o més famolenques volent ocupar el teu lloc. Per això, el raonament de la direcció de l'empresa pot arribar a ser el següent".
I afegeix: "La clau és la paraula silenciós perquè aquest tipus d'acomiadament té nivells o passos. Pot arribar a ser un procés perllongat en el temps i com deia sota el radar, sense fer-se notar gaire. En aquest procés se't van pujant les exigències per evidenciar el teu baix rendiment, se't va deixant fora de les promocions, pujades de sous o projectes importants". I conclou: "M'atreviria a dir que l'acomiadament silenciós ja està tenint lloc des de fa temps, molt abans de la gran resignació".