Cop del TC al govern espanyol. El Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional per unanimitat la regulació del pagament fraccionat de l’impost sobre societats aprovat pel govern de Rajoy el 2016. L’alt tribunal ha estimat la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per l’Audiència Nacional i conclou que la mesura “afecta al deure de contribuir”.
La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Juan Antonio Xiol Ríos, aborda la vulneració dels límits materials del Decret Llei. En aquest sentit, l’Audiència Nacional plantejava la vulneració de l’article 86.1 de la Constitució perquè considerava que el decret no podia afectar els drets, deures i llibertats dels ciutadans regulats a la mateixa i, entre els quals, hi ha el de "contribuir al sosteniment de la despesa pública”.
El tribunal remarca que, tenint en compte el tribut afectat, que és un dels principals del sistema tributari espanyol, i per “l’entitat de la modificació que s’hi introdueix”, afecta aquest deure. En aquest sentit, la sentència detalla que la mesura no incideix en la quantitat final de l’impost sinó que fa referència a un pagament a compte. Per això, el tribunal considera que afecta de manera “substancial” a la seva quantificació i que ho fa en relació a empreses grans que, encara que siguin poques en nombre, “són les que aporten més de la meitat de la recaptació de l’impost”.
El TC, en canvi, no es posiciona sobre la possible vulneració del principi de capacitat econòmica que plantejava l’Audiència Nacional.
Vigent des del govern de Rajoy
El govern de Mariano Rajoy va aprovar el setembre del 2016 el decret llei que establia un tipus mínim de pagament fraccionat del 23% en l’impost sobre societats per a les empreses que facturessin més de 100 milions d’euros anuals i del 25% per a banc i refineries.
L’alt tribunal va admetre a tràmit la qüestió d’inconstitucionalitat l’abril de l’any passat plantejada per l’Audiència. L’AN considerava que el decret llei infringia dos articles de la Constitució relacionats amb el deure dels ciutadans a contribuir en el sosteniment de la despesa pública.
En aquest sentit, al·legava que el fet que la quota final de les societats pogués ser inferior a la que resultava del pagament fraccionat –aprovat en el decret- no implicava que el contribuent no hagués de suportar una pressió fiscal superior a la quota definitiva durant el temps entre el pagament fraccionat i la liquidació de l’impost.