El Tribunal Suprem ha decidit que és el banc i no el client el que ha d'abonar l'impost sobre actes jurídics documentats en la signatura d'una hipoteca, corregint així la seva doctrina anterior.
En una sentència datada el 16 d'octubre, l'alt tribunal estableix que és l'entitat prestadora, i no qui rep el préstec, el que té interès a inscriure l'operació i elevar a escriptura pública.
D'aquesta manera, la sala tercera del Tribunal Suprem modifica la seva jurisprudència anterior i interpreta el text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i conclou que no és el prestatari el subjecte passiu d'aquest impost, sinó l'entitat que presta els diners.
El banc, no el client
El "negoci inscrivible", aclareix la sentència, és la hipoteca, i l'únic interessat en l'elevació a escriptura pública i la ulterior inscripció d'aquells negocis és el prestador (el banc), que només mitjançant aquesta inscripció pot exercir l'acció executiva i privilegiada que deriva la hipoteca.
La decisió respon al recurs presentat per l'Empresa Municipal de l'Habitatge de Rivas Vaciamadrid contra una sentència de Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid de juny de 2017, i anul·la un article del reglament de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.
La decisió ha comptat amb el vot particular del magistrat Dimitry Berberoff, que era partidari de mantenir la jurisprudència anterior, que establia que era el client i no el banc el que havia de fer front a l'impost.
El febrer d'aquest any, el Suprem va dictaminar que qui havia de fer front a l'impost d'actes jurídics documentats era el client i no les entitats amb les que es subscriu el préstec; per unanimitat, el ple de la sala civil va descartar llavors abús en l'aplicació sobre el prestatari del gravamen.