Com sol passar sempre últimament en la política catalana, les assistències i presències a la manifestació de la Diada de diumenge vinent, 11 de Setembre, s'han convertit en objecte de discussió partidista i entre independentistes, apartant del debat polític les veritables preguntes: hi ha motius per sortir al carrer una vegada més el pròxim dia 11? Ha canviat alguna cosa perquè els que hem assistit aquests últims anys a la manifestació puguem quedar-nos tranquil·lament a casa? L'estat espanyol ha canviat l'actitud repressiva contra l'independentisme? I la resposta no deixa espai a dubtes: res no ha canviat des de la primera gran manifestació de l'any 2012 que va convocar l'ANC, i a la qual Òmnium i AMI hi van donar el seu suport, i l'objectiu polític continua sent el mateix. Per tant, és imperatiu que la veu de la ciutadania a favor de la independència s'escolti alt i clar des del carrer.

Només el vol gal·linaci, estèril, pesat i esgotador pot estar allunyant aquestes preguntes del debat públic i dels dirigents polítics i estar convertint-ho tot en un veritable fangar. Ja n'hi ha prou d'aquest lamentable espectacle d'insults i desqualificacions més propis d'un pati d'escola que d'una societat adulta i madura. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha decidit no anar a la manifestació i així ho ha anunciat aquesta setmana. No serà el primer president que, estant en el càrrec, hagi optat per seguir-la des del despatx i no al carrer, encara que el moment polític també era un altre. Artur Mas, per exemple, rebia els convocants al final de la manifestació al Palau de la Generalitat.

Personalment crec que és un error que el president Aragonès hagi dit que no hi acudirà, i la primera autoritat de Catalunya ha de llegir correctament què representa la manifestació de l'11-S per a molta gent. Una mirada que, per l'important càrrec que ostenta, ha d'anar molt més enllà de qui la convoca. Però també penso que el veritable objectiu de la manifestació hauria de ser denunciar les actituds de l'estat espanyol i exigir la independència. I no una concentració contra el Govern i els partits independentistes com en algun moment s'ha plantejat o així s'ha donat a entendre. Perquè una cosa és que a alguns polítics els xiulin —sempre ha passat i la llibertat d'expressió és això— i una altra és que hi hagi un pronunciament explícit.

Encara falta una setmana per a la manifestació i hi hauria d'haver temps perquè les coses es poguessin reconduir. Altres vegades s'ha fet així i el resultat no ha estat en detriment de ningú sinó en benefici de tots. Cadascú té dret a projectar el relat que vulgui, a fer la convocatòria que li plagui i a portar les pancartes amb els lemes que desitgi. Les diferents mirades de l'independentisme sobre el país actual i el futur són una realitat i, per tant, són normals els diferents accents. Però la manifestació multitudinària de la Diada i el missatge que suposa per a Espanya i el món és del conjunt de l'independentisme. De tots els que surten al carrer i que amb la seva presència situen la reivindicació nacional de Catalunya al mapa.