Sobren motius per al que, amb encert, ha denunciat Diana Riba posant negre sobre blanc el que sí que va ser i continua sent un autèntic cas de lawfare, com és la persecució de l'independentisme català. Hi ha exiliats, presos polítics, milers de persones en diferents causes judicials i, de retruc, una llei d'amnistia que el govern socialista es resisteix a publicar al Butlletí Oficial de l'Estat fent un ús malintencionat i aprofitat del que es va aprovar al Congrés dels Diputats amb un tràmit d'urgència. I uns fiscals del Tribunal Suprem que defensen que al president Carles Puigdemont i als condemnats per malversació en el judici del procés no se'ls pot aplicar l'amnistia. Tot això mentre s'intenten obrir noves causes que esquivin la llei d'amnistia amb la sorprenent aparició, amb molta frivolitat, de delictes de terrorisme.

Tot s'hi val i això no és comparable, es miri per on es miri, al melodrama de Pedro Sánchez, que ja veurem en què queda, en el seu moment, ja que només som davant d'una citació com a investigada per un jutjat de Madrid. Riba ha assegurat que, per experiència pròpia, coneix les actuacions de la justícia espanyola. També, en una carta pública —feliç retorn al passat epistolar encara que sigui provisional— recorda a Sánchez que és la primera campanya com a candidata d'Esquerra a les europees que pot fer amb "relativa normalitat", ja que la seva parella, Raül Romeva, "a qui també estimo amb bogeria, va passar 1.221 dies a la presó per fer un referèndum". I no falta una oportuna pulla directament a la mandíbula del socialista: del total de dies empresonat, Romeva n'hi va passar 33 sota el govern del PP de Mariano Rajoy i 1.188 sota un govern socialista "encapçalat per vostè".

Qualsevol parella dels presos del procés hauria pogut explicar la seva pròpia història que diferiria ben poc de la de Riba. I també compartiria el vaticini final, d'altra banda, aplicable a tots els partits: que el PSOE no és el que diu, és el que vota. També es podria agregar que és el que fa. I a vegades, fins i tot, el que va fer i el rastre que ha deixat. Aquest dijous el Tribunal Constitucional, en un d'aquests jocs de mans curiosament tan oportuns, als quals ja estem avesats, ha aprovat per unanimitat donar la raó a un recurs d'empara del PSC que reclamava declarar la nul·litat dels acords de la Mesa del Parlament del 18 i el 19 d'abril del 2023, que habilitaven un sistema perquè el conseller exiliat Lluís Puig, diputat al Parlament abans i també ara, pogués votar.

El PSOE no és el que diu, és el que vota; també es podria agregar que és el que fa, i a vegades, fins i tot, el que va fer i el rastre que ha deixat

Com a solució, el Parlament va impulsar un vot telemàtic transitori per permetre que Puig hi participés, però això ha estat curtcircuitat. Per extensió, es pot entendre que tampoc no és vàlid per a Puigdemont. Tot això, cinc dies abans de la constitució de la nova Mesa del Parlament dilluns a la tarda, és una complicació més en els pactes que s'estan intentant. Hauria d'ajudar a facilitar un acord entre Junts i Esquerra, però en la política catalana res no és clar i la boira sempre és espessa. El PSC va denunciar que era un acord matusser que només buscava contravenir la jurisprudència del Tribunal Constitucional. No li faltava raó, però en política les coses tornen com un bumerang i sempre en el moment més inoportú. Jo no sé què faria ara el PSC si hagués pensat que li esclataria aquesta setmana; encara que suposo que mirar cap a un altre costat. Hauria estat el més intel·ligent.