Veient Felipe González, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez celebrant aquest dilluns els 40 anys d'aquell octubre de 1982 en què el PSOE va obtenir la primera victòria electoral, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats, és obligatori mirar enrere. En cap cas per malenconia, sinó per les oportunitats desaprofitades i que han anat quedant enrere en la transformació d'un estat que sortia de la dictadura i que l'esquerra hauria pogut canviar d'una altra manera. Lluny d'això, la visió de la Transició espanyola té avui una perspectiva on els clarobscurs són tan importants que el dibuix resultant és un rei escapat als Emirats Àrabs Units perseguit judicialment per nombrosos casos de corrupció, una Espanya amb una visió tan centralista que fins i tot costa de dir que sigui autonòmica, perquè sona a exageració, i un estat on la persecució política campa al seu aire, la justícia s'ha apoderat de competències que no li pertoquen competint com un factor d'inestabilitat democràtica i la llibertat d'expressió és perseguida d'una manera com no passa en cap dels països del nostre entorn.

No és, per tant, un balanç mínimament esperançador. És cert que es van transformar infraestructures, es va instaurar la sanitat universal —eix fonamental de l'estat del benestar—, es va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i a l'OTAN, i l'Estat es va modernitzar de manera important. Però, al costat d'aquestes fites d'aquells anys, també hi va haver els GAL, la creació dels quals ja està totalment acreditada que va ser obra directament del govern socialista i que la X d'aquella operació il·legal va ser Felipe González; i la gestió del cop d'estat del 23 de febrer de 1981, que va tombar els colpistes Milans del Bosch i Tejero, però va deixar un peatge de renúncies, sobretot autonòmiques, que van acabar sent irreversibles. El pas del temps ha anat donant una perspectiva diferent del que va passar durant aquells anys i els llavors considerats èxits han anat perdent bona part de la màgia. Com que una imatge val a vegades més que mil paraules, la fotografia de l'acte celebrat a Madrid, amb un Felipe González amb cara d'enfadat i malhumorat, és justament el contrari d'aquell president rialler i amb fama de seductor.

Els socialistes s'han acabat convertint en un partit imprescindible per tapar la corrupció del règim del 78, ja que, lluny de situar-se a l'esquerra que se suposa que els correspon, han apostat per presentar-se com el partit cohesionador d'Espanya i estendard de la monarquia borbònica. Aquestes dues apostes han estat sempre presents en els últims 40 anys i aquest ha estat el gran servei dels presidents socialistes a la, constitucionalment parlant, indissoluble unitat d'Espanya. Van barrar les aspiracions de Catalunya amb la LOAPA, que malgrat que va ser tombada en part pel Tribunal Constitucional —eren uns altres temps, també al TC—, va ser el primer retrocés seriós del model autonòmic. González i Alfonso Guerra van fer realment un cafè per a tothom, però americà, no expresso. Fins i tot el cafè brillava per la seva absència.

Però segurament on li costarà més al PSOE que la història li sigui benèvola serà en com ha tapat la corrupció de la monarquia, fins i tot a costa de violentar la legislació fins a extrems difícils de defensar, la qual cosa ha empitjorat enormement la imatge d'Espanya a l'estranger. Els socialistes no han aixecat catifes, sinó que hi han amagat a sota tot el que podia ser objecte d'una investigació. Així han vetat comissions a les Corts Generals, com si fossin el PP, Vox o Ciutadans. Al costat d'aquesta cara espanyola, a Catalunya, la revelació del 2017 fent-se còmplices de l'aplicació del 155 i la suspensió de l'autonomia catalana al costat de Mariano Rajoy va ser el corol·lari d'un socialisme cada vegada més semblant al PP. Una aliança que llavors hauria semblat impensable entre aquells socialistes de puny alçat i els polítics de la dreta, reciclats, molts d'ells, de la dictadura franquista.