L'any 2024 deixa tantes carpetes conflictives obertes que res no convida a l'optimisme per al tot just arribat 2025. L'horitzó que podem entreveure està replet d'amenaces i tot apunta que la voràgine informativa dels dotze mesos vinents serà d'una tensió més gran al món, una situació econòmica de reducció del creixement i una autèntica guerra comercial. El 2025 s'iniciarà amb l'arribada a la Casa Blanca de Donald Trump després del seu aclaparador triomf electoral el novembre passat davant Kamala Harris que, a la fi, va demostrar ser tan mala candidata com vicepresidenta. El retorn de Trump està marcat en vermell des de fa mesos a totes les cancelleries europees i caldrà veure com i quant influeix en l'onada conservadora ja existent i que s'ha vist en gairebé tots els processos electorals realitzats en l'any que marxa. A Europa, sense anar més lluny, molt o poc, tots els governs han anat girant cap a la dreta en vista de l'augment important de les formacions d'extrema dreta o, si es vol ser més suau, de la dreta extrema.

A Itàlia, Giorgia Meloni va arribar a la presidència del Consell de Ministres d'Itàlia l'octubre de 2022 com a líder de Germans d'Itàlia, formació que té les seves arrels polítiques en el Moviment Social Italià (MSI), que va sorgir de les cendres del feixisme de Mussolini. Meloni va ser una avançada de tot el malestar que s'estava forjant a Europa i ha liderat un cert viratge a la UE respecte a la immigració amb el beneplàcit de Brussel·les. El 2024, segons la revista Forbes, Meloni era la tercera dona més poderosa del món, mentre que fa uns dies, Político Europe l'ha considerat la persona més poderosa d'Europa el 2025. A França, espera el seu moment Marine Le Pen al capdavant d'Agrupació Nacional i existeixen molts dubtes sobre que el president Emmanuel Macron no hagi d'avançar les eleccions presidencials previstes per a 2027. Avui, el país gal viu, políticament parlant, amb respiració assistida i el primer ministre François Bayrou lidera des del passat 13 de desembre un govern que pot durar setmanes o mesos. De fet, el seu antecessor, Michel Barnier, no va arribar als tres mesos al càrrec, ja que una moció de censura de Marine Le Pen i l'extrema esquerra de Mélenchon el va fer fora del càrrec.

Alemanya, la coneguda com a locomotora d'Europa, travessa la seva pitjor crisi econòmica des de la postguerra i que, entre altres conseqüències, ha portat a un 21% de la seva població —17,5 milions de persones— a viure per sota del llindar de la pobresa. El president alemany, Frank-Walter Steinmeier, va convocar la passada setmana eleccions per al 23 de febrer després que el canceller Olaf Scholz així l'hi demanés en col·lapsar el seu govern conegut com la coalició del semàfor i formada pels socialdemòcrates de l'SPD, els liberals de l'FDP i Els Verds. Ningú dubta que els democristians de la CDU guanyaran les eleccions, però el gran interrogant és si l'SPD és capaç de mantenir la segona posició o se l'arrabassarà la formació d'ultradreta Alternativa per Alemanya (AfD). En l'últim sondeig publicat aquest mateix dimarts de l'institut Insa, AfD continuava pujant i s'enfilava al 20,5% dels vots, molt per darrere de la CDU/CSU amb el 31%, però amb un avantatge significatiu respecte a l'SPD que es quedava en el 16% dels sufragis.

L'horitzó que podem entreveure està replet d'amenaces i tot apunta que la voràgine informativa dels propers dotze mesos serà d'una tensió més gran al món

Si apropem la mirada a la situació en la política espanyola, caldria anar fins als anys 90 i l'eclosió de casos de corrupció al PSOE i al govern de Felipe González per trobar una situació similar. Aquest dijous publicàvem una excel·lent radiografia sobre com ha estat el deambular parlamentari del govern de Pedro Sánchez aquest 2024. Doncs bé, ha patit 71 derrotes parlamentàries i Junts hi ha estat darrere de set de cada deu, amb un in crescendo des de l'estiu. Entre les més significatives derrotes infligides estan el rebuig de la senda de dèficit, pas previ per a una aprovació de pressupostos, la reforma de la llei d'Estrangeria, les reprovacions dels ministres Grande-Marlaska (Interior) o Óscar Puente (Transports) o més recentment la derogació de l'impost a les energètiques, un moviment aquest que ha situat per primera vegada Junts com un aliat amb qui comptar en la política espanyola per part del món empresarial.

Aquest permanent desacord, fruit en bona mesura dels incompliments de Sánchez amb Carles Puigdemont, ha desembocat en l'exigència de Junts que el PSOE permeti la tramitació d'una iniciativa legislativa perquè el president espanyol se sotmeti a una qüestió de confiança, cosa que la Moncloa ha rebutjat, almenys, fins al moment. La qüestió s'hauria de dirimir el dia 7, a la tornada de les vacances, a la Taula del Congrés. Tot això, per no parlar dels nombrosos casos judicials que afecten el PSOE i Pedro Sánchez i que han desembocat, per primera vegada en democràcia, en el fet que Begoña Gómez, l'esposa del president, hagi hagut de declarar com a investigada, o que David Sánchez, el seu germà, també tingui una causa oberta. De fet, la política judicial ha desplaçat en molts moments el focus del parlament o del govern cap al Tribunal Suprem o l'Audiència Nacional, enmig d'acusacions de lawfare del govern a membres de la judicatura. La cirereta ha estat la decisió de la Sala Penal que va acordar el mes d'octubre passat per unanimitat obrir una causa contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per un presumpte delicte de revelació de secrets en relació amb la difusió de dades relatives a una investigació per delictes de defraudació tributària i falsedat documental contra un particular (la parella d'Isabel Díaz Ayuso).

Deixo per a l'article de demà els meus pronòstics per a Catalunya i Barcelona, on malgrat l'aparent calma política, l'absència de majories estables pot ser un hàndicap per a 2025. Mentrestant, un enorme desig d'un molt bon 2025 per a tothom des d'ElNacional.cat.