Tres dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils i sense noves notícies especialment destacables en el terreny policial, val la pena recopilar els aspectes més destacables des de la tarda del dijous 17 d'agost, que es podrien concentrar en punts.

En primer lloc, si en aquelles primeres hores ja s'afirmava que la ciutadania, els professionals directament afectats i el Govern havien estat a l'altura d'una tragèdia descomunal, res d'això no ha de corregir-se, ni matisar-se. Al contrari, a mesura que passen les hores un legítim sentiment d'orgull és més que perceptible. Encara que sembli un tòpic, Catalunya ha donat el millor de si mateixa i ha demostrat que està preparada. Tots els que deien maliciosament que a Catalunya només es treballava per la independència han topat de cara amb la realitat: professionals de tots els àmbits han respost amb celeritat, eficàcia i encert. A partir d'ara, de bromes, les justes i prou.

En segon lloc, els Mossos. La policia catalana s'ha fet gran de cop. Cap cos de seguretat no ha estat tan denigrat des de Madrid com la policia catalana. S'han regatejat de manera indecent els agents que calien, se li ha impedit de ser present en taules d'intercanvi d'informació internacional, se l'ha volgut presentar com una policia nacionalista i moltes coses més. El mateix que ha passat amb els seus responsables polítics, des del conseller Joaquim Forn fins al director general Pere Soler. Tots dos van ser literalment massacrats per l'oposició al Parlament i per la premsa escrita a Madrid quan van ser nomenats el mes de juliol passat pel seu clar posicionament independentista. No és que no tinguessin els clàssics primers 100 dies abans de qualsevol balanç, sinó que abans dels 100 primers minuts ja es demanaven dimissions. Des d'aleshores, silenci. Ara, encara més. La policia de Nova York que elogia específicament la resposta dels Mossos i la influent periodista madrilenya María Ramírez que assenyala que en tots els atemptats que ha cobert als Estats Units i a Europa no recorda un cas en què les autoritats hagin informat tan bé. Són dos exemples, però se'n podrien esmentar molts més.

En tercer lloc, la reacció de l'Estat. Si deixem a part el voluntariós paper del delegat Enric Millo, l'Estat ha reaccionat com el paquiderm que és. Tard i amb lentitud. El primer dia Rajoy no va viatjar a Barcelona fins set hores després de l'atemptat; el ministre de l'Interior, José Ignacio Zoido, va arribar literalment corrents, de matinada, a la reunió de la Delegació del Govern; Soraya, no se sap amb precisió si aquella mateixa nit o divendres al matí; el Rei, a última hora del matí i la Reina, dissabte. Al furgó de cua, el curiós ministre d'Exteriors, Alfonso Dastis, que fins aquest diumenge no se l'ha vist per Barcelona i això que aquests dies hi han passat els seus homòlegs d'Alemanya, França i Portugal, que han estat rebuts pel conseller Romeva. Aquest diumenge, en canvi, Dastis s'abraçava al titular d'exteriors italià, segurament per pal·liar crítiques. D'una manera menys ostensible, apareixia Angelino Alfano dipositant una corona de flors amb el president Puigdemont a la Rambla.

En quart lloc, la premsa. Els mitjans de comunicació escrits i no escrits de Madrid i alguns escrits de Barcelona han tingut, en alguns aspectes, una actitud senzillament miserable. No tot val sempre i molt menys després d'un atemptat. En la història d'aquests últims dies està concentrat més odi i mentides que en dècades de conllevancia. Una pena. I, lamentablement, un avís del que vindrà. I del que fa temps que està venint.

En cinquè lloc, la mirada internacional. En termes generals, exigent però elogiosa. La gran majoria dels mitjans de comunicació del món sencer no entenen de misèries domèstiques i només volen saber què ha passat i avaluar si la resposta que s'està donant és la correcta. Nota alta, en general, i algunes informacions que haurien de preocupar a Madrid, si és que volen saber com es veu més enllà de la Cibeles. No cal arribar a l'extrem del The New Yorker posant Puigdemont com a exemple per a Trump, però molts articles han destacat el caràcter inclusiu de tots els discursos del president català.