A punt d'arribar a la setmana de la tragèdia del País Valencià i quan encara es desconeix el nombre final de morts i de desapareguts, ha arribat el moment d'orientar tots els esforços a la reconstrucció dels municipis afectats. Ja no serveix de molt més recrear-se en la incapacitat del Govern de Carlos Mazón que, amb la seva negligència, ha engrandit la desgràcia. Tampoc no té avui gaire més recorregut culpar Pedro Sánchez per la seva gestió de la crisi: a la vista està que podia haver fet molt més i que així li era exigible com a president del govern espanyol. Menys encara val preguntar-se qui va programar la visita dels reis a la zona zero de la DANA que va acabar enmig d'insults, desqualificacions i llançament de fang, i amb Pedro Sánchez havent de ser evacuat pel seu equip de seguretat davant del risc per a la seva integritat física. Tot això caldrà analitzar-ho i estudiar-ho com un fracàs global d'una pèssima gestió de crisi. Suficient perquè a hores d'ara Mazón ja hagués perdut el control del comandament en haver-se declarat l'emergència nacional. Com ha de ser la situació perquè fins i tot Alberto Núñez Feijóo ho hagi demanat!

Però enmig de tot aquest debat polític, que també és molt important donat l'esgarrifós nombre de víctimes, emergeix ja el debat inajornable de la reconstrucció. De com l'Estat farà front a la situació de desenes de milers de persones que han perdut familiars en el pitjor dels casos, però que també s'enfronten a la necessitat de continuar endavant i no tenen res. Que han perdut el seu habitatge o està en unes condicions impossibles de ser ocupat en molt de temps, ja que les destrosses són enormes. Com tornarà aquesta gent a una mínima normalitat quan no els ha quedat res? Qui vetllarà per ells una vegada els focus de la tragèdia deixin de convocar a la zona polítics i periodistes emetent en prime time tot el que allà està passant? Aquesta és la principal preocupació de les autoritats locals, que són les que millor coneixen quina és la situació real i que comencen a veure que, amb prou feines superada la tragèdia, els cau al damunt una segona fatalitat: no saben com sortir-se'n.

Ja que han estat incapaços de donar la resposta que s'esperava a la crisi, siguin capaços ara de posar-se d'acord i remar en la mateixa direcció per ajudar els damnificats

Per tot això és necessària la cooperació institucional als següents fronts: reconstrucció de les infraestructures fetes malbé tant per carretera com ferroviàries, reconstrucció del parc mòbil d'habitatges que han resultat afectats amb especial prioritat als més vulnerables, reconstrucció dels locals destruïts perquè tornin a la seva activitat en el menor temps possible, i ajuts urgents que esquivin la lenta burocràcia espanyola perquè no succeeixi, una vegada més, com en el passat. N'hi ha prou amb recordar els damnificats de la presa de Tous o la devastació provocada per l'erupció del volcà de la Palma a les Illes Canàries, el 2021. Molt impacte mediàtic, moltes promeses d'ajuts, moltes fotos prometent solucions i que mai no serien abandonats, i el resultat tres anys després és el següent: la destrucció que va provocar el volcà va deixar un balanç encara provisional de danys superior als 1.000 milions d'euros. Els ajuts promesos i àmpliament repetits en televisió no han estat suficients per als milers de persones que ho van perdre tot. Càritas continua atenent a la Palma més de 3.000 persones, i encara molts dels afectats que van perdre casa seva ho continuen pagant.

Resumint: ja que han estat incapaços de donar la resposta que s'esperava a la crisi i la contestació oferta a la ciutadania ha estat fins a la data molt deficient, amb una reacció lenta i paquidèrmica, impròpia d'un país rellevant de la Unió Europea, siguin capaços ara de posar-se d'acord i remar en la mateixa direcció per ajudar els damnificats. Les costures d'una gran ineficàcia han quedat al descobert d'una manera que semblava impossible fa uns quants dies. Però no afegeixin a tot això la vergonya de veure com es barallen entre tots vostès per un titular més o menys afortunat o un minut de televisió. El drama és massa profund i la desafecció de la ciutadania cap a polítics i institucions és tan abismal que si no reaccionen amb urgència ja serà massa tard. I la pròxima visita de les autoritats a la denominada zona zero adquirirà una preocupació encara més gran que la viscuda diumenge passat a Paiporta.