Estem assistint aquests dies a la difusió d'una sèrie d'àudios gravats de converses íntimes mantingudes per Joan Carles I mentre era cap de l'Estat —les divulgades fins ara són dels anys 90—i l'actriu, vedet i temps enrere presentadora de Televisió Espanyola, Bárbara Rey. Hi ha dues circumstàncies dels àudios que no es poden passar per alt: el fet que s'abordin situacions tràgiques de la història d'Espanya, com va ser el cop militar del 23 de febrer de 1981, i el fet de l'enorme cost per a les arques de l'Estat que va suposar l'aventura amorosa. No va ser l'única, pel que sabem. Ni tampoc la més costosa. És enormement greu i frívol com es refereix al silenci del colpista Alfonso Armada, al paper de Sabino Fernández Campo, a l'exdirector de la Guàrdia Civil Luis Roldán o al paper de la reina Sofia, de qui reconeix que no estan junts des que va néixer el príncep, avui rei, Felip VI, el 1968. "Vida familiar cap", postil·la.

El fet que Joan Carles I abdiqués de la Corona el juny de 2014 no resta transcendència a les seves converses d'alcova amb la vedet. Tampoc els anys transcorreguts. Restaran interès informatiu i un interès evident per intentar protegir qui va ser cap de Estat durant gairebé 40 anys i va gaudir d'una protecció que encara avui es fa difícil de comprendre. Hi ha hagut malversació de fons reservats en una quantitat que, segons s'apunta, rondaria els 600 milions de l'època, pagats sota les presidències del govern espanyol de Felipe González i de José María Aznar. Que fos fruit d'un xantatge no disminueix el fet que fossin diners públics per resoldre assumptes privats. Entre altres coses perquè si aquestes cintes s'haguessin conegut en el seu moment, la veritat del 23-F seria una altra i tant González com Aznar van optar per ocultar la veritat. La diversió no va ser una cosa privada i no val, per tant, deixar la qüestió en l'esfera privada, com alguns han intentat fer, en part per amagar el seu silenci de tots aquests anys.

El cop d'estat del 23-F té una part fosca al mateix palau de la Zarzuela a la qual no s'hi ha volgut arribar

Però sens dubte, res no adquireix el caràcter de document de veu històric per als que encara idolatren el paper de Joan Carles I en el 23-F com el seu encès elogi al silenci d'Alfonso Armada, el llavors tinent general que va ser la màxima autoritat militar jutjada pel cop d'estat de 1981. Aquesta és la conversa:

Juan Carlos (JC): Estic jo ara patint, entre tu i jo.

Bárbara Rey (BR): Molt, no?

JC: Les coses de Sabino. I paraula d'honor, ric, ric, amor, em ric d'Alfonso Armada.

BR: Sí, veritat?, no, és que té...

JC: Armada... set anys a la presó, se n'ha anat al seu pazo de Galícia i el paio mai no ha dit una paraula.

BR: Mai.

JC: En canvi, aquest està parlant...

BR: Però bé, però si aquest home, però escolta'm, tu t'has portat molt bé amb ell... Hi ha una cosa per la qual cosa estigui descontent amb tu?

JC: No ho sé, no tinc ni idea.

BR: Però amb tu concretament o amb tu i amb la Reina? O només va contra tu?

JC: No... ell diu que jo he aconseguit que la Reina estigui en contra d'ell. Jo.

BR: Però tu no em vas dir que de vegades intuïes, que tenies vist alguna cosa, com si tingués certa confiança amb ella? /M'entens?/

JC: Sí, sí. Però després d'anar-se'n, ell ha comentat que jo he aconseguit que ella estigui en contra d'ell.

La conversa continua, però aquest relat del paper d'Alfonso Armada i el seu silenci, unit al fet que la vigília del 23-F havia avisat la seva amant i li havia dit que no sortís de casa l'endemà, componen un nou puzle d'un episodi fosc de la història d'Espanya. El cop d'estat té una part fosca al mateix palau de la Zarzuela, a la qual no s'hi ha volgut arribar perquè falsejar aquella història donava una pàtina d'heroïcitat a qui es feia aparèixer com el que havia aturat el cop. Caldria una comissió de la veritat per saber què va succeir i, potser, llavors s'entendria per què la defensa i els elogis d'alguns al règim de la transició.