Les greus acusacions de l'aconseguidor Víctor de Aldama poden acabar sent el cop de gràcia d'una legislatura espanyola de la qual només ha transcorregut poc més d'un any d'ençà de la reelecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Tot i que la resiliència de l'estadant de la Moncloa està, aparentment, a prova de qualsevol mena d'inclemència, no és menys cert que costa veure com pot prosseguir sense haver estabilitzat una majoria política que l'acompanyi sense sobresalts diaris i amb el front judicial que amenaça de ser un camí d'espines sense parió per a cap president del govern espanyol en actiu.

Les acusacions de corrupció, moltes de les quals l'afecten directament, com ara les de l'anomenat cas Koldo, ja tenen prou entitat, si més no per al fiscal anticorrupció, que va demanar la posada en llibertat d'Aldama, a la qual cosa el jutge de l'Audiència Nacional Ismael Moreno va accedir. L'encesa del ventilador de les acusacions de corrupció en un partit polític sempre tenen un patró semblant: algú comença a estovar-se després de passar una temporada a la presó, i la revelació dels secrets és motiu de transacció perquè el reu pugui obtenir una rebaixa de la seva condemna.

El fet que Aldama s'hagi decidit a parlar la setmana abans del congrés del PSOE, que se celebrarà a finals de mes a Sevilla, tampoc no deu ser casualitat. El conclave socialista, que havia estat avançat estratègicament per Sánchez, pretenia revalidar-ne el lideratge i que es fes palès el suport massiu de l'organització, guanyar impuls polític i agafar aire per a un any 2025 que es presagiava electoral. Ara per ara, només té a l'abast el primer objectiu, que, sens dubte, aconseguirà de portes enfora, ja que la conducció del partit amb mà de ferro no deixa gaire marge perquè passi públicament res de diferent.

Ja es comença a produir dins del PSOE aquella intranquil·litat tan pròpia de quan les coses es torcen i sorgeixen més nervis dels necessaris

Però el fet que alguns dels seus col·laboradors —el secretari d'Organització, Santos Cerdán, i uns quants ministres— hagin estat assenyalats per Aldama com a perceptors d'abundants quantitats de diners, planarà sobre la capital andalusa el cap de setmana que ve. De fet, ja es comença a produir dins del PSOE aquella intranquil·litat tan pròpia de quan les coses es torcen i sorgeixen més nervis dels necessaris. Una ansietat manifesta, perquè s'acumulen els problemes i el camí a seguir és ple de tota mena d'obstacles.

Aquesta setmana mateix, les contorsions per tirar endavant un paquet fiscal descafeïnat han estat més que evidents. Per tal d'evitar una nova derrota parlamentària, ha hagut de fer promeses que sap que no complirà amb l'impost a les energètiques via projecte de llei o reial decret, i que l'esquerra ha acceptat pietosament. Els set vots de Junts no tenen intenció de posar en risc les inversions al Camp de Tarragona i d'altres que ja estan compromeses i això ja ho sap el govern espanyol. La conjuntura tampoc no sembla ser la millor per a un acord de pressupostos, l'únic baló d'oxigen important per a Sánchez, que si el superés equivaldria —políticament parlant, tal com estan les coses— a una segona investidura.