No tinc cap dubte que el resultat final de la Comissió d'Investigació del Congrés dels Diputats sobre l'operació Catalunya incorporarà també elevar a la fiscalia general de l'Estat les mentides abocades aquest dilluns en seu parlamentària per María Dolores de Cospedal, exsecretària general del Partit Popular i exministra de Defensa amb Mariano Rajoy i per Alícia Sánchez-Camacho, l'expresidenta del Partit Popular de Catalunya. Cospedal i Camacho, a més de mentir, es van riure del Congrés dels Diputats, negant les seves pròpies declaracions, algunes de les quals hem sentit centenars de vegades aquests últims anys i en una ostentació de presa de pèl als presents, una d'elles, fins i tot es va permetre vacil·lar el diputat: "em fio més de la meva memòria que del que vostè diu que he dit".

Si la feina feta pels serveis de l'excomissari Villarejo per desestabilitzar Catalunya i fer retrocedir l'independentisme català a partir de 2012 ha tingut episodis típics de les clavegueres d'un Estat, també ha incorporat personatges més propis de Torrente i Santiago Segura que d'Edward G. Robinson. Camacho i Cospedal formarien part d'aquesta saga de personatges creats pel director nascut a Carabanchel. El desvergonyiment d'ambdues, aquest rictus de menyspreu davant dels diputats intervinents que no pertanyen al seu àmbit polític, fa encara més creïbles totes les barbaritats que van dur a terme.

El desvergonyiment de Sánchez-Camacho i Cospedal fa encara més creïbles totes les barbaritats que van dur a terme

El menyspreu davant de les evidències de com van utilitzar els serveis de seguretat de l'Estat en benefici propi, la persecució amb nom i cognoms dels seus adversaris polítics, no només són un exemple de mala política. Tant de bo només fos això! És l'ús indiscriminat del poder per perseguir l'adversari polític. En aquests enregistraments nauseabunds s'han arrogat la força per eliminar l'adversari polític utilitzant tota mena d'armes, bé sigui el descrèdit polític o la invenció de comptes a l'estranger. Van ser anys molt durs, dels quals molts paguen encara les conseqüències. Però ni de bon tros no estic disposat a acceptar que van ser molt durs per a tothom. Ho van ser per als perseguits, no per als perseguidors. Ho van ser per als condemnats o els que van patir persecució injusta, no per als que lliurement van optar per anar-se'n a viure fora de Catalunya.

Per això, quan Sánchez-Camacho es vanagloria d'haver-se'n anat a viure fora de Catalunya, ha acusat l'independentisme d'haver d'anar-se'n a viure a Madrid i ha presumit que aquesta era una de les millors decisions que havia pres en la seva vida, el que produeix és llàstima. Se'n va anar perquè va voler o en tot cas perquè després del seu episodi de la Camarga i altres enregistraments que hem escoltat, li era molt difícil donar explicacions i fins i tot relacionar-se amb els seus companys del PP català. Aquesta va ser la raó. Com s'havia de passejar per Catalunya i explicar el que havia fet? Com havia de mirar a la cara tots aquells amb els qui es relacionava normalment mentre, alhora, demanava a Villarejo que els investigués? La veritat és així de dura. Com deia Martí Luter, "una mentida és com una bola de neu; com més roda, més gran torna". I les de Cospedal i Camacho, fa molts anys que roden.