A qualsevol país civilitzat del nostre entorn, que el poder legislatiu hagués aprovat una llei suposaria que la resta de poders de l'estat procedirien a complir-la amb la màxima celeritat. De fet, en això consisteix la democràcia i la separació de poders. Per això es diu que la sobirania correspon al poble i que d'ell n'emanen els tres poders de l'estat: legislatiu, executiu i judicial. No hi ha un poder únic, sinó tres, amb competències i atribucions diferents. Però a Espanya, el trànsit de la lletra de la llei a la realitat no és tan senzill i, per això, tots sabem que l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia al Congrés dels Diputats aquest dijous, per 177 vots a favor i 172 en contra, encara que ha tingut un procés lent i confús, una autèntica marató d'obstacles, ha estat la part més fàcil i ràpida del camí que ara s'inicia. I que no és cap altre que la llei beneficiï tots els encausats en processos judicials per una determinada ideologia i s'extingeixi tota responsabilitat penal, administrativa o comptable per haver promogut la independència de Catalunya.

Tot just havien passat uns quants minuts de l'aprovació parlamentària de la llei que els fiscals del Tribunal Suprem engegaven el primer tret: un informe de 127 pàgines al fiscal general de l'Estat, Álvaro García-Ortiz, en el qual plantegen que cal elevar la llei al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè planteja diversos problemes de contradicció amb el dret de la Unió. Els quatre fiscals que van jutjar els polítics independentistes per l'1-O —Consuelo Madrigal, Fidel Cadena, Javier Zaragoza i Jaime Moreno— afirmen que la llei d'amnistia no respecta la separació de poders, no es recull a la Constitució i afecta els interessos financers de la UE en el marc general de la lluita contra la corrupció. Basant-se en aquest últim punt, argumenten que la malversació no pot ser amnistiada perquè sí que va suposar un benefici patrimonial per als polítics jutjats per l'1-O. Per això, no es pot aplicar l'aixecament de les cautelars, i cal mantenir l'ordre de detenció de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

L'amnistia ha estat una victòria política que, es miri per on es miri, té guanyadors i perdedors

Ja veurem què acaba decidint el fiscal general de l'Estat, en una institució en què el principi de dependència jeràrquica existeix per garantir la unitat d'actuació del Ministeri Fiscal. I, després, quins passos fa el Tribunal Suprem, del qual no trigarem gaire a tenir notícies públiques. L'Alt Tribunal plantarà batalla, almenys ningú no espera cap altra cosa. Però és important conèixer el perímetre exacte de la zona que vol incloure el Suprem, ja que la realitat actual no té una equivalència amb la situació judicial del 2019, un cop hi ha hagut, primer, sentència i, després, indults parcials per part del govern espanyol als presos del judici de l'1-O.

L'amnistia ha estat una victòria política que, es miri per on es miri, té guanyadors i perdedors. L'independentisme ha sortit dividit i debilitat de les seves batalles caïnites i infantils. Això és indiscutible, i els resultats electorals del 12 de maig són encara massa frescos perquè puguin sentir-se orgullosos del retrocés respecte al 2021. Però la llei és una glopada d'aire fresc de la qual els repressors en surten perdedors i es rescabala la idea que hi va haver una persecució ideològica que obliga l'estat espanyol a rectificar el seu discurs a Espanya i a Europa. D'alguna manera, es demana perdó, ja que es rectifica un relat que la justícia va encunyar per poder aplicar unes determinades sentències. L'aprovació de la llei d'amnistia també ensenya una lliçó més: en política sempre hi ha marge per superar un 'no'. La multitud de vídeos que hem vist aquests dies de dirigents socialistes que han hagut de rectificar el seu 'no' de molts anys a l'amnistia en són un exemple. No és que ara la vulguin i abans no. Si no que ara se li ha exigit a Pedro Sánchez per continuar a la Moncloa. Això, o al carrer. No hi havia un camí intermedi.