L'independentisme català ha plantejat sempre, des del primer dia, la llei d'amnistia amb un objectiu principal: que s'hi puguin acollir tots els implicats en causes judicials diferents des de l'inici del procés, situat cronològicament en un període difús que per a alguns va des de finals del 2011 i per a d'altres comença els primers mesos de l'any següent. Sigui com sigui, l'amnistia o és un paraigua en el qual càpiguen tots els represaliats o és un pegat, un pedaç. Els socialistes, per la seva part, tenen una altra mirada al problema, ja que no volien fer-la i només els resultats electorals del mes de juliol passat els van portar a acceptar-la i cada vegada que hi ha uns decibels de disputa política, intenten fer un pas enrere i mirar que al paraigua hi càpiga com menys gent millor.
Ho estem veient aquests dies en què s'està produint un debat sobre si els implicats en el cas Tsunami o els CDR han de figurar entre els amnistiats o no, ja que pel mig hi ha una acusació de terrorisme, convenient armada per la justícia espanyola per impedir que la nova llei sigui universal. Els socialistes es refugien en l'argument que a l'amnistia no poden acollir-s'hi els que tinguin causes per terrorisme, perquè la llei no ensopegui amb problemes a Brussel·les. Però aquest argument no només és mentida, sinó que és una trampa. És situar el debat on no hauria de ser, perquè, òbviament, ni Tsunami ni els CDR són terrorisme, per més que l'Audiència Nacional hi insisteixi. La justícia espanyola tan sols vol tenir una espècie de contenidor —i aquestes dues causes ho són— per poder anar incorporant independentistes que no puguin acollir-se a l'amnistia, començant per Carles Puigdemont i Marta Rovira.
No estem davant d'una qüestió menor, sinó nuclear, en el que per a uns és un cop de fre del PSOE i per a d'altres, una trampa que tenien molt ben estudiada
El resultat final, en cas de prosperar aquesta tesi, seria que l'independentisme hauria fet un pa com unes hòsties: validaria una llei d'amnistia que deixaria de ser granítica per assemblar-se a un formatge gruyère. Per això no hi ha hagut acord en les esmenes que s'han presentat i per això el PSOE ha mirat d'aixecar un mur davant de les peticions independentistes. El ministre Bolaños, en el paper de portador de males notícies, ha tancat la porta a les peticions de Junts i Esquerra amb arguments fal·laços i insistint que el PSOE està "molt convençut" que els delictes greus han d'estar exceptuats de l'amnistia, com ja ho estan en la proposició de llei. O sigui, deixant barra lliure al jutge Manuel García-Castellón.
No estem davant d'una qüestió menor, sinó nuclear, en el que per a uns és un cop de fre del PSOE i per a d'altres, una trampa que tenien molt ben estudiada. A més, hi ha l'incendi que ha provocat Felipe González replicant a les paraules de José María Aznar i cridant la societat espanyola a reaccionar contra l'amnistia, que considera que és un despietat atac a la Constitució. Els arribarem a veure junts, el temps ho dirà, en alguna manifestació contra l'amnistia. Encara que el pes de González al partit és relativament baix, les seves paraules sempre remouen els fonaments i, sobretot, serveixen d'excusa per aixecar el fre. Això és una cosa que Madrid fa molt bé: fer la viu-viu i fer por quan una proposta no li agrada. En són uns veritables experts que de vegades ho tenen fàcil si a l'altre costat es peca de passerell.
Al PSOE li costa aterrar en la seva nova realitat parlamentària, de la qual fuig com si no existís. Però a l'independentisme li produeix de vegades urticària prolongar un conflicte i portar un debat massa lluny. I allà els tenim: negociant les esmenes perquè moltes coses van quedar obertes o sobreenteses.