Àngels Chacón, l'exconsellera d'Empresa i Coneixement, entre els anys 2018 i 2020, del Govern del president Quim Torra, ha anunciat aquest dissabte que abandona la política "cansada de les dinàmiques persistents dels partits". És una manera pietosa de dir-ho, perquè el cert és que la política l'havia abandonada abans a ella, com bé ha pogut constatar primer després del fracàs de les passades autonòmiques del 2021 quan va encapçalar la llista del PDeCAT i no va aconseguir cap escó, i només va tenir al voltant de 77.000 vots, el 2,72%. Més recentment, el gener del 2022, va presentar una proposta d'un nou partit, Centrem, que el mes de maig l'havia escollida com a secretària general, càrrec que ara, tres mesos i sis dies després, abandona.

L'explosió descontrolada de l'espai convergent, oficialitzada el 2016 amb la creació PDeCAT, i el fracàs polític d'aquest partit després d'intentar fer durant gairebé dos anys —2016 i 2017— un pols al president Carles Puigdemont, i que aquest acabés creant un nou moviment polític, Junts per Catalunya, ha deixat pel camí una sèrie d'ombres que han mirat de fer surar el que ja era al fons de l'oceà: les restes del naufragi de CDC. No hi havia restes a recuperar, no hi havia líders a qui recórrer, no hi havia electors a qui adreçar-se i l'únic que sí que hi havia era diners, influència i mitjans, molts mitjans, si això aconseguia col·locar contra les cordes Junts. A això ha jugat Chacón i ha perdut. Per això se'n va. A això va jugar Marta Pascal, amb el Partit Nacionalista de Catalunya, i també va perdre amb uns pobríssims resultats a les catalanes del 2021, on va recollir 4.600 vots, el 0,16% el total.

Chacón, Pascal i tants d'altres ni tenien passat ni, com s'ha vist, tenien futur liderant un espai polític propi. Però els despatxos no en saben res, d'això, ni falta que els fa mentre la feina que facin sigui la que s'esperava. Si Junts juga la partida en el terreny de la política i la seva estructura organitzativa es fa robusta, els satèl·lits que hi havia al seu voltant i que s'han alimentat amb respiració assistida acabaran perduts en l'espai. L'arribada de Xavier Trias a la candidatura municipal de Barcelona, de la mà de Carles Puigdemont i Jordi Turull, en serà el toc de gràcia i també serà el toc de corneta per a la reunificació. Aquí primer Jordi Sànchez i ara Turull, usant el lampista David Saldoni, tenen emparaulats, sota les sigles de Junts, pràcticament tots els alcaldes del PDeCAT per a les municipals del pròxim mes de maig.

Això a l'espera de saber l'última fulla de la margarida que li acaba quedant a Sandro Rosell, que fa uns mesos semblava que era la del sí i ara ja no està tan clar. No hi ha raons, més enllà de les personals, que poden ser importants, perquè Rosell faci el pas. Seria un error, com molts li han dit, perquè opcions, com ell vol, de ser alcalde no existeixen. I és que, a més, la partida electoral de Barcelona es jugarà no tant pensant en nous actors polítics, sinó per desplaçar Ada Colau de l'alcaldia de Barcelona. Primaran els partits forts més que no pas la multiplicitat de partits. I això tampoc no juga a favor de Rosell.