Si hi ha un fenomen digne d'estudi en la política espanyola és el d'Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid que amb molt pocs coneixements polítics ha aconseguit posar cap per avall la dreta espanyola. Ayuso no té, per exemple, la cultura política de Núñez Feijóo, el polític gallec sempre allunyat de la dreta extrema però tan prudent en els seus moviments que li ha passat el punt de cocció per fer el salt a la política espanyola. Tampoc no és una política corrent que ha anat escalant des de dins com ho va ser abans Mariano Rajoy o ara Pablo Casado, polítics grisos que necessiten una organització de partit molt greixada perquè les coses els funcionin bé.

Ayuso si es pot comparar amb algú és amb Aznar: dreta més que centre, centralista més que perifèrica i autoritària més que de consensos. I, sobretot, populista. Aznar va trobar aquell "váyase, señor González" i des de la presidència de Castella i Lleó es va enfilar al carrer Génova tallant al seu pas tots els caps que van fer falta. Amb grans dosis de populisme va aglutinar les dretes, que és gairebé l'única manera d'arribar a la Moncloa. És clar que eren altres temps, però amb Aznar al capdavant del PP no hi havia res a la dreta, fonamentalment perquè ell era la dreta.

Ayuso va copiar en les últimes eleccions de la Comunitat de Madrid el patró Aznar: guanyat el centre amb el partit, ella es va dedicar a la dreta de Vox i a l'inert partit de Ciutadans. En copiar el discurs de Vox, en molts aspectes no feia falta votar la formació d'Abascal, ja que Ayuso no els importava i, una mica més: l'opció de guanyar. I aquest és el principal problema de Pablo Casado en aquests moments: en el millor dels casos, empata amb Pedro Sánchez i la suma amb Vox, que campa al seu aire davant el fràgil president del PP, no assoleix la majoria absoluta. I amb aquest mapa polític, arribar a la Moncloa és molt difícil, ja que les minories, arribat el cas, seran vots per al PSOE, no per a la suma de PP i Vox.

Situades així les coses, el dubte en aquests moments és tan sols un: en quin moment Ayuso li farà pugnarà amb Casado?, s'apartarà el president del PP?, renunciarà la presidenta de la Comunitat de Madrid a plantejar batalla i s'esperarà disciplinadament que li arribi el moment? El Madrid mediàtic —de la dreta, és clar— i empresarial està amb Ayuso i no amb el matusser Casado. També és veritat que eren al seu dia amb Rodrigo Rato i el guanyador va ser Rajoy. A Ayuso l'empeny l'establishment, Aznar, el seu assessor Miguel Ángel Rodríguez i, només fa falta fer un volt per Madrid per certificar que l'ayusisme no és cap broma. Imagino que ha de ser el més semblant a aquells moviments que no necessiten programa i que instal·lats en quatre idees permanentment repetides s'enfilen al cim.

En el cas d'Ayuso no deixa de ser sorprenent com s'ha apoderat de la paraula llibertat a partir de desatendre tots els consells de la comunitat científica. Ella contra la ciència. I, com si els morts no importessin, guanya.