S'acaba de fer públic que el Ministeri de l'Interior disposarà d'una partida de 15.000 euros perquè el seu titular, Fernando Grande-Marlaska, i fins a cinc dels seus més estrets col·laboradors, puguin disposar-ne per aprendre o millorar l'anglès o el francès, i així participar més còmodament en les reunions internacionals on han d'assistir en funció del càrrec. L'hem de pagar entre tots? No haurien d'arribar tots amb l'anglès après o pagar-lo de la seva butxaca?

El polèmic ministre deu pensar que en un càrrec així s'està amb despeses pagades, perquè no en deu tenir prou amb el salari que figura als pressupostos generals de l'Estat, que puja a 74.858,16 euros anuals, habitatge a càrrec de l'Estat, despeses justificades reemborsables i dietes a banda mentre va compaginar el seu actual càrrec amb el de diputat. És una quantitat respectable per cobrir sense cap ajuda les deficiències acadèmiques i les dels més estrets col·laboradors. Suficient perquè no hagi de quedar retratat per unes despeses -millorar de forma individualitzada l'idioma en fòrums internacionals per un total de 394 hores a un preu de 38 euros l'hora- que el 2021, quan el coneixement de l'anglès ja es dona per fet en el càrrec, sona a estrany o, molt pitjor encara, a barrut.

El mes de juny passat vam saber que amb càrrec també al ministeri -Interior és una autèntica mina, segons sembla- s'havia reposat una cinta per fer exercici que es veu que s'havia espatllat i l'import de la qual s'elevava a 2.770,90 euros, impostos inclosos. En un país on s'inicia una causa penal contra Josep Lluis Alay -director de l'oficina del president Carles Puigdemont- per un peatge a la presó de Lledoners per visitar els presos polítics, per un import de 15,20 euros, algú hauria d'alçar la mà per assenyalar que al càrrec s'hi va amb l'anglès après, o bé un se'l paga ell mateix, i que mantenir-se en forma és molt sa, però no toquem a un regal d'un per a cada ciutadà a compte dels pressupostos de l'Estat.

El cas del ministre Marlaska no deu ser únic en les diferents administracions encara que cridi especialment l'atenció pel càrrec que ocupa. Una millor regulació no hauria de ser gens estranya en uns moments que la ciutadania exigeix als servidors públics un comportament ètic radicalment diferent, i hi ha una majoria d'esquerres en el Congrés per no fer-se corresponsable d'aquesta mena d'actuacions.