La derrota de Manuel Valls a les legislatives franceses, en no superar el tall per figurar entre els dos primers candidats per la circumscripció on es presentava, i que englobava els francesos residents a Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco, pot suposar el cant del cigne de la vida pública per a l'ex primer ministre francès. Després de la fracassada travessia política per l'ajuntament de Barcelona, Valls va retornar a París a la recerca d'un escó a l'Assemblea Nacional que justifiqués residir a la capital i li permetés ressituar-se en la política francesa en espera de temps millors.

La tercera posició per darrere de l'ecologista Renaud Le Berre i de l'actual diputat Stéphane Vojetta és tota una bufetada, perquè li impedirà passar a la segona volta. L'elecció d'aquest diumenge ha aportat una altra mala notícia per a Valls: ha quedat primer a Portugal i Mònaco, però ha fracassat a Espanya i Andorra. Allà on Valls ha intervingut més en la vida política és on s'ha produït el càstig, fins a deixar-lo sense opcions d'aspirar a un escó que havia tingut entre el juny del 2002 i l'octubre del 2018, llavors en representació del Partit Socialista. Ara es presentava sota el paraigua de La República en Marxa d'Emmanuel Macron, encara que el president de la República li va fer certament un regal enverinat, perquè pel mateix partit es presentava Vojetta, que ha estat finalment qui se n'ha sortit.

Encara que a la política hi ha personatges que tenen mil vides i que aconsegueixen sortir de les pitjors situacions sempre a la superfície, Manuel Valls no ho tindrà fàcil en aquesta ocasió, perquè els últims moviments han estat un fracàs, tant a Barcelona com a França. Les primeres reaccions via Twitter, abans que tanqués el seu compte, van apuntar que després de la derrota li corresponia "lúcidament" treure'n conclusions, i que la vida és prou bonica "per girar tranquil·lament els fulls". Tot un punt i seguit a la seva carrera política, si no un irreversible punt final.

Es compleixen ara quatre anys des de l'aterratge a Barcelona amb l'objectiu de ser l'alcalde de la capital catalana encoratjat per un grup de pròcers de l'Upper Diagonal, que van creure ingènuament que des dels despatxos es podia acabar amb Ada Colau i que amb diners Valls podia ser el següent alcalde. No van faltar diners per a l'operació Valls, però sí que van faltar milers de vots perquè la jugada pogués funcionar. Valls va tenir un pobre resultat però prou regidors per condicionar la reelecció de Colau, que era la política que es volia eliminar. Les elits barcelonines, fruit de la seva precipitació i de la seva ignorància, van apartar el guanyador Ernest Maragall en benefici de Colau, que es va trobar així amb quatre anys més d'alcaldia.

La foto de Valls votant Colau queda per a la història d'una de les jugades més sorprenents del polític francès. Al final, la política s'ha de poder explicar i l'alcaldessa va pagar un peatge polític alt per uns vots dels quals sempre se'n va sentir públicament incòmoda. Això sí, va demostrar unes faiçons difícils de trobar fins i tot a l'acció política dels partits tradicionals. Al cap i a la fi, volia l'alcaldia i Valls, l'injuriat Valls, la hi va donar.