Que la Constitució espanyola és a hores d'ara una antigalla és una cosa en la qual, en aquests moments, la meitat dels espanyols hi està d'acord, igual que tres quartes parts dels catalans amb dret a vot, i una proporció bastant semblant de bascos. La defensa per tots els mitjans l'extrema dreta, agrupada avui en tres formacions, Partit Popular, Vox i Ciutadans, hereus dels qui quan es va elaborar menys van fer perquè s'aprovés, perquè els anava bé el que hi havia hagut fins llavors.

Els socialistes en proposen la reforma quan estan en l'oposició i se n'obliden quan governen, amb l'excusa pública que és impossible dur a terme qualsevol canvi quan, en realitat, el que acaben fent és actuar com a garants del règim del 78. Pedro Sánchez ja ha oblidat, amb la rapidesa que el caracteritza, compromisos anteriors i, en l'horitzó una reforma ni hi és ni se l'espera. Al seu costat, Unidas Podemos contribueix a embolicar la troca sense col·locar la reforma entre les seves prioritats governamentals.

No és estrany que en aquest magma d'interessos, immobilisme, uniformitat, monolingüisme i dretanització, el catalanisme polític s'hi trobi cada vegada més allunyat. La irrupció de Felip VI l'octubre de 2017 va fer veure a molts que la Constitució havia passat a ser definitivament un cadenat. Les condemnes als líders independentistes imposades pel Tribunal Suprem, l'exili del president Carles Puigdemont i diversos consellers seus així com la persecució judicial a diversos milers d'independentistes, unit a la impunitat que han acabat tenint les forces policials en la repressió, han situat en el no-retorn una molt àmplia majoria de la societat catalana.

Si a això hi sumem que ha servit de protecció per a la corrupció de la monarquia espanyola, no és estrany la deriva de la Carta Magna davant de l'opinió pública. Si el 1978, la Constitució va ser el mínim comú denominador davant d'una classe política, sens dubte, atemorida pels continus sorolls de sabres, avui és un instrument caduc que no respecten ni els que diàriament diuen defensar-la. Se n'aprofiten, que és una altra cosa.

Aquest dilluns llegia un tuit de Cayetana Álvarez de Toledo elogiant Josep Tarradellas per un document de l'expresident, exposat al seu arxiu de Poblet, sobre la votació de la Constitució a Espanya i a Catalunya i el percentatge de vots afirmatius més gran en la segona. El gran Josep Tarradellas, diu Cayetana. Ella que ha estat candidata del PP, hereu d'aquella Alianza Popular que es va oposar al seu retorn a Catalunya des de l'exili francès. Sort de la història, que si no qualsevol fabulació seria possible.