Un avís per a navegants: Espanya ha apostat per la judicialització de la política i amb aquesta tossuderia costa seguir el fil de les notícies, perquè es confonen unes i altres; falten noves resolucions i fins i tot es barregen les victòries amb les derrotes. Així, per exemple, la retirada de l'escó del president Quim Torra per part de la JEC, ratificada pel Suprem en rebutjar les mesures cautelaríssimes demanades per la defensa, i executada al vespre per Junta Provincial de Barcelona no ha finalitzat la fase judicial i veurem què acaba decidint d'aquí a una o dues setmanes quan hagi de prendre, llavors sí, la decisió definitiva. Continuo pensant que el Suprem aturarà llavors l'abús que s'està produint i esperarà a la conclusió del judici d'inhabilitació al president Torra.

Hem vist també com el Parlament Europeu ha retirat a Oriol Junqueras la credencial de diputat malgrat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del desembre passat, un cop el Suprem espanyol li ha notificat que està inhabilitat. El Parlament Europeu s'escuda en el fet que les decisions definitives d'un estat membre són de compliment obligat. Veurem què diu el TJUE quan li arribi novament el cas i si la victòria de l'Estat espanyol és pírrica i transitòria o definitiva i de més envergadura. També hem assistit al moviment del jutge Pablo Llarena amb els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín. El magistrat del Suprem ha reconegut la immunitat de tots dos a Europa, i no pas a Espanya, on manté les ordres de detenció i avisa que seran detinguts si travessen la frontera. És una interpretació certament sui generis però, al final, reflecteix que l'ardor patri pot més que la justícia europea.

També hi ha el cas dels CDR detinguts per l'Audiència Nacional i els dos últims integrants del qual que han estat posats en llibertat després de tres mesos de presó. De les nou persones detingudes a l'octubre ja no en queda cap a la presó i les acusacions de terrorisme que se'ls van formular inicialment han anat desapareixent, com si, un cop aconseguit el resultat inicial d'inflar un gran globus mediàtic, la resta fos poc important. Aquells explosius i els precursors han quedat en no res, però l'efecte propagandístic i acusador de l'independentisme, així com aquelles portades escandaloses sí que es van fer. I tant que es van fer.

Però a l'article d'avui volia parlar-los d'una notícia important, transcendent, i que en l'allau informativa de la jornada ha quedat, lamentablement, en un segon pla. Es tracta de l'última actualització de la balança fiscal entre Catalunya i l'Estat que ha fet públic el Departament d'Hisenda de la Generalitat i que assenyala que el dèficit fiscal ha superat els 16.800 milions a cadascun dels exercicis del 2015 i 2016. Entre els dos exercicis més de 33.000 milions d'euros. En el fragor de la batalla política diària aquesta dada ha anat desapareixent del debat quan és un element transcendental i hauria de continuar sent un cavall de batalla permanent.

No hi ha millor manera d'explicar el comportament d'Espanya amb Catalunya que amb dades reals i que s'assemblen molt a un espoli en tota la regla. Els ciutadans de Catalunya pateixen un dèficit crònic que afecta la qualitat de vida i que queda reflectit en aquestes aclaparadores xifres que continuen sent estratosfèriques any rere any i que depenen poc del govern de torn que hi hagi a la Moncloa. El Govern hauria de continuar fent pedagogia d'aquesta situació, ja que és la millor manera que la gent entengui que l'asfíxia econòmica té molt a veure amb el dèficit fiscal que l'Estat té amb Catalunya.