Un prudent, per dir-ho suau, Pedro Sánchez ha fet balanç de l'any 2020, a punt de quedar clasurat, sense cap compromís respecte a l'indult dels presos polítics. És una notícia decebedora per a aquells que donaven per segur fa uns mesos que aquest Nadal els presos polítics ja el passarien a casa. Però és també el signe dels temps d'un president esquiu davant les dificultats i temorós del relat de la dreta que des de l'oposició sembla tenir més ressorts de poder que el mateix govern espanyol i ser capaç d'imposar amb certa facilitat el relat mediàtic.

Sánchez ha obert mínimament la porta a la seva conferència de balanç del 2020. Segurament prou perquè la premsa de Madrid disposi de munició per a llançar-s'hi d'una forma despietada i intentar fer-lo retrocedir. Aquest és el seu joc: no fer res, parlar una mica amb frases interpretables, intentar guanyar temps, mantenir fora de perill el perímetre de la majoria parlamentària i, sobretot, guanyar temps: una vella herència de Mariano Rajoy.

La carpeta queda, per tant, per a 2021 sota dos paràmetres polítics: la reconciliació i el retrobament, paraules amb les quals ell ja va arribar a la presidència del govern mentre els nou presos polítics seguien a la seva cel·la, els exiliats perseguits per la justícia espanyola i les causes judicials relacionades es compten per centenars i el nombre de persones represaliades per milers.

Tot, diu, amb la mirada posada en el 14 de febrer. Com confiant que els catalans resoldran a les urnes el seu problema i que el trencaclosques postelectoral acabarà tenint alguna jugada amagada que avui és impossible. La veritat és que Sánchez no ha tingut mai un pla per a Catalunya encara que jugui a aparentar el contrari. No hi ha hagut cap moviment polític, més enllà de l'aixecada de camisa que va ser la proposta de taula de diàleg, tampoc una voluntat real de revertir les inversions de l'Estat a Catalunya, d'abordar un acord econòmic en el marc del caducat sistema de finançament autonòmic, i, molt menys, d'obrir la carpeta del dèficit fiscal.

I en èpoques de repressió i de fam financera, de bones paraules no es viu.